6.1. Hàbits de consum i poder adquisitiu

Segons un estudi elaborat per Antoni Riera Font per al Centre de Recerca Econòmica, el creixement del PIB de les Illes Balears en el període 1996-2003 s’explica en gran mesura per l’augment del consum intern i la inversió en el sector de la construcció. Paral·lelament, l’endeutament ha augmentat per sobre de la renda disponible degut sobretot a l’augment de la compra d’habitatges mentre que la taxa d’estalvi ha baixat notablement. Aquest fenomen està estretament lligat al boom immobiliari que sobretot als seus inicis estava caracteritzat per la venda de segones residencies a estrangers europeus. Amb el temps però, els actors s’han ampliat, primer amb la població autòctona, que veia en el boom la possibilitat d’obtenir uns ingressos en poc temps i després amb la immigració extracomunitària, que ha volgut invertir en l’adquisició de primers habitatges per al seu establiment definitiu a la nostra comunitat o invertir per a un futur retorn al país d’origen.

El creixement econòmic, fomentat en gran part pel boom immobiliari del darrer decenni (venda de terrenys, finques, pisos o immobles etc.) ha introduït una injecció econòmica a moltes famílies mallorquines, a vegades de manera sobtada o inesperada. Sobretot als municipis d’interior, s’ha produït un autèntic revulsiu econòmic a una població acostumada a l’austeritat i a la decadència del que havia estat la seva principal font econòmica: l’agricultura.

Sobretot a l’inici, el desconeixement del preu real ha jugat males passades als venedors que tot i rebre enormes sumes de diners per béns que ells consideraven de menor valor, no eren conscients que el preu pujaria sense parar, de manera vertiginosa. Jurdao Arrones (1990a:217) ja parlava d'aquesta realitat en els anys setanta a partir de l’anàlisi del municipi andalús de Mijas. L’autor observava com es passava d’una mentalitat pagesa que basava el valor de la terra en la seva rendibilitat agrícola a una altra molt distinta en què el valor de la terra era merament immobiliari. Aquest fet provocava que els habitants del pobla esperessin enriquir-se sense esforç canviant per complet la seva cultura.

Una dinàmica semblant a la nostra en què gran part dels diners provinents de la venda de solars o immobles es gastaren als primers anys del boom en béns de curta durada, permetent el consum en massa a famílies, fins aleshores amb uns recursos econòmics limitats, de productes que es trobaven fora del seu poder adquisitiu. A la llarga, una vegada gastats els diners ingressats per la venda de l’habitatge, s’ha continuat el consum mitjançant la reobertura o ampliació de crèdits hipotecaris canviant la mentalitat econòmica de molta gent de l’estalvi per l’endeutament.

A aquest fenomen hi ha ajudat el baix tipus d’interès però sobretot la facilitat amb què els bancs han deixat diners a les famílies a canvi d’hipotecar els habitatges. Un fenomen que no s’ha produït només entre la població que volia adquirir un primer habitatge sinó fins i tot entre aquells que volien disposar d’un ritme de vida i consum per sobre dels ingressos del salari.

El boom immobiliari ha creat un efecte multiplicador en altres sectors incrementant encara més el creixement econòmic. En la totalitat de les illes s'han multiplicat les immobiliàries, els comerços que es dediquen a béns de consum per al condicionament i oci de les cases, etc. Si bé es cert que gran part d'aquesta oferta va dirigida directament als estrangers residents, els ciutadans de les Illes Balears en són també consumidors habituals alhora que, com d’eiem al capítol anterior, als darrers anys, s’ha vist un interès creixent per part dels immigrants del sud a l’hora d’accedir a habitatges en règim de propietat.

Paral·lelament, l’arribada d’immigrants ha suposat l’entrada de nous productes originaris dels seus països d’origen. L’oferta gastronòmica és sens dubte un dels aspectes en què més es veu aquesta realitat però n’hi ha moltes d’altres com ara: tendes de roba, música, locals d’oci, que en no poques ocasions són consumits pels mallorquins, que cada vegada presenten una alimentació més globalitzada.

Tot i amb això, la demanda de productes locals per part dels estrangers, ha ajudat també a mantenir i augmentar la producció de productes locals en desús aportant una certa alenada d’aire fresc a una agricultura i indústria en decadència. Almenys, en alguns segments molt concrets i especialitzats com és ara la producció ecològica, en el cas de l’agricultura, l’artesania i pells, joies i perles, en el cas de la indústria, s’han vist enormement impulsats per la immigració. Entre d’altres perquè la producció i elaboració de part d’aquests productes es possible gràcies a la mà d’obra d’immigrants disposats a fer un treball que ningú ja no vol fer.

Un altre exemple és la recuperació d’oficis en desús que com el de marger o constructor de paret seca, es creien a punt de l’extinció i que a poc a poc han ressorgit gràcies a la demanda de la construcció i rehabilitació d’habitatges tradicionals. Sens dubte, a fundació de Fodesma, un centre de formació en oficis ha estat en gran part responsable. D’aquesta manera, els treballs o oficis de caràcter més artesà han trobat un nou espai en l’era de la maquinària. L’alta demanda per a la rehabilitació d’habitatges i la construcció de nous han fet que a més dels mestres margers hagin sorgit infinitat d’imitadors atrets per la incapacitat del sector a donar cobertura a la demanda produint una certa banalització d’aquest ofici. Així per exemple la construccióde carreteres arreu de les illes demandà una mà d’obra que no podia treballar com s’havia fet fins aleshores amb cura i esment pel treball. S’havia de construir ràpid i de pressa seguint l’estètica tradicional i per això gran part de les marjades que s’han realitzat poc tenen a veure amb les tradicionals. Majoritàriament són plenes de ciment i poques vegades es remata l’obra com es feia antigament.

Retornant a la producció ecològica, el procés d'europeïtzació, tot i que té en els seus plantejaments de base té una consideració especial sobre els estats que la conformen, a poc a poc va establint normatives que tendeixen a homogeneïtzar les ja existents de caràcter nacional o estatal. Aquest fenomen, unit a l'establiment d'estrangers, europeus, ha anat influint i promovent la cultura del reciclatge i la preservació estètica de l'entorn que cal dir, tenia ja uns precedents més que significatius a la nostra comunitat.

Antoni Torrens (69), president del Consell Assessor de Cultura Popular dels Illes Balears, afirma que l’augment del consum d’aquests productes està relacionat amb l’augment del poder adquisitiu i cultural de la població. Destaca, però, que si abans no existia inquietud sobre la seguretat dels aliments perquè la producció era en gran part casolana, a l’actualitat la gent consumeix majoritàriament productes industrials o manufacturats per tercers. Precisament per això cada vegada agrada més aquesta nova oferta, alternativa al consumisme globalitzador perquè sabem d'on ve el que comprem.

En el sentit oposat, la manca de temps, el cada vegada major percentatge de dones treballadores i l’abaratiment dels preus dels congelats i precuinats en comparació als dels productes frescs, cada vegada més cars, fan que els ciutadans de les Balears cada vegada mengin més fora de casa i menjars precuinats. Un estàndard que s’observa internacionalment i que va fortament lligat al creixement econòmic.

Tot i així, l'auge de l'agricultura ecològica, dels productes artesans i gastronòmics mallorquins, és clara i a poc a poc van guanyant adeptes. Mostra d’això, és el fort i constant augment dels operadors i de la superfície cultivada inscrita en agricultura ecològica. Segons les dades de l’Informe Econòmic i Social de la Caixa d’Estalvis "Sa Nostra" (2006:62), a partir de les dades del Consell Balear de producció agrària ecològica, tant els operadors com la superfície agrícola s’haurien multiplicat gairebé per 10 al llarg del període comprès entre 1996 i 2006 partint del no res i superant en l’actualitat els 450 operadors i les 18.000 hectàrees cultivades.

En aquest sentit podem posar l’exemple, analitzat per J. Miralles (2004), del vi ecològic mallorquí "Can Majoral" d’Algaida Fins a principis dels anys noranta, els vins mallorquins i balears en general, no eren precisament reconeguts per la seva qualitat apostant-se generalment per una producció de mitjana o baixa qualitat que es consumia tan sols a nivell intern. Aquesta bodega, en contra del que creien els seus conciutadans respecte a la viabilitat de produir vi ecològic i de qualitat, veié com les seves vendes es disparaven en part gràcies al consum que en feien els estrangers europeus residents a Mallorca. Aquest fet és important ja que s’obriren les portes a la promoció i exportació a l’exterior tot i essent el producte el factor de promoció més important. Per això, amb el temps, tot i que la major part de la producció la ven a Mallorca, exporta el seu vi a Suïssa i Alemanya.

A més, encara que l'elaboració de vi ecològic és més costos i per tant encareix el preu convertint-lo en un producte en teoria només apte per a persones amb un cert poder adquisitiu, troba una bona sortida en el mercat, en part, gràcies a les compres realitzades per classes populars que no volen renunciar a la qualitat i que ara, com dèiem al principi, disposen d’uns ingressos extres i uns nous hàbits dels que difícilment renunciaran.

6.2. L’impacte en la cultura popular

Si entenem per impacte un canvi brusc, aquest és produí sobretot durant el boom del turisme dels anys seixanta en què es passà, d’una societat aïllada i eminentment rural, a una societat marcada pel turisme i en constant contacte amb l’estranger, d’una societat conservadora a una societat àvida de provar les noves modes que importaven els turistes, d’una cuina de temporada a una cuina de tot l’any i, com no, d’una societat d’emigrants a una d’immigrants.

La major part dels autors contemporanis (C. Picornell, B. Bennassar, M. Seguí) coincideixen en definir els anys seixanta com l’inici d’una transformació dels hàbits i costums dels ciutadans de les Illes Balears si bé, com afirma Joan Amer, (2006) cadascuna de les tres illes presenta una realitat molt diferent respecte al seu desenvolupament turístic que, òbviament incidirà necessàriament en la forma en què es produirà l’impacte. Així doncs, les àrees on la presència turística ha estat més primerenca i important presenten uns impactes molt majors que aquelles on han estat més tardanes que, com Menorca, conserven millor els elements de la cultura popular.

Vistes en conjunt, però, les transformacions en la cultura popular no han deixat de produir-se des d’ençà, atès que a més del turisme existeixen nombrosos factors que influencien i transformen la cultura popular. És important assenyalar que la cultura popular és una construcció social en permanent evolució i que, de fet, no existeix cap manifestació cultural que no hagi evolucionat poc o molt al llarg dels anys. L’arribada dels nouvinguts els darrers anys ha incrementat aquesta dinàmica aportant-hi altres canvis que d’una banda aporten elements nous alhora que revitalitzen allò propi.

Generalment, quan sociòlegs, geògrafs i antropòlegs, estudien els impactes del turisme en la cultura popular d’una societat es fa des d’una valoració negativa. La banalització de l’artesania local i el seu pas des de l’utilitarisme a la conversió en objectes de record o representació local és un fet constatat en els estudis sobre els impactes del turisme (Mathieson i Wall 1990, Agustí Santana, 1997, Smith, 1978). I és que generalment, la poca sortida comercial dels mestres artesans fa que, a poc a poc, es vagin adaptant els productes a la llei del mercat. En altres paraules, ja no importa quin ús es faci de l'objecte d'artesania, l'important és que es compri.

El turisme compra l'artesania com a forma d'idealització d'una cultura que, sovint, no entén o desconeix. Com que el turista vol comprar a bon preu, l'artesà es veu sovint obligat a simplificar els models o a abaratir els costos d'una professió que cada vegada és més cara i que només quan es produeixi una revalorització del producte podrà apujar el seu valor econòmic.

A poc a poc, és possible que l'artesà adapti l'objecte a les noves necessitats del turista, afavorint l'aparició de nous objectes comercials diferents als originals. La compra d’artesania com a record de l’espai on s’ha viscut obliga a adaptar la realitat a la imaginació que es fa del lloc de destinació, transformant les formes i mostres de cultura popular de diferent manera: adaptant el producte a les noves necessitats, incorporant-hi elements nous, substituint els existents per altres propis d’altres regions però que el turista creu originaris del lloc, etc.

Amb la immigració, es desenvoluparà paral·lelament un nou fenomen: l’aparició d’elements artesans estrangers que no tenen per objectiu recrear la destinació, sinó tan sols vendre objectes que puguin considerar-se exòtics a la vista tant de turistes com residents. Amb els anys, no és estrany trobar teixits tradicionals equatorians al costat de roba tradicional menorquina, eivissenca o mallorquina, així com també elements d’artesania africans al costat de siurells i plats de fang de Marratxí. Els espais de difusió d’aquests productes són a hores d’ara, preferentment, els mercats i fires municipals si bé poc a poc s’ha anat creant una xarxa de comerços especialitzats.

Cal destacar que l’anterior es produeix sobretot en objectes artesans, sovint banalitzats, molt propis de països del sud. Per això es fa necessari distingir l’impacte que es dóna entre immigrants rics i pobres, que a hores d’ara encara es produeix quan diferenciem entre immigrants comunitaris i extracomunitaris (70). A hores d’ara, el major estatus socioeconòmic dels ciutadans comunitaris respecte els ciutadans extracomunitaris fa que aquests segons disposin d’un canals de difusió culturals propis molt diferents i per tant amb un impacte molt diferent (71).

Alhora, com hem vist en el cas de l’habitatge, l’impacte pot actuar revaloritzant allò propi. L’arribada d’estrangers amb un alt poder adquisitiu que volen diferenciar-se dels turistes convencionals que ja no només busquen un record, sinó que, a més, volen que aquest sigui real, ha revaloritzat elements condemnats al desús o desaparició: les avarques menorquines, els vestits eivissencs, teles de llengües mallorquines, etc.

A vegades, aquests fet pot donar peu a noves formes de fusió com és el cas de la moda Adlib, creada a principis dels anys setanta per la iugoslava d’origen aristocràtic Smilja Mihailovitch que, s'inspira en les robes i vestits típics de les Pitiüses amb influències directes del moviment hippy. Actualment aquesta rep el suport d’institucions com ara el patronat de la moda d’Eivissa que organitza desfilades de models en el que participen més de trenta dissenyadors i compta com a president al mateix Consell Insular d’Eivissa.

A grans trets l'artesania de les Illes Balears ha passat per tres etapes. La primera, en què aquesta era entesa sobretot des d’un punt de vista utilitarista, funcional i pràctic. Per això, a mesura que han anat apareixent béns de consum considerats més pràctics i millors (més durs, ràpids, moderns etc.) la major part de la població ha anat desfent-se d’ells decantant-se pels nous objectes industrials.

La segona fase, en què el turisme és qui demanda en gran part aquests béns d’una manera estereotipada com a simple record mentre la major part de la població la substituïa per elements nous i tan sols una petita elit en reivindicava la recuperació com mostra patrimonial i identitària de la societat.

Finalment una darrera etapa en què s’ha revaloritzat la concepció de l'artesania pròpia, alhora que se n’ha diversificat la producció estenent el seu ús més enllà d'allò estrictament funcional readaptant vells elements per a actualitzar-ne el seu ús. En aquesta fase, en què es troben actualment les Illes Balears, s’amplia l’oferta amb productes nous, fruit de la fusió amb elements forans i/o moderns que responen a les necessitats dels consumidors actuals.

Actualment existeix una gran oferta de productes artesans tradicionals en vidre, ceràmica, brodats, teles, sabates, pell, argenteria, bijuteria, joieria, etc., a les que s’han anat afegint noves mostres d’artesania local modernes que enllacen amb les de caràcter tradicional. Les porqueres, avarques, les teles de llengües, el vidre bufat... són una bona mostra d’aquesta dinàmica.

La producció per tant ja torna a sobrepassar allò artesà i inclús empreses mallorquines locals del calçat, com ara la ja internacional Camper, han tret models basats en les formes tradicionals de les sabates degut a l’alta demanda del mercat. D’altra banda, a Menorca sobretot però també a la resta de illes, s’ha anat creant una indústria de teixits basada en la comercialització de camisetes amb colors de paisatges o dibuixos d’elements identitaris que evoquen una fusió de tradició i modernitat de les Illes, amb una gran acceptació entre turistes i residents.

6.3. L’impacte en les festes

Com ja hem explicat, fins a principis dels anys noranta, a les illes Balears existia una dualitat d’espais marcat per un interior, on la presència de turistes i estrangers era gairebé inexistent, i un litoral en què en alguns casos la població nascuda fora de l’illa tenia una presència significativa i fins i tot era majoritària. Aquesta dualitat ha desaparegut gairebé per complet a mesura que, a partir de la descoberta turística de la Mallorca rural, els estrangers europeus han començat a establir-se a zones de l’interior, atraient amics i familiars així com una segona onada migratòria d’immigrants extracomunitaris que trobaran feina al sector de la construcció i els serveis.

Paral·lelament, a diferència dels turistes anomenats comunament de sol i platja que tenen un ràtio de desplaçament més aviat moderada, s’ha anat estenent un turisme de masses independent que es desplaça per tot arreu de l’illa amb cotxe a la recerca de "l’autèntica Mallorca" descobrint les diferents festes i mostres de cultura popular. En general, el coneixement que es té d’aquests esdeveniments es basa en informacions facilitades per guies turístiques, treballadors del sector turístic o per altres turistes. Una informació que moltes vegades és parcial i sol centrar-se en els punts més coneguts i espectaculars de les festes o en aquelles ja popularitzades. Per això, a poc a poc els responsables municipals han vist com aquests nous visitants podien suposar uns ingressos extraordinaris per al municipi altrament de cada vegada més terciaritzats.

La concessió de llicencies d’obres i els nous ingressos dels impostos provinents de l’increment poblacional permet als Ajuntaments disposar d’uns recursos extres que els permetran ampliar l’oferta social i cultural del poble. Aquest fenomen, lligat al major poder adquisitiu dels residents ajudaran a l’esdeveniment d’una macrooferta cultural desconeguda fins aleshores en què els cinemes a la fresca o els festivals de jazz han anat quallant en les caloroses nits d'estiu. En molts casos es tracta d'activitats que trenquen la tradicional separació entre turistes i residents. Però, sobretot, d'una autèntica injecció econòmica molt important per al municipi.

Per això, si bé el desenvolupament d’una macrooferta cultural en forma de fires, mercats i festivals no és un impacte únicament relacionat amb el turisme residencial i la immigració, creiem que està relacionat directament amb alguns dels seus efectes:

• Major poder adquisitiu dels residents.
• Redescobriment de tot allò que és autòcton i artesanal.
• Nova societat de l'oci basada en el consum del temps lliure.
• Gran interès en aquest tipus d'esdeveniments dels turistes i residents estrangers.
• L’oportunitat de negoci que representen les fires i mercats

D’altra banda, l’actual millora de les infraestructures i comunicacions entre els municipis han facilitat que la població es desplaci de poble en poble a la recerca de la festa o millor dit, porció de la festa que més li agrada. Les festes municipals ja no són exclusives dels residents i a excepció dels molts devots, gran part de la població es fa les seves festes a la carta, peregrinant als municipis propers assistint a aquelles activitats que més li agraden.

Aquest fenomen global i oferta lúdica a la carta està produint massificacions en gran part de les festes populars que han tingut com a reacció un rebuig de la població local cap a tota aquella persona forana del poble. Segons J Miralles (2005), possiblement el casos més espectacular de tot plegat siguin el de l'Alborada de Pollença a Mallorca, o el de Sant Joan a Menorca. En ambdós casos, s’ha massificat la festa fins al punt que s’impedeix el seu desenvolupament amb normalitat, mutant alguns dels seus elements a conseqüència de l'arribada de persones al·lòctones tan de dins com de fora de les seves respectives illes.

Així, per exemple, la tradicional tira d'avellanes que, fins a llavors es feia amb la funció de galantejar a les dones, s'ha transformat en una guerra de l'avellana. Si bé és cert que els propis ciutadellencs s'han acabat afegint a aquesta activitat, molts han desenvolupat actituds hostils cap als forasters que els visiten tot acusant-los de massificar i pertorbar la festa.

En el cas de Pollença, cada mes d'agost se celebra "la Patrona" que commemora que rememoren l'atac del corsari Dragut el 30 de maig del 1550, que tractaven de saquejar la vila i la seva expulsió per part dels pollencins. Es tracta d'una festa fortament arrelada on participen la pràctica totalitat dels homes joves i de mitjana edat en una successió de batalles que simbolitzen allò esdevingut en el passat. Per la seva espectacularitat produeix una concentració enorme de gent en un espai que fins a fa relativament pocs anys era d’ús exclusiu dels residents. Les queixes contra aquesta «invasió» no es limiten a ser contra els turistes, sinó cap a tot aquell que no sigui del poble. Els motius de queixa dels locals són, en general, quatre:

En primer lloc la forta concentració de gent que no deixa espai per a la festa local i produeix una veritable massificació. En segon lloc, la desviació que pateix la festa per la incorporació de nous ritus que els locals no han imposat, guerra de l'aigua o ballar durant la interpretació de l'himne del poble. En tercer lloc, l'alt nivell d'alcoholisme que, sovint, acaba en baralles que desprestigien la festa. Finalment, la participació de gent forana en la batalla dels moros i cristians que, sovint, massifica l'acte i desequilibra una batalla en favor d'uns moros que estan obligats a perdre.

El punt més àlgid d'aquesta confrontació es produeix de matinada en l’auborada quan la celebració el vespre anterior al desembarcament dels moros es toca l'himne del poble. Es tracta d'un himne que es tocava anteriorment de manera solemne, just abans de l'alba. Tot el món callava al sonar l'himne considerat la culminació de l’auborada i l'inici del desembarcament pirata. El desconeixement dels forans del significat d'aquest fa que confonguin la seva funció i reaccionin a la música ballant i saltant, fet que és considerat pels autòctons com un insult i befa. Es produeix així, cada any, una confrontació entre els qui volen ballar i els qui ofesos, proven sense èxit fer-los callar.

Amb els anys, s’han tractat de crear barreres per al forasters del poble tan a nivell de ciutadania com a nivell institucional. El 1999, per exemple, un nombrós grup de joves del poble duien samarretes on directament es deia als forans del poble que no eren benvinguts. Més recentment, l’Ajuntament ha rescindit la participació en les batalles als empadronats al municipi prohibint-hi la participació directa als externs.

Davant una oferta lúdica i cultural cada vegada més nombrosa, el turista actua com catalitzador d'altres turistes que arriben atrets per la possibilitat de veure els costums mallorquins "en estat verge". Pocs són però els que participen directament en la festa. En alguns casos perquè no sempre es tracta de festes participatives, en uns altres perquè, no sentint-se benvinguts, s’estimen més romandre-hi al marge.

En aquest punt convé assenyalar que el precedent turístic influenciarà a l’hora de distingir entre la participació en l’entramat festiu dels immigrants comunitaris i extracomunitaris. Així, per exemple, cal distingir entre les festes que es creen per a consum turístic i les que es creen per a un consum intern. La coincidència entre les nacionalitats més nombroses d’estrangers comunitaris amb les nacionalitats més representatives entre els turistes (alemanys i anglesos) afavorirà que aquests segons disposin d’una oferta molt més amplia creada en gran mesura per la població nadiua mentre que els segons hauran de partir de zero i crear les seves pròpies festes.

Aquestes festes de nova creació poden incorporar-se de diferents maneres a les existents: acoblant-se a les ja existents o creant-se sobretot per a cohesionar la comunitat immigrant. Respecte al primer cas, a Maó la comunitat llatinoamericana organitza concerts durant les festes que s’afegeixen a aquells que organitza directament l’Ajuntament. Pel que fa el segon cas, podem posar com a exemple la commemoració de les diferents festes nacionals que any rere any, celebren els seus conciutadans a qualsevol de les illes organitzades per associacions de immigrants.

Un tercer cas documentat per J. Miralles (2004), si bé òbviament minoritari, és el de la recuperació de festes ja perdudes per part de ciutadans estrangers. En aquests casos, és provable que s’introdueixin nous elements que no existien abans adaptant la nova festa a les necessitats del moment. Aquest és el cas de Ses Alqueries (Santa Eugènia), a Mallorca on els residents del petit llogaret, majoritàriament immigrants d’origen europeu, han recuperat les festes locals que feia 50 anys que ja no es celebraven. Una de les organitzadores manifestava no obstant que per als propers anys volia introduir-hi canvis ja que considerava que la festa era poc internacional i que calia fer-la en anglès enlloc d’emprar el català.

La creació de festes sense referents històrics no és un fenomen exclusiu dels immigrants i en els darrers anys s’han multiplicat les festes i fires que tracten de dinamitzar la vida del poble atorgant-los en alguns casos trets identitaris locals. Una mostra d’això és sens dubte el de les fires i mercats municipals que s'han anat multiplicat arreu de les illes sumant-se a les tradicionals. Aquestes noves fires sovint van creant-se amb un objectiu temàtic que tracta de representar el poble: fira del fang a Marratxí, de la mel a Llubí o de l’esclatasang a Mancor de la Vall. A més, s'aprecia que a les fires més antigues es van sumant un gran caramull d'activitats complementàries que tenen per objectiu fer la fira més atractiva fins al punt que l’element primari acabi adoptant un rol secundari. En definitiva, tots aquells ingredients que converteixen aquesta fira en una segona festa major del poble. En alguns casos, com el d'Inca, el grau de participació és tan alt que acaba suplantant-la.

Aquesta nova realitat s'observa també en altre tipus d'esdeveniments socials com els mercats, que tenen un atractiu turístic més que significatiu. Per al col·lectiu pagès (72) (1996), a partir de l’anàlisi del cas del mercat de Sineu, apunten que la instrumentalització del mercat com a símbol d’identitat per a ús turístic i la decadència de l’agricultura són els principals responsables del procés de folklorització d’aquest mercat. Un fet que provoca que la funció primària d’aquest com a centre de transaccions d’inputs i outputs agrícoles s’hagi convertit en testimonial.

Crear una festa de caràcter lúdic sense cap tipus d’arrel o tradició pot comportar en alguns casos un debat entre la ciutadania sobre si l’administració pública ha de col·laborar o no en el seu finançament així com sobre la conveniència de la seva realització. Aquest fet és encara més delicat quan es tracta de tradicions importades d’altres indrets de l’estat sense incorporar així cap tipus d’element tradicional o identitari de l’illa d’acollida. El cas més conegut i polèmic és el de la Feria de Abril, una festa andalusa que any rere any se celebra a la ciutat de Palma amb finançament institucional.

Les reaccions a aquesta festa han estat molt diverses al si de la nostra societat i es corresponen, com veurem en el següent capítol, amb el debat existent sobre quin ha de ser el model d’integració de la nostra multiculturalitat. Podem introduir que dins el mateix nacionalisme, existeixen dues corrents al respecte. Una primera més semblant a la que es practica a Catalunya que vol integrar la festa com a nou referent identitari de la comunitat. Una segona que afirma que aquesta representa un atac frontal a la cultura pròpia entenent aquesta com un element de desintegració dels elements identitaris ja existents. Val a dir que aquesta darrera té més pes a l’illa de Mallorca entre sectors de l’independentisme actualment representats per formacions com ara el Lobby per la Independència.

La revitalització del folklore popular presenta un continu seqüencial similar a allò explicat anteriorment respecte a l'artesania. Si bé, a partir del desenvolupament del turisme, grans capes de la població van abandonar els costums i festes locals, amb una pèrdua generalitzada de tot allò lligat a la cultura popular, amb el pas dels anys, s’ha estès un sentiment de temor davant aquesta pèrdua tractant de reaccionar per a protegir-la i promoure-la.

En part això explica l'auge del nacionalisme de principis dels anys noranta i sobretot, a partir de 1996. Si bé en els darrers anys el seu pes real ha disminuït a nivell electoral, ha posat les bases de la mobilització cívica i institucional. Aquesta reacció però no ha estat només pròpia de les Illes Balears i ja Lison (1992:162) observava aquesta tendència amb l’esclat del nacionalisme i regionalisme que a mitjans dels anys setanta es produí a gran part de l’estat. A partir de l’anàlisi de la vall de Guistau observava com els habitants del municipi reafirmaven la pròpia identitat cultural, diferenciar-se de la resta per atreure l'atenció dels turistes i visitants obrint així una nova font d'ingressos per a la comunitat.

Aquestes dinàmiques segons una entrevista realitzada per J. Miralles (2004) a l'antropòleg Alexandre Miquel, més que d'una revaloració de la cultura pròpia, es tractaria d'una invenció i reinvenció de la mateixa història. Un fenomen que per a ell és de caràcter universal.

En qualsevol cas, la recuperació o invenció de la identitat es pot desenvolupar de tres maneres diferenciades i de vegades complementàries:

• Es recuperen elements de cultura popular perduts i es revitalitzen seguint el patró original.
• Es recuperen elements de cultura popular antics i es fusionen amb elements moderns.
• Es creen elements identitaris moderns tot justificant-se en antecedents antics.

L'esquema anterior és una generalització que convindria matisar. És molt possible que els tres exemples exposats s'entremesclin entre si. Tanmateix, creiem que, seguint la catalogació anterior, podem agrupar les principals manifestacions culturals esdevingudes als darrers anys.

Del primer model podem posar la recuperació dels cossiers de la localitat mallorquina d'Algaida i els cossiers d'Alaró. Els cossiers d’Algaida havien desaparegut durant un breu període de temps i recuperats com a atractiu turístic banalitzant-se i perdent el seu sentit original. La voluntat d’uns joves que més endavant crearen la delegació local de l’Obra Cultural Balear, permeté al 1973 la seva recuperació en el sentit tradicional. Pel que fa als d’Alaró, la seva recuperació és molt més recent si bé ha tractat de mantenir-se fidel a la festa original. També ha estat important la tasca per recuperar els instruments tradicionals, sobretot la xeremia, que durant els anys vuitanta estigueren a punt de desaparèixer amb el que això hagués suposat per a totes les festes tradicionals on aquest instrument juga un rol destacat.

Pel que fa el segon model, podem veure un perfecte exemple en la música popular i la proliferació de músics de folk o grups que, cantant en català, prenen les arrels de la música tradicional adaptant-les amb els instruments moderns. Exemple d'això és el grup Nou Romancer, Coa Negra o Al-Mayurca que, a més d'incorporar instruments moderns com el baix, fusionen la música mallorquina amb d’altres de la Mediterrània en general. També la música podria seguir el model tres, quan el grup de música usa la llengua pròpia per a expressions artístiques modernes que poden anar del Rock and Roll o Reggae o la música de cantautor. En l'actualitat, gran part d'aquests grups s'han unit creant la plataforma Músics per la Llengua que reivindica la música cantada en català.

Finalment, del darrer model potser un dels exemples més representatius ha estat la instauració de la Diada de l’1 de març com a Diada de les Illes Balears i la del 12 de setembre com a Diada de Mallorca. Anteriorment, cada illa celebrava la seva Diada de manera independent sense necessitat que fos un dia festiu. En el cas de Mallorca, el dia més representatiu havia estat tradicionalment el 31 de desembre, que recordava l'entrada de Jaume I a la ciutat i per tant la incorporació a l’òrbita catalano-aragonesa. Sense eliminar aquesta data, que es continua celebrant amb austeritat per part de les autoritats civils, polítiques i militars, en diferents actes, no exempts de polèmica, s'ha afegit aquesta diada de nova planta, que commemora el jurament fet per Jaume II l'any 1276 de la Carta de Franqueses i Privilegis del Regne de Mallorca.

6.4. L’impacte en els mitjans de comunicació

La població de les Illes Balears és conscient, des de fa dècades, de l’existència de mitjans de comunicació exclusius dels residents estrangers britànics i alemanys. El fet turístic fa que la major part dels quioscs de l’illa disposin de setmanaris, diaris i llibres originaris dels països de procedència dels turistes. Amb el procés de residencialització de bona part d’ells, apareixerà un fenomen relativament nou, l’edició en massa de premsa escrita a les Illes Balears que s’adreça preferentment als col·lectius immigrants.

El principal mitjà escrit ha estat durant dècades el Daily Bulletin que editat íntegrament en anglès existí abans que el diari de Balears, actualment l’únic escrit en català a la nostra comunitat. Més endavant, degut a l’augment de residents alemanys, s’edità el Mallorca Zeitung, i s’iniciaren les emissions d’Insel radio. A més a més, en ocasions, durant els mesos d’estiu diverses cadenes alemanyes realitzen programes de televisió fets a les Illes.

Amb la immigració procedent d’àmbits extracomunitaris, la necessitat d’informar i expressar-se per part dels diferents col·lectius ha anat per altres caires i amb una forta expansió de medis (generalment escrits i gratuïts) creats durant la darrera dècada. Entre d’ells podem citar Baleares sin fronteras que, de caràcter quinzenal, té una tirada de 30.000 exemplars i es distribueix a locutoris i també associacions. Altres publicacions que també podem citar són: Cono Sur o Mundo Latino.

Aquestes edicions realitzen una tasca molt important a nivells com informatiu, econòmic, cultural, d’integració social i institucional, polític, de sensibilització, etc. A nivell econòmic, mostren el gran dinamisme de la població immigrada que, en poc temps, posa en funcionament negocis de tot tipus adreçats, en un primer moment, a persones immigrades i que, en determinats casos, s’obren a la població en general; o d’altres empreses autòctones que veuen en la immigració un mercat molt important a explotar (entitats financeres, immobiliàries, botigues, etc.).

Per exemple, botigues i negocis regentats per immigrants:

• Locutoris (ciber)
• Botigues ètniques
• Consultoria sobre immigració
• Artesania
• Mercats solidaris
• Restaurants
• Bars
• Associacions d’immigrants
• Esglésies
• Perruqueries

• Venda de cotxes
• Caixes d’estalvi i bancs
• Immobiliàries
• Agències de viatges
• Botigues de mobles
• Institucions públiques

A nivell social, aquestes publicacions recullen els diferents actes que realitzen els col·lectius immigrants i que, a poc a poc, inclouen activitats en les quals participa la població autòctona: activitats gastronòmiques, trobades culturals, activitats esportives, etc.

A nivell polític, esdevenen un mitjà per informar dels avanços en una negociació constant amb les autoritats de les Illes per aconseguir el reconeixement de drets de ciutadania bàsics com, per exemple, el descompte per a viatges i, en tot moment, la interlocució amb estrangeria (delegació de govern ) i amb les autoritats municipals i autonòmiques.

A nivell cultural, proporcionen informació sobre els trets culturals bàsics dels països d’origen i poc a poc donen entrada a aspectes culturals de les Illes Balears: festes, llengua, etc. Evidentment hi ha molt de camí a recórrer perquè siguin un instrument òptim per a la integració dels col·lectius immigrats, però fan una feina amb pocs mitjans i en la línia d’obrir i donar a conèixer els col·lectius que representen.