Com hem vist a l’inici del capítol, la presència de població de nacionalitat estrangera a les Illes Balears és tant antiga com la seva història, essent la cultura d’aquesta terra fruit de les contribucions que viatgers i comerciants han fet al llarg dels temps. De fet, encara que les Illes Balears han expulsat població en diferents fases emigratòries espanyoles, fins al punt d'iniciar els moviments migratoris internacionals espanyols contemporanis i liderar, en el cas de Menorca, les sortides a Algèria al segle XIX, simultàniament, existí un flux ininterromput d’estrangers que triaren la nostra comunitat per assentar-s’hi.

Si ens fixem en concret en la època contemporània, podem observar una correlació entre el desenvolupament del turisme des de principis del segle XX i la presència, cada vegada major, de persones estrangeres que trien l’arxipèlag balear per residir de manera temporal o permanent. En el cas de l’Illa de Menorca, el passat colonial afavorirà la presència de persones d’origen britànic fins i tot després que aquesta illa tornés a mans espanyoles al llarg dels segles XIX i XX.

Així, a finals del segle XIX i durant la primera meitat del segle XX, parlem d’un turisme residencial d’elit compost per persones procedents de classes socials altes, intel·lectuals, artistes, etc., que trien determinats municipis i àrees concretes de les Illes Balears per viure durant llargues estades. Waldren (2001) parla al seu llibre d’un llistat llarguíssim d’anglesos i d’altres nacionalitats que han residit a Deià durant les darreres dècades, personalitats mundials com Robert Graves, Laura Riding, Tom Mathews, Julian Bream, Axel Ball, Kevin Ayres, David Salomon, Carl Manzger, Richard Branson, entre d’altres.

Fou però en la segona meitat del segle, quan amb l'inici del procés de turistització intensiu l'arxipèlag es convertí en un territori receptor d'emigrants, desvinculat a les quatre illes de les emigracions que els ciutadans espanyols realitzaven a l'Europa occidental i a altres regions industrialitzades espanyoles. Aquest és un element important ja que, a diferència d'altres territoris de l'Estat que han conegut recentment el boom immigratori, les Illes Balears estan acostumades a rebre persones de procedències i cultures molt diferents.

Actualment, la globalització representa el pas de la internacionalització a la mundialització (Santos, 2004). El fenomen migratori "s'ha consolidat progressivament com un element o dimensió estructural del procés de globalització" (Pastor, 2002: 9), i la immigració és el fenomen demogràfic que més ens recorda que estem en un sistema global. En conseqüència, els desplaçaments migratoris han experimentat un gran desenvolupament en el marc de la globalització, com a resultat de la pervivència de la relació asimètrica entre el centre i la perifèria del sistema mundial (Pastor, 2002). En unes economies interrelacionades i desenvolupades al voltant d'interessos capitalistes transnacionals, el factor humà continua sent un element de primera magnitud (Artigues, 2007), sigui en clau de consumidors o de força de treball.

El turisme ha situat a les Illes Balears "a la globalització fins i tot abans de la globalització" fins al punt que, en l'actualitat, les quatres illes poblades de l'arxipèlag s'han convertit en icones de la turistització global del planeta (Buades, 2006). Per tant, si l'economia balear participa cada vegada més en els mercats de la mundialització (sobretot a través del turisme) i si les seves empreses s'han adaptat amb tant d'èxit al mercat global expandint les seves inversions per tot el món, és normal que també aquesta comunitat s'hagi convertit en un espai central dels desplaçaments migratoris Sud-Nord que es desenvolupen a escala mundial (figura 6).

Figura 6. Globalització econòmica i cultural. Plaça de la Porta Pintada (Palma, 2008)

Font: Jesús M. González Pérez (04-09-2008)

A hores d’ara, les Illes Balears són un exponent representatiu del model immigratori estranger espanyol en el que es reparteixen, a parts més o menys iguals, les persones de procedències contraposades Nord-Sud. Això fa, com veurem en capítols posteriors, que avui dia el fenomen sigui més complex que fa unes dècades. Pel que fa a les motivacions per al desplaçament, uns se senten atrets per aspectes difícilment quantificables i relacionats amb l'oci (el paisatge, el clima) així com també, cada vegada més, per unes determinades ofertes laborals; els altres són la força de treball necessària per mantenir, entre altres, aquesta enorme oferta turística i residencial de la qual gaudeixen les classes mitjanes i altes. És precisament per això que l'estudi de l’actual fenomen immigratori estranger a les Illes Balears cal estudiar-lo en el context de la globalització.

I és que la prosperitat de les Illes Balears, generada pel desenvolupament turístic, i l’edificació de segones residències sumat a la permissivitat en la circulació de diners i capitals, significa la incorporació de la nostra societat a la globalització. Per això, podem afirmar que el lligam entre globalització i immigració estrangera, sigui o no comunitària, respon a una relació causa-efecte. Un nou context mundial de multiculturalitat que es produeix actualment en la major part de les societats urbanes i industrials.

Ja als tractats de Roma i París, que posaren part dels ciments de l’actual Comunitat Europea, existí una discussió entre els estats membres sobre quin havia de ser el model de circulació en uns anys marcats encara per la Guerra Freda i els processos de descolonització. No va ser, doncs, una tasca fàcil, en el sentit que molt pocs en aquells anys podien imaginar que la lliure circulació arribaria algun dia a ser una realitat com l'actual. El dret a la lliure circulació ja es va establir en els tres primers tractats constitutius de la Comunitat Econòmica Europea, si bé al principi el seu enfocament estava fet des d'una perspectiva eminentment laboral.

L'entrada en vigor de l'Acta Única Europea l’1 de gener de 1987 va marcar l’inici d'un nou període, que va ser posat en pràctica amb el tractat de Maastrich a partir de l’1 de gener de 1993. Concretament, en aquest tractat s'establien les bases per al mercat únic, així com també la lliure circulació de capitals i persones. A diferència dels anteriors acords i tractats, es permetia la lliure circulació a la totalitat de la població fossin o no treballadors.

Aquesta lliure circulació no implica necessàriament una llibertat de residència. Cada país establia unes clàusules addicionals respecte al dret de residència dels seus ciutadans. Així, per exemple, a Dinamarca no es podia comprar una casa si un no era ciutadà del país, mentre que a Holanda s'havia de residir cinc anys per a poder comprar una casa que no es podia vendre en cinc anys més. Els drets dels ciutadans estrangers europeus són encara parcials en la totalitat del territori. Encara que tenen dret a instal·lar-se i treballar a Espanya, només poden en el millor del casos exercir el dret a vot en les eleccions municipals.

Respecte a les migracions d’estrangers comunitaris, denominades per Philipp Duhamel (1997) com a moviments heliotròpics, es caracteritzen per produir-se des de països septentrionals d'Europa cap a aquells que voregen la costa mediterrània. Per a Pere Salvà (1998), aquesta nova realitat europea es veu profundament marcada per la nova concepció de la cultura de l'oci i el paper que Espanya desenvolupa com país eminentment turístic. Concretament apunta que les Illes Balears s'han convertit en una extensió de la plusvàlua i de l'espai d'oci de l'Europa industrialitzada.

L’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea l’any 1986 significà també la incorporació de ple dret en el centre mundial (Unió Europea, Estats Units i el Japó) a nivell econòmic i també demogràfic. El tractat de Maastrich marcà l’inici d’una Europa on la supressió de les fronteres estatals liberalitzà definitivament la circulació de les persones (ciutadans) i capitals. És per això que s’observa al llarg dels darrers anys un fort increment de la presència de població europea resident a les Illes Balears.

Aquests nous ciutadans crearan un nou tipus de corrent migratori a part del que hom considerava tradicional, compost per persones que emigren d’un país o de lloc de residència, per motius econòmics, polítics i/o socials. Un fenomen migratori que si bé presenta nombrosos antecedents, s’integra, al nostre entendre, dins el que s’anomenen societats postindustrials (Mazón i altres 1996): societats caracteritzades per l’especialització de l’oferta i la individualització de la demanda en la que els individus no es conformen amb adquirir béns de consum sinó que volen que aquests bens superin allò estrictament utilitari o material. L’objecte de desig és ara una millora de la qualitat de vida i un desig de diferenciació respecte dels altres. Generalment trien les Illes per residir, sovint amb la finalitat de passar els seus anys de jubilació. Factors com ara els atractius climàtics, paisatgístics i els avantatges econòmics, amb una major optimització de les seves pensions, afavoreixen la seva presència a determinats indrets de les Illes Balears. L’expansió, la consolidació i la grandíssima especialització del turisme en els darrers anys també respon a aquests paràmetres.

5.1. Evolució del fenomen immigratori estranger a les Illes Balears

Les perioditzacions sobre el procés immigratori estranger realitzades per a Espanya per autors com Cebrián i Bodega (2000) i López Trigal (2006) coincideixen en situar l'inici del mateix al 1973 a conseqüència de les grans transformacions econòmiques, socials i polítiques d'aquest moment de transició entre l'etapa industrial i postindustrial. Aquest origen és el mateix que assenyala Salvà (2003) per a les Balears, i que coincideix amb l'inici del segon boom turístic, és a dir amb el nou impuls de creixement vinculat als canvis en el model turístic. Tot i amb això, ja des del primer boom turístic als anys 1960 i fins i tot abans, part dels turistes iniciaren un procés de residencialització si bé era encara un fet molt minoritari.

Com avançàvem, juntament amb aquest primers immigrants estrangers residents a les Illes, procedents de països més desenvolupats del continent europeu, s’observa, principalment al llarg de la dècada de 1970 i 1980, la presència d’una immigració de caire polític i social procedent dels països de l’est d’Europa i llatinoamerica. Serà, però, a principis dels anys 90 quan, amb l’obertura de les fronteres al si d’Europa s’obrirà pas al fenomen migratori actual i sobretot, es desenvoluparà el nou model turístic basat en la comercialització o venda de segones residències a estrangers europeus. Aquesta nova explosió turística i immobiliària, que a Espanya coincideix amb una nova situació sociopolítica (entrada a la Unió Europea el 1986 i aprovació del Tractat de la Unió Europea el 1992) i uns anys de prosperitat econòmica, serà la responsable de la major afluència d'immigrants estrangers de la història.

Quadre 1. Fenomen immigratori i els booms turístics a les Illes Balears

	Primer boom	Segon boom	Tercer boom
Període	1955-1973	1974-1988	1989-…
Model turístic-territorial	Turisme fordista: hotel, ciutat de vacances, etc. Urbanísticament intensiu i territorialment concentrat	Crisi del model fordista. Urbanitzacions de segones residències. Expansió de la urbanització i les àrees d'explotació turística	Turisme residencial postfordista. Segones residències per part de centreeuropeus Tot el territori és susceptible d'explotació turística i residencial
Fenomen immigratori predominant	Immigració peninsular de tipus laboral: Andalusia, Múrcia, Extremadura, etc.	Immigració estrangera: països de la UE. (turístic-residencial i laboral-empresarial) i llatinoamericana (laboral)	Diversificació de procedències estrangeres: creixement intens de la immigració laboral de països del Tercer Món i petit augment de l'europea occidental

Font: adaptat de Rullan (1999)

Les Illes Balears, com a conseqüència d'aquests processos locals i de la creixent globalització de les migracions, assisteixen a una veritable eclosió de les migracions internacionals a mesura que avança l'última dècada del segle XX: augmenta el nombre d'estrangers, concentra un percentatge creixent de la població estrangera resident a les comunitats autònomes espanyoles i s'amplia el ventall de procedències. Un procés que, tot i que manté particularitats pròpies, participa de moltes de les dinàmiques espanyoles i d'altres països del sud d'Europa (Itàlia, Grècia i Portugal).

D’altra banda, la incorporació tardana i ràpida al grup de territoris receptors d'immigrants per una banda, i la magnitud de les onades immigratòries que han experimentat en els darrers anys, d’altra banda, suscita un gran interès entre els científics socials. Per tant, la immigració no espanyola com a fenomen massiu a Balears té el seu inici en els anys centrals de la darrera dècada del segle XX.

Per tot això, el Cens de Població i Habitatges de 1991 comptabilitza 17.041 habitants de nacionalitat estrangera (el 2,40% del total). Aquesta xifra es va multiplicar per dos el 1996 i en els següents cinc anys els estrangers van sumar més de 40.000 habitants. Així, mentre la població estrangera va experimentar un creixement constant i sostingut durant els últims dotze anys, l'espanyola va tenir un increment relatiu més moderat i amb símptomes d'estancament. Com a resultat, les dades provisionals del padró d'habitants de gener de 2008 quantifiquen que dos de cada deu residents a Balears tenen nacionalitat no espanyola, cosa que fa tenir l'índex d'estrangeria més alt de totes les Comunitats Autònomes. Entre 1996 i 2008, els estrangers van augmentar en un 592,57% a les Illes Balears, front a un 16,56% dels espanyols (figura 7).

Figura 7. Evolució comparativa de la població amb nacionalitat espanyola i no espanyola resident a les Illes Balears (1996-2008)

Font: elaboració pròpia a partir de l’INE Padró d'habitants de 2008

Aquests valors tan elevats cal entendre’ls en un context territorial més ampli, en el nostre cas l'Estat Espanyol, amb l'objectiu que ens ajudi a comprendre millor la importància del fenomen immigratori en la nostra àrea d'estudi. Precisament Espanya ha estat, després dels Estats Units d'Amèrica, el major receptor mundial d’immigrants internacionals entre els anys 2000 i 2005. L'evolució del total d'efectius dibuixa una tendència similar a Espanya i les Illes Balears en aquesta última dècada. I la tipologia de la immigració estrangera balear és semblant a la de bona part de l'àrea mediterrània espanyola que és, junt a Madrid, on precisament resideixen la majoria dels estrangers a Espanya. (figura 8).

Figura 8. Evolució comparativa de la població estrangera resident a Espanya i les Illes Balears (1996-2008)

Font: elaboració pròpia a partir de l’INE Padró d'habitants 2008

Això es corrobora amb la figura on representem el creixement percentual interanual a Espanya i Balears. Les línies que representen els dos territoris marquen unes evolucions paral·leles: creixement sostingut entre 1998 i 2001 i, a partir d'aquest any, comença una etapa on persisteix l'augment de població estrangera però amb un creixement interanual amb alts i baixos. Les dades de l'any 2006 poden estar influïdes perquè aquest va ser el primer any de l'aplicació d'un nou reglament que obliga els ajuntaments a donar de baixa a tots aquells ciutadans no comunitaris i sense autorització de residència permanent que no renovaren la seva inscripció al padró després de dos anys d'estada a Espanya (Domínguez i altres, en premsa). És interessant ressaltar com, malgrat les prediccions generals que preveien un descens en l'entrada d'estrangers, tant Balears com Espanya han experimentat un increment superior al 15% en el període 2007-2008 (figura 9).

Figura 9. Creixement percentual interanual de la població estrangera resident a Espanya i les Illes Balears (1998-2008)

Font: elaboració pròpia a partir de l’INE Padró d'habitants 2008

Resumint, tot i que en l'anàlisi de la variació interanual hem de ser prudents, ja que s'hi aprecien les conseqüències dels processos de regularització d'estrangers que fan que una part de la població ja resident ara es comptabilitzi estadísticament, l'evolució de la població estrangera mostra signes positius en els darrers anys. Tanmateix, aquesta apareix en proporcions inferiors respecte als primers anys d'eclosió del fenomen immigratori estranger a les Illes Balears. La causa és que probablement estem davant d'una fase d'ajustament després d'anys de creixement tan accelerat, on en menys d'una dècada hem recorregut el que molts altres països i regions europees ho han fet en gairebé mig segle.

5.2. Les Illes Balears en el context mediterrani

El 2008, segons l’INE, el 20,75% de la població balear tenia nacionalitat estrangera. Una de les taxes més elevades de les regions europees, superant fins i tot els índexs de moltes àrees metropolitanes espanyoles i grans ciutats d'Europa occidental. Per poder comprendre en la seva justa mesura la importància dels estrangers en la demografia balear analitzem les nostres xifres en els dos principals contextos on podem integrar la nostra Comunitat Autònoma: el de les províncies i comunitats autònomes espanyoles i el de les regions del Mediterrani europeu occidental.

El Padró d'habitants de 2008 comptabilitza 222.331 persones de nacionalitat estrangera que resideixen a les Balears, el que representa el 4,25% de tots els estrangers empadronats a Espanya. Un percentatge molt superior al pes demogràfic de la nostra Comunitat Autònoma en el conjunt de l'Estat, que és del 2,32% en aquest mateix 2008. Si prenem com a referència les regions del Mediterrani europeu occidental, la representativitat de les Balears és igualment destacable. A la Mediterrània incloem totes les NUTS II (5) d'Espanya, França i Itàlia que limiten amb aquest Mar, a més a més de la Umbria. En total són vint-i-quatre regions, quatre de les quals són insulars. La població de les Illes Balears només representa el 1,38% dels més de 74,3 milions d'habitants d'aquest extens territori. Tanmateix, els estrangers empadronats a la nostra Comunitat Autònoma són el 3,82% del total.

Des de 1970, la distribució de la immigració es concentra en les grans àrees metropolitanes i, cada vegada més, en l'orla litoral mediterrània i les illes (Lora-Tamayo, 1997). En xifres absolutes Balears és superada per la resta de comunitats del Mediterrani (Catalunya, Comunitat Valenciana, Andalusia, i Múrcia), Madrid i Illes Canàries. No obstant això, les dades provisionals de 2008 situen a les Illes Balears com la primera de les Comunitats Autònomes segons el seu índex d'estrangeria, que és el doble de la mitjana estatal. Aquest lideratge probablement es mantingui així durant anys ja que el separen més de quatre punts percentuals de la següent comunitat autònoma amb la taxa més important, la Comunitat Valenciana (figura 10). Per províncies, Balears ocupa el segon lloc de totes les espanyoles tan sols per darrere d'Alacant, un altre dels principals focus de turisme residencial de l’Estat.

Figura 10. Índex d'estrangeria a les Comunitats Autònomes i Ciutats Autònomes (2008)

Font: elaboració pròpia a partir de l’INE Padró d'habitants de 2008

Les destinacions migratòries estan directament relacionades amb el dinamisme econòmic regional. Així, les grans ciutats i les principals àrees turístiques són els llocs més atractius per a la migració laboral. Regions que s'extenen des de la frontera amb França fins a Gibraltar i els dos arxipèlags són els més grans demandants de mà d'obra temporeres a causa d’una agricultura intensiva de regadiu altament productiva que necessita ineludiblement de la participació de mà d’obra estrangera. Sobre totes aquestes destaquen els casos d'Almeria (Campo de Dalías, El Ejido i Roquetas), Barcelona (El Maresme) i Múrcia (González i Somoza, 2004). Però en el cas d'Espanya, una part important d'aquest eix de desenvolupament Mediterrani s'ha convertit en destinació d'un altre tipus d'immigrant, aquell d'origen majoritàriament europeu de mitjà i alt nivell adquisitiu a la recerca d'un determinat paisatge i d'un clima benigne durant tot l'any. Com a resultat, el mapa de localització dels estrangers representa les més altes concentracions en les comunitats del litoral Mediterrani i dels principals espais urbans (figura 11).

Figura 11. Població estrangera per províncies (2008)

Font: elaboració pròpia a partir de l’INE Padró d'habitants de 2008

Les Illes Balears ocupen per tant un lloc destacat a l'Estat espanyol pel que fa al total d'estrangers i sobretot a la seva representativitat relativa. Entre les regions (NUTS II) mediterrànies de l'occident europeu la seva importància és encara superior. L’any 2007, les Illes Balears tenen la taxa d'estrangeria (18,45%) més alta de les vint-i-quatre NUTS II analitzades. Segueixen tres d’espanyoles i, a molta distància, altres tantes italianes situades en el centre-nord del país i l'illa francesa de Còrsega. En el cas d'Itàlia hem de tenir en compte que la distribució de la població estrangera està molt segregada entre el centre-nord econòmicament més dinàmic (gairebé el 90% de la població estrangera a Itàlia resideix en aquesta part del país) i el Mezzogiorno, molt proper al nord d'Àfrica però poc atractiu des d'un punt de vista laboral. Encara que l’índex d'estrangeria a França (8,1%), està per sota del d’Espanya en l'actualitat, França (a diferència d'Espanya i d’Itàlia) té una llarga trajectòria immigratòria el que fa que tingui diverses generacions d'immigrants estrangers residint en el seu territori. Això implica que molts immigrants ja adquirir la nacionalitat francesa (figura 12).

Figura 12. Índex d'estrangeria en les NUTS II del Mediterrani europeu occidental (2007)

Font: elaboració pròpia a partir d'estadístiques del Instituto Nacional de Estadística (INE), Institut National de la Statistique et des Études Économiques (INSÉÉ) i Istituto Nazionale di Statistica (ISTAT)

Les Illes Balears és la vint NUT II per nombre total d'habitants, el que és determinant perquè ocupi una posició menys destacada pel volum total d'estrangers. Tanmateix, l'extraordinària especialització turística de les Balears i la seva plena inserció en l'eix del mediterrani espanyol fa que sumi un volum d'estrangers molt superior a les altres illes, que no només tenen una economia menys externa que la balear sinó que també estan més allunyades dels eixos de desenvolupament seus respectives nacions. Aquest fet és especialment visible en el cas de les illes italianes (figura 13).

Figura 13. Població estrangera a les NUTS II del Mediterrani europeu occidental (2007)

Font: elaboració pròpia a partir d'estadístiques de INE, INSÉÉ i ISTAT

Hi ha diferències notables en les xifres absolutes i relatives d'estrangers en aquestes regions insulars de la Mediterrània. Una dada aclaridora: només l'illa de Mallorca té més estrangers empadronats que els altres tres arxipèlags junts. Encara que a la vegada hi ha diferències notables entre elles: d’una banda, estarien les Balears i Còrsega. Les primeres tenen la taxa d'estrangeria més alta d'Espanya mentre que Còrsega, tot i ser la segona regió francesa amb el percentatge més alt d'estrangers, després de l’Ille de France, presenta unes xifres relativament poc importants si les comparem amb les de les Illes Balears. Les Pitiüses, que tenen una superfície de tan sols 650,9 Km², sumen uns 6.300 estrangers més que l’illa de Còrsega. En una situació oposada estan les illes italianes, les dues situades a la cua de l'índex d'estrangeria del seu país (figura 13). Malgrat que Sardenya i Sicília acompleixen una funció de corredor, ja que serveixen de porta d'entrada per als immigrants africans a Europa, obtenen el primer i cinquè índex d'estrangeria més baix, respectivament, de totes les regions italianes. Sicília s'ha convertit en una ruta natural per als immigrants que es desplacen des de l'Àfrica i algunes de les repúbliques dels Balcans cap a la regió Euromediterrània (Artigues, 2007). Amb una funció similar, Sardenya actua com a pont entre Tunísia, Còrsega i la França continental (Gentileschi, 2004).

El cas de les Illes Balears és diferent i la seva localització en el Mediterrani no li permet complir aquesta funció de pont. Els immigrants estrangers que arriben a la nostra Comunitat Autònoma ho fan principalment en avió, inclosos els que estan en situació administrativa irregular. Normalment, ciutats com Madrid o Barcelona serveixen d'escala, aeroportuària o vital, abans de fixar la seva residència a les Illes. Del total de 46.237 immigrants estrangers que van canviar el seu domicili a una localitat de les Illes Balears en 2006, el 37,47% van arribar des d'una altra CCAA.

Taula 6. Estrangeria i territori en els arxipèlags del Mediterrani europeu occidental (2007)

 

	Superfície (Km²)	Població total	Població estrangera	Índex d'estrangeria	Densitat estrangers per km²
Sardenya	24.090	1.659.443	19.445	1,17	0,80
Còrsega	8.680	281.000	22.000	7,82	2,53
Balears	4.992	1.030.650	190.170	18,45	38,09
Sicília	25.708	5.016.861	78.242	1,55	3,04

Font: elaboració pròpia a partir d'estadístiques de INE, INSÉÉ e ISTAT

Com a reflexió final, i encara que necessitaria d'altres anàlisis, la representació gràfica de les nacionalitats millor representades en cadascuna de les NUTS II pot servir per a una primera aproximació al model immigratori de cadascuna de les regions. Amb l'ampliació de la Unió Europea cap a l'est europeu, la distinció entre persones de nacionalitat comunitària i extracomunitària no és del tot representativa de la realitat socioeconòmica i les tipologies immigratòries tal i com les enteníem fa una dècada. La importància d'aquesta migració turística i residencial a Espanya queda reflectida en aquest mapa quan en tres de les seves comunitats autònomes són majoria els europeus occidentals. La meitat oriental d'Itàlia està habitada per albanesos i els marroquins són els més nombrosos a la part central del territori d'estudi, des de Catalunya fins a Còrsega i Sardenya. A l'illa de Sicília, els tunisians (Tunísia dista només 130 Km. de Sicília) superen als marroquins en 6.133 persones, fet que remarca el paper d'aquesta illa com a territori d'enllaç del Sud i del Nord sociològic (figura 14).

Figura 14. Nacionalitats estrangeres amb major nombre d'habitants per NUTS II (6)

Font: elaboració pròpia a partir d'estadístiques de INE, INSÉÉ e ISTAT

5.3. La realitat Nord-Sud: països enriquits, països empobrits

Les legislacions d’estrangeria de la Unió Europea i d’Espanya (a partir de 1985) han anat cap a un enduriment dels mecanismes de control i dels requisits per evitar l’arribada massiva i indiscriminada d’immigrants del Tercer Món. No obstant això, ens troben davant d’un fet global, que és la conseqüència d’un model econòmic injust: el neoliberalisme. Aquest model en lloc de disminuir les diferències entre països, provoca l’efecte contrari, de manera que cada vegada les diferències entre el primer i el tercer món són més grosses i el que és més preocupant, van engrandint-se amb el pas dels anys sense que existeixin mesures correctives que es corresponguin a les necessitats.

Per tant, amb papers o sense, l’arribada contínua d’aquestes persones que desitgen fugir de la pobresa és incontrolable. En el món laboral, aquestes persones realitzen els treballs difícils de cobrir amb població nacional o europea. Els salaris baixos, inacceptables pels locals, dibuixen el llindar d’uns i d’altres. L’immigrant sense drets, irregular, no és problema de la globalització sinó el seu productes més coherent.

Marrodan i Prado (1999) constaten que, a principis de la dècada dels anys 90, s’assisteix al canvi d’una migració orientada a la demanda d’una migració determinada per l’oferta (clandestina). Segons aquests autors, els dos factors que agreugen els problemes socials de les migracions són el descens de la demanda de mà d’obra poc qualificada i l’augment de la demografia del sud. D’altra banda, l’única solució als moviments migratoris internacionals passa necessàriament per la creació de llocs de feina als països emissors i la cooperació al desenvolupament.

De fet, sovint, quan es parla d’immigració, com a problema o preocupació principal dels illencs el referent és la immigració extracomunitària, no la immigració procedent dels països del primer món occidental o d’aquelles persones procedents del món subdesenvolupat amb un cert poder adquisitiu. És a dir, ens referim tan sols a la meitat de la immigració estrangera.

A l’hora de trobar arguments o motius per manifestar una percepció d’una certa saturació, no real, de la presència de nous residents a les illes Balears, s’han posat damunt la taula aspectes com:

• Balears és una comunitat autònoma formada per diferents conjunts insulars amb característiques diferenciades. També dins cada illa troben diferències espacials considerables. El fenomen migratori no té el mateix comportament a Menorca que a la resta de les Illes durant les darreres dècades ni tampoc l’impacte migratori és igual als pobles de l’interior de Mallorca que als municipis costaners, etc.
• Al llarg de la seva història, els diferents fets polítics, culturals i econòmics han tingut una repercussió diferenciada dins els diferents territoris.

A nivell d’Estat espanyol, la comunitat Balear es la de menor extensió i una de les de menor població, no obstant això, el seu creixement econòmic és un dels més importants.

RELACIÓ DE TAULES, FIGURES I QUADRES

Taules

Taula 1. Increment de la població estrangera a les Illes Balears (1940-1986)

Taula 2. Creixement de la població de les Illes Balears (1901-1979)

Taula 3. Població ocupada per sectors d’activitat

Taula 4. Població nascuda a altres Comunitats Autònomes resident a les Illes Balears (2007)

Taula 5. Evolució de la població Mallorquina (1960-19586)

Taula 6. Estrangeria i territori en els arxipèlags del Mediterrani europeu occidental (2007)

Figures

Figura 1. Percentatge d’al·loctonia a les Comunitats Autònomes, Ceuta i Melilla (2008)

Figura 2. Població immigrant amb destinació a les Illes Balears segons la seva procedència: altres comunitats autònomes i estranger (1989-2006)

Figura 3. Població immigrant amb destinació les Illes Balears procedent d'altres Comunitats Autònomes (1989-2006)

Figura 4. Població immigrant amb destinació les Illes Balears segons el lloc de procedència i nacionalitat

Figura 5. Província de naixement de la població empadronada a les Illes Balears en 2008 (excepte les Balears)

Figura 6. Globalització econòmica i cultural. Plaça de la Porta Pintada (Palma, 2008)

Figura 7. Evolució comparativa de la població amb nacionalitat espanyola i no espanyola resident a les Illes Balears (1996-2008)

Figura 8. Evolució comparativa de la població estrangera resident a Espanya i les Illes Balears (1996-2008)

Figura 9. Creixement percentual interanual de la població estrangera resident a Espanya i les Illes Balears (1998-2008)

Figura 10. Índex d'estrangeria a les Comunitats Autònomes i Ciutats Autònomes (2008)

Figura 11. Població estrangera per províncies (2008)

Figura 12. Índex d'estrangeria en les NUTS II del Mediterrani europeu occidental (2007)

Figura 13. Població estrangera a les NUTS II del Mediterrani europeu occidental (2007)

Figura 14. Nacionalitats estrangeres amb major nombre d'habitants per NUTS II

Quadres

Quadre 1. Fenomen immigratori i els booms turístics a les Illes Balears

BIBLIOGRAFIA

ARTIGUES, A.A. (2007): «The Non-State Western Mediterranean Islands as Cross-Roads of Human Mobilities», Inaugural Meeting of the Islands Commission of the UGI, Taipei (Taiwan), inèdit.

BARCELÓ, B. (1990): «L’impacte del turisme sobre la demografia». Estudis Baleàrics, núm. 37-38, Palma de Mallorca, pp. 141-158.

BENNÀSSAR, B. (2001): Procés al turisme. Turisme de masses, immigració, medi ambient i marginació a Mallorca (1960-2000): Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca

BUADES, J. (2006): Exportando paraísos. La colonización turística del planeta, La Lucerna, Palma de Mallorca.

- (2002): «1889: l'allau emigratòria de mallorquins a l'Argentina i Xile» Palma. Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears.

CEBRIÁN, J.A.; BODEGA, M.I (2000): «Solidaridad y ciudadanía: los inmigrantes en la España de hoy». En R.C. Lois i altres (eds.) Vivir la diversidad en España, Comité Español de la UGI, Madrid, pp. 107-124.

CRUZ, J. i altres (1996): «Movimientos migratorios con origen y destino en Andalucía, 1981-1991» Instituto de Estadística de Andalucía, Sevilla.

DAMIÀ, H. (1972): Home de primera mà, Llibres de Turmeda, Palma de Mallorca.

DOMÍNGUEZ, J. i altres (en premsa): «La población extranjera en España: claves de una geografía cambiante», Revue géographique des pyrenées et du sud-oest.

DUHAMEL, P. (1997): Lés résidents étrangers européens à Majorque. Université Paris 7, París.

FERIA, J.M. (2004): «Problemas de definición de las áreas metropolitanas en España», Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles (AGE), núm. 38, pp. 85-100.

GARCÍA COLL, A. (2005): «Migraciones interiores y transformaciones territoriales», Papeles de Economía, núm. 104, pp. 76-91.

GARCÍAS, A.; PÉREZ, J.; CALVO, P. (1990): «El moviment sindical a l’àmbit turístic». Estudis Baleàrics, núm. 37-38, Palma de Mallorca, p. 159-170.

GENTILESCHI, M. (2004): «Sardegna, terra di immigrazione nella quale non è facile mettere radici», Sardegna Economica,1.

GONZÁLEZ PÉREZ, J.M. (2008): «La aparición reciente del fenómeno inmigratorio extranjero en Galicia. Características e impronta espacial», Boletín de la AGE, núm. 48, pp.247-276.

GONZÁLEZ PÉREZ, J.M; SOMOZA, J. (2004): «Territoire et Immigration. Une étude de cas en Palma de Mallorca et León», Cybergeo: Revue Européenne de Géographie, núm. 274.

GOZÁLVEZ, (2005): «La inmigración irregular de africanos en España, balances y perspectivas», Investigaciones geográficas, num. 23, pp.47-57

LÓPEZ TRIGAL, L. (2006): «Últimas tendências migratórias na Espanha e as suas repercussões nas áreas urbanas». En R.C. Lois i R.M. Verdugo (eds.) «As migracións en Galiza e Portugal. Contributos desde as ciencias sociais», Candeia, A Coruña, pp. 23-40.

LORA-TAMAYO, G. (1997): «La inmigración extranjera en España: evolución y situación actual». Cuadernos de Formación, núm. 9, pp. 12-32.

MARRODAN i PRADO (1999): Las migraciones: su repercusión en la sociedad y las poblaciones humanas. Universitat Autònoma de Madrid, Madrid.

MAZÓN, T.; ALEDO, A.; MARTÍNEZ, E.; ARROCHA, A. (1996): El turismo inmobiliario en la provincia de Alicante. Patronato Provincial de Turismo, Alacant.

MOLL, A. (1989): «Sobre la integració lingüística dels immigrants». Les migracions en quaderns «Cultura Fi de Segle». Palma de Mallorca: Ajuntament de Palma de Mallorca, pp. 77-93.

MONSERRAT, A. (1991): «El turismo y el mercado de trabajo en las Baleares». Estudis Baleàrics núm. 37-38, Palma de Mallorca, pp. 97-108.

ORTIZ, F.; SEGUÍ, J. M. (1994): «El comportamiento electoral en las Baleares: una de las consecuencias sociales del proceso de terciarización». En: IV Colloque GRERBAM. Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca.

PASTOR, L. J. (2002): «Globalización y migraciones hoy: una perspectiva española en el marco de la Unión Europea», a L.J. PASTOR (coord.) Globalización y migraciones hoy: diez años de continuos desafíos, Universidad de Valladolid, Valladolid, pp. 9-18.

RULLAN, O. (1999): «Crecimiento y política territorial en las Islas Baleares», Estudios Geográficos, núm. 236, pp. 403-442.

SALVÀ TOMÀS, P. A. (coord.) (2003): Una aproximació a la immigració d’estrangers a les Illes Balears. Any 2002, "Sa Nostra" Caixa de Balears, Palma de Mallorca.

-(1998): «Balears: una ‘Nova Califòrnia’ per als europeus». El Mirall, núm. 96, pp. 6-8. Obra Cultural Balear, Palma de Mallorca.

SÁNCHEZ-ALONSO, B. (1995): Las causas de la emigración española, 1880-1930, Alianza, Madrid.

SANTANDREU, J. (1990) «Turisme i marginació». Estudis Baleàrics, núm. 37-38, pp. 183-190.

SANTOS, M. (2004): Por otra globalización: del pensamiento único a la conciencia universal, Convenio Andrés Bello, Bogotá.

SERRA I BUSQUETS, S. (2001): Els elements de canvi a la Mallorca del segle XX, Cort, Col·lecció Els Ullals, múm., Palma de Mallorca.

VICENS A. (2000): Conferència: L’emigracio de Sóller a França UIB. Edifici de Sa Riera. Estiu 2000. Universitat d’Estiu. Palma de Mallorca.

WALDREN, J. (2001): Mallorca, estrangers i forasters, Moll, Palma de Mallorca.