Tot i l’actual debat sobre el model d’integració lingüística dels nouvinguts a la nostra comunitat enunciat a l’inici del capítol, cal dir que l’interès per l’estudi de les repercussions de la immigració a la llengua pròpia de les Illes Balears no és un fenomen nou. Si bé és cert que per primera vegada existeix una immigració estrangera massiva i, per tant, amb unes característiques plantejaments i actituds diferents a la tradicional immigració peninsular dels anys seixanta i setanta. Gran part dels impactes creats no són més que una continuació d’aquells iniciats fa dècades i que cal dir, mai han acabat de resoldre’s.

L’any 1989 l’Ajuntament de Palma dins els seus Quaderns "Cultura Fi de Segle" número 6, va encarregar a una sèrie d’especialistes una reflexió sobre l’incipient, llavors, fenomen de la immigració estrangera a la ciutat de Palma. Una d’aquestes especialistes fou la lingüista Aina Moll (1989) qui, sota el títol "Sobre la integració lingüística dels immigrants" reflexiona de manera molt encertada sobre l’impacte lingüístic de la immigració a la comunitat balear.

De les conclusions del seu article podem citar-ne quatre que són, en aquests moments, tant vàlides com llavors:

• La integració de la població immigrada depèn dels procés de normalització lingüística general de les Illes, i alhora el condiciona.
• La normalització de la llengua (catalana) passa pel seu ús normal a tots els àmbits.
• La llengua no ha de ser mai motiu de tancament, sinó d’obertura.
• La llengua és cosa de tots: no només dels autòctons, sinó també dels immigrats. (Aina Moll, 1989:90-91)

Ja en un estudi molt més recent (2004), realitzat sota la direcció del professor Pere Salvà i que va obtenir el Premi d’Investigació de Sa Nostra, tracta també el tema de la llengua i la immigració i, a partir de les entrevistes realitzades als nouvinguts, obté una sèrie de conclusions que serveixen per fer-nos entreveure que les diferents polítiques lingüístiques iniciades per a fomentar la llengua catalana entre la immigració han tingut una escassa repercussió, essent a hores d’ara una llengua desconeguda i poc usada per a la major part dels immigrants.

Segons les dades de P. Salvà (2004) els immigrants tenen una major competència lingüística en castellà. Concretament, el 75’16% dels immigrants dels països més desenvolupats afirma entendre i saber parlar castellà front a un 14’07% que sap parlar i entén el català. Aquestes dades baixen notablement en el que l’autor caracteritza com a "migrants de països menys desenvolupats" on tan sols un 21’22% i un 4’35% afirmen entendre i saber parlar el castellà i el català.

La principal conclusió de l’estudi referent al català és que la llengua catalana al territori balear, des del punt de vista dels immigrants, ocupa un lloc secundari respecte al castellà. Tenint en compte que actualment a les Illes Balears hi coexisteixen centenars de llengües, el castellà s’ha convertit en la "llengua franca" de comunicació entre la població d’origen i la immigració. Excepte casos molt minoritaris, als nuclis de població grans, aquesta dinàmica és aclaparadora mentre que als pobles més petits es veuen diferències entre pares i fills d’immigrants. Així, per exemple, no és estrany que fills d’immigrants es relacionin entre d’ells en català a aquests municipis d’interior mentre que els pares ho fan en castellà.

Per àmbits d’ús, al laboral, espai majoritari de contacte entre autòcton i immigrant, el castellà és la llengua més usada, seguida en ocasions per altres llengües estrangeres (anglès, alemany, etc.) i en un lloc més secundari el català. L’escola sembla ser l’únic lloc on, al manco oficialment, el català ocupa el lloc que la Llei de Normalització Lingüística determina, i per tant, esdevé una aposta decidida per la normalització lingüística. Actualment, l’escolarització en català és l’element que explica que encara existeixen alguns nínxols en què el català és la llengua de comunicació dels joves, independentment del seu lloc d’origen. A més, actua com a motor de promoció de la llengua catalana ja que no tan sols dota als fills dels nouvinguts dels instruments necessaris per a la comunicació en català, sinó perquè a més actua de variable d’influència per tal que els seus pares l’aprenguin.

A nivell general, no obstant, certs factors afavoreixen la llengua castellana com a llengua d’acollida i de relació de la immigració a les Illes:

• El castellà és considerada la llengua més útil ja que és la coneguda per tothom i a més la demandada per a qualsevol tipus d’oferta laboral.
• Per a molts immigrants, la residència a les Illes té unes previsions temporals limitades, per tant cal conèixer la llengua que més els pugui obrir les portes en el futur si canvien de residència.
• Les dificultats laborals, de temps, i de prioritats vitals deixa a un segon terme l’aprenentatge de la llengua catalana. Només una petita part dels immigrats realitzen cursos per aprendre aquesta llengua.
• El desconeixement de la legislació. La precarietat en el cas dels immigrants de països del tercer món i l’aïllament de la realitat del turisme residencial provoquen que molts estrangers desconeguin l’estatus polític del català.

Existeixen però altres factors que s’afegeixen als citats anteriorment que expliquen el perquè el castellà s’ha convertit en la llengua d’integració de la immigració. A partir d’un treball de camp sobre les actituds, coneixements i usos lingüístics dels estrangers europeus residents al Pla de Mallorca de J. Miralles i A. Iturraspe (2004) s’indica que l’impacte lingüístic dels immigrants sobre la llengua pròpia vindrà en gran part determinada per l’actitud que tinguin els mateixos mallorquins cap a la seva llengua essent a més dels factors abans esmentats, la problematització social i política actual, un entrebanc per a la seva normalització.

Així, per exemple, en l’estudi de J. Melià i Llibertat Mestre (2006), sobre les motivacions dels immigrants per aprendre català a Mallorca, tot i que la principal motivació era el sentir-se més integrat, molts es queixaven que es trobaven amb dificultats per practicar-la atès que els catalanoparlants els canvien de llengua si els perceben com a al·lòctons o com a no catalanoparlants. Aquesta realitat, documentada també a Menorca per Joan Febrer (2006), fa que es pugui afirmar que al conjunt de les Illes Balears, els mateixos catalanoparlants posin entrebancs, sovint inconscientment, a la integració lingüística dels nouvinguts.

Generalment, s’aprecia que encara que un no catalanoparlant parli a un catalanoparlant en català, els catalanoparlants en termes generals, solen contestar en castellà, àdhuc sabent que la llengua de l'estranger és una altra. En aquesta situació tan comuna, entren en joc factors com la manca de lleialtat i de consciència lingüístiques, els prejudicis, les actituds i els hàbits dels parlants, que tenen unes causes identificables però difícils de modificar a curt termini. Òbviament, aquest fet influirà significativament en el possible interès de l'estranger per a aprendre l'idioma i, sobretot, per a utilitzar-lo efectivament en els seus intercanvis comunicatius.

Per entendre aquesta actituds dels mateixos catalanoparlants cap a la seva llengua, cal conèixer els antecedents de la situació actual, el procés avançat de marginació oficial i ideològica iniciat ja al segle XVII quan el castellà s’imposa com a llengua oficial i, a causa de la pressió oficial, a poc a poc, la gent va començar a identificar el castellà amb el poder i la cultura, i el català amb la pobresa i la ignorància; però no ens poden quedar aquí.

Probablement si la societat balear valorés més la seva llengua, l’actitud envers ella dels immigrants seria molt diferent. Aina Moll (1989) per la seva part observava, amb certa esperança: "La llengua del territori és, per tant, vehicle de comunicació social i la població autòctona se’n sent orgullosa". Tal vegada podríem afegir que no tota se sent orgullosa o que se n’hauria de sentir més.

El desconeixement de la comunitat (llengua, cultura, costums...) on l’estranger establirà la residència és, al nostre entendre, molt important a l'hora d'explicar factors com el grau de frustració o la integració d'aquests en les comunitats d’acollida. Així per exemple, Sami Naïr (2006: 207) recomana l’aprenentatge de la llengua del territori com fita imprescindible per al procés d’integració de l’immigrant. Existeixen però altres factors aliens en certa mesura a la realitat interna de la nostra comunitat.

Abans de venir a viure a les Illes Balears, la majoria d’immigrants (comunitaris i extracomunitaris) no són conscients o desconeixen per complet el paper de la llengua catalana a l’arxipèlag; especialment si provenen d’estats amb polítiques poc partidàries de la diversitat lingüística al si del seu estat, com són ara Alemanya, Anglaterra, Marroc, França o Itàlia. A més, segons les conclusions de l’estudi d’A. Iturraspe i J. Miralles sobre les actituds lingüístiques dels estrangers d’origen europeu (2004) (68), la desinformació i els prejudicis lingüístics actuen negativament com a factors d'aprenentatge i ús del català.

Pel que fa a nivell territorial, com és d’esperar, existeix una correlació entre el percentatge d’immigrants o nascuts fora de l’àrea lingüística d’un territori i l’ús lingüístic del català, essent els territoris amb més presència d’immigrants aquells en què la llengua catalana és menys usada i viceversa.

Per Illes, l’enquesta sociolingüística realitzada per la Direcció General de Política Lingüística al 2003, mostra com de les llars integrades per dues o més persones, tan sols a Menorca i la part forana de Mallorca la major part de la població usa únicament el català a la llar, amb un 59’4% i 52’9% de les llars respectivament. Per contra, a la badia de Palma i Eivissa, les xifres es redueixen a un 26% i un 25’9%, contrastant amb 45’2% i 47’2% de llars on el castellà és l’única llengua usada a nivell familiar. Cal destacar que a aquestes àrees geogràfiques existeix un no menyspreable 7% i 7’7% de les llars en què es parla una altra llengua que no és ni el català ni el castellà en combinació o no d’aquestes dues.

Així, tot i que un 74’6% dels ciutadans de les Illes balears manifesten saber parlar en català, els usos fora de la llar familiar encara són més baixos que aquells referits a la llar familiar. Entre d’altres, perquè continua havent-hi un 6’9% de la població balear que afirma no entendre’l i que per tant obliga a l’interlocutor catalanoparlant que s’hi vulgui adreçar a canviar de llengua. A mes, dels qui diuen tenir com a llengua pròpia el català, tan sols un 36’8% diu parlar sempre en català enfront d’un 64’2% de castellanoparlants que diu expressar-se sempre en castellà. Unes dades que mostren com generalment són els catalanoparlants els qui canvien de llengua i no a l’inrevés. De fet, tan sols un 8’4% dels catalanoparlants parlen sempre en català a les seves amistats castellanoparlants front un 56’8% dels castellanoparlants que parlen sempre en castellà a les seves amistats catalanoparlants.

Una altra dada significativa és que per grups d’edat, el català és una llengua més usada entre la població adulta que entre la jove, fet que s’explica entre d’altres perquè generalment als matrimonis mixtes els pares es decanten preferentment per educar els fills en castellà i per l’abandonament que es fa de la llengua en algunes famílies que tot i ser catalanoparlants eduquen als fills en castellà. Per això, segons les fonts anteriors, al conjunt Balear tan sols és usada com a única llengua familiar per un 27’7% de la població més jove enquestada (de 15 a 29 anys) en comparació a un 61/% dels majors de 65 anys.

L’illa d’Eivissa és, sens dubte, el territori on el procés de substitució està més avançat de manera que, inclús als nuclis de població interior, el català es troba en un marcat retrocés. La segueixen Mallorca, on les zones amb menys ús del català són els nuclis de litoral i grans ciutats i Menorca que, tot i que continua essent l’illa en què més ús social hi ha de la llengua, té municipis on la llengua catalana ha retrocedit notablement. Ens referim sobretot als municipis de Es Castell i Maó, que històricament han estat els que més població al·lòctona han rebut.

En aquest sentit, el terme rururbanització usat pel doctor Binimelis (2002:209) i explicat al capítol 3, pot servir-nos per anticipar i preveure quin pot ser el futur de la llengua si no s’actua amb celeritat des de la ciutadania i les administracions. Si prenem per vàlida la teoria de la sociolingüista Carme Junyent (1992) qui afirma que les llengües inicien la seva desaparició per les ciutats i les zones de frontera lingüística per anar paulatinament penetrant cap a l’interior, ens trobaríem en què aquest procés pot iniciar la substitució lingüística en nuclis de població en què el català presentava indicadors alts d’ús lingüístic, alhora que s’avança en aquells en què el procés de substitució lingüística està força avançat. De fet, a hores d’ara, la intensitat i distribució espacial del fenomen immigratori recent a l’arxipèlag balear ha incidit a nivell sociolingüístic en àmbits geogràfics fins a ara exclosos del procés de substitució lingüística, com és el cas de la Mancomunitat des Pla de Mallorca i en menor mesura Es Raiguer, Mancomunitat Nord... en què actualment existeix un major domini per part dels estrangers respecte a d’altres municipis de litoral.