Com hem comentat anteriorment, una de les qüestions que plantegen major controvèrsia en el debat públic sobre els efectes econòmics de la immigració és la utilització que aquests en fan dels serveis públics i les conseqüències que això pot tenir en la qualitat del sistema o en la seva sostenibilitat. És necessari per tal d’evitar missatges simplistes que pretenen estendre prejudicis contra la població immigrada abordar aquestes qüestions des d’una òptica rigorosa que serveixi per a què l’opinió pública entengui les qüestions rellevants que integren aquest debat. Més enllà de la realització de balances que comparin l’aportació fiscal dels immigrants respecte a la despesa pública que ocasionen -que com ja hem explicat raonadament en l’apartat referit a l’explicació teòrica sobre les conseqüències de la immigració, manquen de la suficient robustesa metodològica i conceptual per a extreure’n conclusions útils– el que pot resultar interessant quan s’aborden aquestes qüestions és analitzar si el fet de ser immigrant és un factor determinant en el patró d’utilització dels serveis públics (implica un comportament diferenciat?, en quin sentit?), o per contra són altres els factors decisius, i també quines implicacions se’n deriven sobre la despesa i la qualitat del sistema.

Donat que l’anàlisi empírica d’aquestes qüestions per a cadascuna de les prestacions públiques a les que tenen accés els immigrants a les Illes Balears sobrepassa l’abast del present capítol, es comenten a continuació els resultats més significatius dels estudis que han analitzat les diferències en el patró d’utilització i en la qualitat de les prestacions per als àmbits de la sanitat i l’educació, probablement els dos sectors més vulnerables als canvis en la població.

En l’àmbit sanitari, l’estudi Diferencias e la utilización de los servicios sanitarios entre la población inmigrante y la población española’ (Fundación Ciencias de la Salud, 2008) avalua el grau de similitud en la utilització dels serveis sanitaris entre la població immigrant i la població nascuda a Espanya, utilitzant les enquestes de salut que s’ha realitzat arreu de l’Estat on es recull informació relativa al lloc de procedència dels enquestats (Catalunya, Madrid, País Valencià, Illes Canàries). S’observa en termes generals, que la població immigrant, a igual grau de necessitat d’assistència sanitària, utilitza amb menor freqüència que la població espanyola la majoria dels serveis sanitaris.

Concretament, segons la tipologia dels serveis s’observa que en consulta al metge general i hospitalització existeixen més semblances en la freqüència d’utilització, mentre que per consultes a l’especialista i utilització de serveis preventius és on s’observa una major diferència en favor d’una major freqüentació per part dels natius. L’estudi també destaca a nivell regional l’elevada freqüentació de l’atenció d’urgències en el cas dels immigrants procedents d’Amèrica Llatina a la Comunitat de Madrid –molt probablement a causa del major cost d’oportunitat que suposa per aquestes persones deixar de treballar per acudir al metge per les vies adequades–, i la relativament alta utilització d’especialistes privats per part dels immigrants procedents del nord d’Europa (immigrants turístics-residencials) al País Valencià. Es descarta com a explicació de la diferència en la freqüentació observada, diferències que es puguin atribuir a problemes de salut en els dos conjunts de la població, o a la diferent situació socioeconòmica.

Per tant, sembla clar a la vista dels resultats senyalats que els immigrants no fan un ús superior dels serveis sanitaris, sinó tot el contrari, i que poden existir certes barreres d’accés (administratives o de desconeixement dels drets o de les vies d’accés, lingüístiques,...) que en limiten la seva freqüència. En canvi quant més s’assemblen les persones immigrades a les natives, ja sigui per similitud en el grau de desenvolupament socioeconòmic com pel temps d’estada en el país d’acollida, més semblant és el seu patró de comportament envers aquest servei públic, com s’observa en el cas del País Valencià per la immigració turística. Aquests resultats que, donada l’amplitud de la mostra observada i la consideració de diferents realitats territorials, es poden considerar com a representatius del que succeeix en el conjunt de l’Estat, coincideixen amb els resultats del treball de García, González i Sáez (2007) per a Catalunya. Utilitzant dades per al període 1994-2002 demostren que en termes mitjans els immigrants utilitzen els serveis mèdics menys que els natius, inclús després de controlar per diferents característiques observables.

Així ens trobem que davant de realitats immigratòries semblants a la balear (com és el cas de Catalunya i el País Valencià, tant per la seva magnitud com per la procedència) no es detecta que hi hagi un problema de sobreutilització dels serveis sanitaris públics per part dels immigrants sinó que són altres els problemes que poden afectar el manteniment de la qualitat del sistema o la seva sostenibilitat financera. Concretament per al cas de les Illes es presenten una sèrie de problemes específics que més que tenir relació amb la diversitat de procedències i tipologia d’usuaris que ocasiona la immigració, les quals tenen una influència limitada (51), es deuen a la manca d’adaptació del sistema de finançament als augments poblacionals. No existeix, en contra del que consideren amplis sectors de l’opinió pública, un col·lapse del sistema provocat per la sobreutilització dels recursos sanitaris per part dels immigrants i la menor participació d’aquests en el seu finançament.

El principal problema amb què es troba la sanitat balear és de finançament i de com es produí la transferència de les competències en matèria sanitària. Aquest marc de transferència no contempla la realitat sociodemogràfica de les Illes, ni s’ha adaptat a la seva evolució (52), amb la qual cosa es produeix un dèficit entre les necessitats reals de despesa i els fons de finançament per fer-hi front, que comporta una situació d’insuficiència financera i desequilibri territorial respecte altres comunitats que no ha experimentat l’increment poblacional de les Illes. De la mateixa manera que els ciutadans procedents de la immigració s’incorporen als processos de consum i producció, també sorgeix la necessitat de que el sistema sanitari, així com la resta de prestacions que s’emmarquen en l’Estat de Benestar, cobreixi les necessitats que manifesten, tal com ho determinen lleis d’àmbit estatal.

En l’àmbit de l’educació, l’estudi de García i Moreno (2007) sobre el rendiment escolar en presència d’alumnes immigrants posa de relleu una altra de les problemàtiques atribuïdes a la immigració, que es deu en canvi a problemes organitzatius del sistema educatiu. Els resultats d’aquest estudi conclouen que la presència d’alumnes immigrants redueix el rendiment acadèmic dels natius, especialment quan els nouvinguts no parlen espanyol.

Aquest efecte només és significatiu quan la ratio d’alumnes immigrants supera el 6% i el 10% sobre el total dels alumnes d’escoles privades i públiques, respectivament. És raonable esperar que la concentració d’alumnat amb necessitats educatives específiques, sobre tot derivades del desconeixement de les llengües oficials, de la precarietat econòmica (o nivell d’estudis) dels seus pares o de la desagrupació familiar, tingui conseqüències sobre el rendiment d’aquests alumnes i en conseqüència pugui alentir l’aprenentatge dels seus companys natius. El problema torna a ser en aquest cas l’atribució al fenomen migratori d’unes responsabilitats que són, en canvi, pròpies dels encarregats de gestionar el sistema educatiu. La primera qüestió rellevant és que certament el col·lectiu de nous residents estrangers (de procedència i sistemes educatius molt diferents) comporta més necessitats formatives per tal de garantir la correcta provisió del servei d’ensenyament a aquests estudiants, i això es tradueix també en unes noves necessitats financeres que ha d'afrontar el Govern de les Illes Balears i que no es recollien en el model de finançament.

Donat que el fenomen migratori de la darrera dècada es caracteritza per una concentració territorial molt important, l’Estat hauria de garantir mitjançant un sistema de compensació que aquelles comunitats que han rebut un impacte major (que hagin multiplicat les seves necessitats de despesa degut a l’arribada de nova població) puguin satisfer el creixement i la complexitat de la demanda educativa (equipaments, professorat, programes d’atenció específics per a alumnes amb necessitats educatives especials,...). La segona qüestió fa referència a la distribució de l’alumnat estranger i autòcton entre els centres docents finançats amb fons públics. La concentració territorial de la població nouvinguda en determinades barriades o poblacions de la Comunitat fa que davant un sistema on preval la lliure elecció de centre i on la proximitat residencial és un criteri valorat positivament en el procés d’admissió dels alumnes, no es produeixi una participació equitativa de totes les escoles finançades amb fons públics (centres públics i privats concertats) en l’educació de l’alumnat amb necessitats educatives específiques.

Per tant si no es gestiona l’admissió de l’alumnat de manera que la proporció d’alumnes amb aquestes necessitats sigui assumible per als centres (53), donades les característiques socioeconòmiques de les famílies immigrants i les dificultats inicials de l’adaptació a l’entorn educatiu, el procés d’integració es debilita i es fractura el sistema segons centres que han d’admetre aquest conjunt de la població i centres que els poden evitar.