Probablement, l’adquisició d’habitatges per part de ciutadans del Nord d’origen comunitari va ser un dels aspectes que més alarma social va crear a l’inici del tercer boom. No foren poques les veus d’alarma que davant la compra d’habitatges preveien una desinversió immobiliària dels illencs així com una invasió de caràcter cultural dels ciutadans del Nord. Generalment els ciutadans balears se sorprenien de les elevades sumes que els estrangers europeus gastaven en l’adquisició de residències, sovint abandonades, que fins no feia gaire mantenien uns dels preus més baixos de l’Estat.

Com es preveia, l’increment dels preus degut a la demanda deixa fora del mercat a molts joves amb ingressos mitjans i baixos que actualment presenten serioses dificultats per adquirir un habitatge. Aquests però no han estat els únics perjudicats de la realitat del nou mercat immobiliari atès que els nouvinguts pobres, encara presenten una dificultat major a l’hora d’accedir a un habitatge de manera que a poc a poc, la població de les Balears s’ha anat redistribuint geogràficament en gran mesura a partir de la renda disponible i s’han revaloritzat barriades fins aleshores degradades i viceversa. Per això l’habitatge és, al costat de l'oferta d'ocupació i la proximitat a les xarxes de transport públic, un factor primordial a l'hora d'explicar la localització dels immigrants laborals a la ciutat.

De fet, l'habitatge ha estat considerat un component fonamental sobre els quals es construeixen els processos d'integració social dels immigrants per actuar com a espai receptor d'unitats de convivència (Cortés, 2000; European Economic and Social Comittee, 2002; Segura, 2002) i un indicador de les seves condicions de vida. Això no obstant, un dels problemes més greus als que s’ha d'enfrontar la població immigrant quan arriba a la seva destinació, tant la regular com sobretot la indocumentada, és l'accés a un habitatge digne (Parreño i Guerra, 2006).

L'increment dels preus de l'habitatge lliure en un model de mercat residencial dominat pel règim en propietat i amb una oferta insuficient d'habitatge social (sobretot de lloguer), no és el més adequat per a una demanda de baixos recursos econòmics. L'elevat preu dels lloguers, les dificultats econòmiques, la inseguretat jurídica de l'immigrant i el rebuig d'alguns arrendadors són algunes de les realitats amb les que es troben els estrangers de menor nivell econòmic a l'arribada a la destinació migratòria i que, per tant, condicionen la seva situació residencial (Hamnett, 1994; Capel, 2002; Parreño i Guerra, 2006). El resultat és un model d'habitatge polaritzat entre els que poden fer front a les seves exigències i els que, al contrari, queden exclosos de forma estructural (Cortés, 2000).

Els immigrants tenen moltes probabilitats de formar part d'aquest segon grup, amb el que des de la seva arribada corren el perill de quedar exclosos socialment i segregats espacialment. Com una mostra de tot això, recentment la premsa balear ha fet referència a les pèssimes condicions d'habitabilitat en la qual es veuen obligats a viure un grup de ciutadans búlgars en un edifici de propietat municipal a Palma de Mallorca (figura 3).

Figura 2. Estan dins o fora? Edifici Flex, carrer Aragó, Palma

Font: fotografia de S. Llompart (Diario de Mallorca, 07-09-2008)

4.1. Tipologia i règim de tinença de l’habitatge entre la immigració

La font estadística més fiable i completa per estudiar les característiques de l'habitatge és el cens de població i habitatges. Malauradament, l'últim és de l'any 2001 quan el nombre d'estrangers a les Balears era un terç menys que en l’actualitat. Aquesta font la podem completar amb algunes dades més recents contingudes en l'Enquesta Nacional d'Immigrants 2007, elaborada també per l'INE.

A finals de les dècades de 1960 i 1970 a Europa hi ha referències a les pitjors condicions habitacionals dels immigrants respecte a la població d'acollida (Castles i Kosack, 1973). Treballs actuals incideixen en les mateixes idees: menor superfície, major percentatge de llogats, major presència d'habitatge social, més mobilitat residencial, etc. (Bayona, 2005; Domínguez, González i Parreño, 2008). Tanmateix, aquesta caracterització difereix ostensiblement en funció de la nacionalitat dels estrangers i el territori o ciutat d'acollida. Segons l'esmentada enquesta de 2007, les Illes Balears és la segona comunitat autònoma de l'Estat, després de Canàries, amb un nombre mitjà d'immigrants per habitatge més baix.

En ocasions s’han denunciat certs prejudicis per part de la població autòctona a l’hora de llogar un habitatge a persones amb una situació econòmica solvent pel fet de ser immigrant. Això es deu, a més dels prejudicis i/o xenofòbia cap a la immigració, al fet que sovint es relloguin els habitatges a compatriotes amb l’objectiu d’abaratir el preu de l’habitatge, molt car a la nostra comunitat. Arran d’això, ha sorgit un nínxol de mercat caracteritzat pel lloguer d’habitatges que no compleixen unes mínimes condicions d’habitabilitat, els anomenats "pisos pastera":

" Pisos de 60 metres amb és de 30 persones amuntegades; habitatges sense llum ni aigua corrent; tallers tèxtils clandestins en cases amb màquines cosint durant tota la nit; botigues sense horaris amb empleats convertits en esclaus del segle XXI.

En aquesta situació d’amuntegament augmenta el deteriorament dels barris, es fomenta el racisme i es posa en perill la convivència veïnal i entre els propis immigrants..." El mundo, el dia de Balears. Barrios, guetos y pisos patera. (Badalona, 27 de maig de 2007: 51) (55)

Encara que és difícil arribar a anàlisis concloents sense dades desagregades segons la nacionalitat, probablement aquest és un indicador més de la doble tipologia immigratòria estrangera, on el major amuntegament residencial dels estrangers del Sud es rebaixa amb les millors condicions habitacionals dels del Nord. Així, si entre 2001 i 2007 la població estrangera resident a les Balears va créixer en un 158,33% en aquest mateix període el nombre d'habitatges amb immigrants va augmentar un 38,00%. El 2001, el 54,12% del total d'habitatges en els quals hi havia residents estrangers estaven en règim de lloguer. Sis anys més tard, encara que aquest segueix sent el dominant, el lloguer ha perdut pes enfront de la propietat. Segons les últimes dades disponibles, les vivendes arrendades han baixat la seva representativitat fins al 41,81%.

L'accés a la propietat, des de la perspectiva de l'estudi de les estratègies migratòries, és un aspecte essencial doncs que pot ser considerat com un indicador de certa culminació positiva del procés d'estada a la destinació (INE, 2008). En qualsevol cas sembla que les condicions habitacionals mitjanes dels immigrants a Balears són millors que a Espanya si atenem a altres dues dades: 4 de cada 10 immigrants resideixen a un habitatge unifamiliar i més d'un 30% ho fa en habitatges d’important superfície, de més de 105m². Precisament, el major percentatge d'habitatges ocupats per estrangers a Balears està integrat en aquest interval més alt. Això mateix succeeix en altres cinc comunitats autònomes (Andalusia, Canàries, Castella-La Manxa, Comunitat Valenciana i Galícia). A les Illes Balears, la important colònia de població estrangera comunitària de recursos econòmics mitjans i elevats pot ser un factor decisiu en l'obtenció d'uns indicadors mitjans pròxims a la mitjana de la població autòctona (taula 7).

Taula 4. Població immigrant i habitatge (2007)

	% Pis o apartament	% amb superfície inferior a 76m²	% amb superfície superior a 105m²	% llogat	Habitacions: %<4	Nombre mitjà de persones
Balears	59,24	18,81	30,15	41,81	40,10	3,04
Espanya	72,15	25,65	19,18	40,30	35,10	3,40

Font: elaboració pròpia a partir d’INE Encuesta Nacional de Inmigrantes de 2007

Per treballar amb informació estadística més detallada cal recórrer al Cens de Població i Habitatges de 2001. Malgrat el temps transcorregut, és una font vàlida per a fer una aproximació fiable de l'estat de l'habitatge dels estrangers. Per això, i a partir de l'esmentat cens, hem elaborat dues taules que estan formades pels mateixos elements d'anàlisi. La primera fa referència al conjunt de la Comunitat Autònoma i la segona a quatre municipis: les tres capitals insulars i Calvià .

El règim de tinença és l'indicador en matèria d'habitatge que més diferencia la nacionalitat del resident. Més de la meitat dels estrangers viuen en habitatges arrendats, però són fonamentalment africans i americans, és a dir immigrants laborals que per norma general han arribat recentment a les Balears. Per contra, i independentment dels ciutadans d'Oceania que converteix els seus resultats en anecdòtics a causa dels pocs habitants d'aquest continent, els europeus són el col·lectiu amb més percentatge de propietaris (el 37,10%). El major nivell econòmic d'aquests darrers, molts dels quals utilitzen l'habitatge com a matèria d'inversió, es tradueix en una menor representativitat del lloguer. En aquest cas tinguem en compte dues coses: en les estadístiques no s'estableixen diferències segons sigui població comunitària i extracomunitària i els residents de la Unió Europea eren àmplia majoria a les Illes Balears al 2001.

Aquesta situació es reprodueix amb pocs canvis en els quatre municipis d'anàlisi. L'arrendament és el règim de tinença més comú entre els estrangers destacant en els quatre territoris els casos d'africans i americans. A diferència de les tres capitals insulars, hi ha més estrangers propietaris que llogaters a Calvià. En aquest municipi, el percentatge de persones que viuen en règim de lloguer és considerablement inferior a la resta. Això succeeix en les cinc procedències (continents), però especialment entre els europeus a causa de la importància del turisme residencial ja que estem davant d'un espai urbà (suburbà) diferent a les altres ciutats d'estructura compacta i llarga història urbana.

Taula 5. Població i habitatge. Residents en habitatges familiars a les Illes Balears (2001)

	Tinença: % lloguer	Any construcció: % abans 1951	Edat mitjana habitatge: Anys	Estat edifici: %ruïnós/ dolent/deficient	Superfície %<76m²	Habitacions: %<4
Pob. total	18,71	19,76	35,41	8,47	15,23	14,70
Espanyols	15,56	19,83	35,49	8,13	14,13	13,73
Estrangers	54,12	38,01	34,53	12,36	27,65	25,68
Europeus	37,10	17,38	32,38	8,31	23,43	21,94
Africans	78,32	38,47	40,16	22,41	34,76	29,37
Americans	70,92	18,95	35,82	13,86	31,29	26,00
Asiàtics	56,91	14,79	30,81	14,19	28,57	27,96
Oceania	36,84	25,00	36,91	6,57	13,15	17,10

Font: elaboració pròpia a partir d’INE Cens de Població i Habitatges 2001

Encara que per norma general l'edat mitjana de l'habitatge és similar entre espanyols i estrangers, aquests darrers habiten en major proporció en edificis amb més de mig segle d'antiguitat. Els africans són el col·lectiu més desfavorit perquè l'any de construcció està relacionat amb l'estat de l'edifici. Els estrangers de Palma i Eivissa resideixen de mitjana en habitatges més antics. Però no succeeix així en Calvià, on la joventut del seu parc immobiliari iguala resultats, i en Maó, posseïdor d'un extens centre històric rehabilitat i revalorat que, per les seves pròpies dinàmiques urbanes, exclou a la població immigrant de baixos recursos.

Taula 6. Població i habitatge. Residents en habitatges familiars a Palma (P), Calvià (C), Eivissa (E) i Maó (M) (2001)

 

	Tinença (% lloguer)				Any construcció (% abans 1951)				Edat mitjana habitatge (anys)
	P	C	E	M	P	C	E	M	P	C	E	M
Pob. total	20,58	18,81	30,43	25,11	13,45	6,82	6,85	25,04	32,48	23,07	27,85	39,89
Espanyols	17,12	14,92	25,61	22,17	13,08	6,92	6,46	25,20	32,20	23,02	27,51	39,93
Estrangers	65,26	38,01	70,97	64,05	18,19	6,32	10,09	22,82	36,21	23,29	30,76	39,27
Europeus	51,17	34,74	54,71	30,65	16,64	6,58	18,83	19,84	34,15	23,32	35,32	35,72
Africans	75,86	52,53	85,45	86,30	22,05	3,53	7,89	23,01	40,37	22,15	31,72	40,75
Americans	73,62	55,61	77,67	77,59	18,24	6,36	5,48	25,24	36,76	23,81	27,78	41,38
Asiàtics	60,17	48,44	53,09	50,98	17,92	2,60	8,64	17,64	34,18	22,22	28,05	34,84
Oceania	42,31	0,00	50,00	0,00	30,76	0,00	0,00	0,00	46,92	6,17	14,00	0,00

 

	Estat edifici (% ruïnós/dolent/deficient)				Superfície (% < 76 m²)				Habitacions (% < 4)
	P	C	E	M	P	C	E	M	P	C	E	M
Pob. total	10,11	7,42	11,98	9,47	18,47	23,67	23,51	18,87	13,48	25,28	20,83	12,50
Espanyols	9,72	7,05	11,62	8,79	17,44	21,72	21,13	18,06	12,58	23,42	18,91	12,02
Estrangers	15,16	9,26	14,98	18,46	31,83	33,31	43,52	29,57	25,14	34,45	36,96	18,83
Europeus	11,66	8,27	15,51	10,21	28,49	30,26	40,71	17,09	23,06	32,38	43,31	16,11
Africans	25,09	18,18	15,94	27,12	41,18	62,12	57,12	29,58	31,14	50,00	45,20	20,82
Americans	14,62	14,39	14,04	20,85	32,01	46,21	41,46	38,29	24,61	45,30	31,12	19,85
Asiàtics	18,11	8,33	17,90	5,88	28,28	39,58	30,86	33,33	28,92	35,93	22,83	17,64
Oceania	19,23	0,00	0,00	0,00	23,07	0,00	50,00	0,00	19,23	0,00	100	0,00

Font: elaboració pròpia a partir d’INE Cens de Població i Habitatges 2001

La quarta variable analitzada és l'estat de conservació de l'edifici. A la taula assenyalem la suma de població resident en edificis que tenen una categoria diferent de "bona". Més del 12% dels estrangers resideixen en edificis amb deficiències de diferent grau en comparació a poc més d'un 8% de la població espanyola. Unes diferències importants que s'observen a una doble escala: Nord-Sud (espanyols-estrangers) i segons les procedències dels immigrants (Europa-resta). Entre aquests, el cas dels africans és especialment greu, primer perquè gairebé 1 de cada 4 habita en edificis en mal estat de conservació i, segon, perquè aquests edificis pitjor conservats coincideixen amb els més antics. De totes maneres aquesta relació està present també en altres col lectius i municipis. Entre els casos estudiats, Calvià, que és el terme amb un parc immobiliari més nou, obté el millor índex de conservació dels edificis. Les diferències entre espanyols i estrangers es troben sobretot a Maó i Palma. Els resultats més igualats s'obtenen a Eivissa: les diferències segons nacionalitat són poc importants i no existeixen contrastos destacables per continents. Com a Balears, els africans viuen en les condicions més crítiques en els quatre municipis.

Entre 2001 i 2007, es redueix el percentatge d'estrangers que viuen en habitatges menors de 76m² a Balears però, per contra, creix la proporció de residents en habitatges de menys de quatre habitacions. El 2001, la població estrangera resideix en habitatges més petits que l'espanyola, el que es tradueix en un menor nombre d'habitacions. Una quarta part d’americans i africans habita en residències de menys de 76m². Això és especialment greu perquè els col·lectius que estan en habitatges més petits són també els que viuen en els més antics i estan en edificis pitjor conservats. La situació dels asiàtics i sobretot dels europeus és més favorable. A les ciutats, el percentatge d'estrangers de Calvià i Eivissa que resideixen a menys de 76m² és major que en els altres dos municipis. És a dir, a Calvià i Eivissa hi ha més estrangers que resideixen en edificis en bon estat de conservació però, tanmateix, els habitatges són més petits que els de Palma i Maó. En tots els casos, el col·lectiu més desfavorit torna a ser l’africà.

Aquesta informació sobre la superfície és important, però és una variable relativa. La qüestió central que s'ha de valorar és la relació entre aquestes dimensions i el nombre de persones que resideixen a la mateixa. Aquesta és la qüestió clau que permet determinar la situació real d'ocupació de cada habitatge (INE, 2008). Per assolir aquest objectiu, en les dues taules següents calculem la superfície de l'habitatge per ocupant a les Illes Balears i en els quatre municipis descrits.

La mitjana de metres quadrats d'habitatge per ocupant és important a les Illes Balears. Dels deu trams en què hem classificat les superfícies de l'habitatge per ocupant, la relació més alta és la predominant tant a les llars d'estrangers com d'espanyols, però especialment alta en els primers ja que a cada habitant estranger li corresponen més de 50m² de superfície en sis de cada deu llars. La causa principal d'aquesta diferència està en els resultats àmpliament positius mostrats per la població europea, que és la més nombrosa a la Comunitat Autònoma en 2001 i que es caracteritza per localitzar una part important dels seus béns immobiliaris en habitatges unifamiliars d'espais no urbans. Al costat oposat està l’amuntegament residencial al que estan sotmesos una part important d'africans, americans i asiàtics. A cada ocupant li correspon, de mitjana, menys de 20m² d'habitatge en gairebé el 40% de les llars d'africans. Les diferències més importants segons nacionalitat estan en el tram més alt (a favor dels immigrants del Nord) i els trams més baixos (en detriment dels del Sud) (taula 8).

Taula 7. Població i habitatge. Nombre relatiu de llars (%) segons la superfície de l'habitatge per ocupant (en m²) a les Illes Balears (56) (2001)

	< 10	11-15	16-20	21-25	26-30	31-35	36-40	41-45	46-50	> 50
Espanyols	0,72	2,77	7,71	12,13	11,55	9,14	8,43	6,62	8,16	32,71
Estrangers	3,14	4,30	8,38	8,19	7,69	6,00	6,89	5,60	7,86	41,90
Europeus	0,80	2,08	4,71	6,34	6,56	5,87	7,24	6,10	8,76	51,49
Africans	7,90	14,69	14,75	11,00	8,13	5,40	6,12	4,15	5,07	22,76
Americans	7,10	11,18	14,80	11,20	9,85	6,28	5,98	4,66	6,37	22,53
Asiàtics	5,88	12,09	13,56	12,58	10,78	6,20	5,39	4,24	5,55	23,69
Oceania	0,00	0,00	2,50	2,50	17,50	2,50	2,50	5,00	10,00	57,50

Font: elaboració pròpia a partir d’INE Cens de Població i Habitatges 2001

Taula 8. Població i habitatge. Nombre relatiu de llars (%) segons la superfície de l'habitatge per ocupant (en m²) a Palma (P), Calvià (C), Eivissa (E) i Maó (2001)

Veure taula

 

La taula 9 és un exponent de les diferents condicions de vida de la població estrangera segons la seva nacionalitat i de les especials dificultats que afecten, també en aquest camp, a molts immigrants laborals del Sud en els espais urbans de la Comunitat Autònoma. En general els municipis de Palma i sobretot d'Eivissa tenen un major percentatge de llars amb una superfície per ocupant més baixa. Aquesta situació s'explica pel volum i model immigratori de cadascun dels quatre municipis però també per les pròpies característiques dels seus parcs immobiliaris. Per aquest últim motiu, Calvià obté els indicadors més positius, el que beneficia fonamentalment als col·lectius més desfavorits. Per exemple, mentre a Eivissa i Maó el percentatge de llars d'africans situats a la ràtio de 11-15m² supera el 20%, a Calvià gairebé no supera el 5%.

Per col·lectius, les llars d'europeus tenen les densitats més baixes d'ocupació en tots els municipis, fins i tot per sota de les dels espanyols. Al costat oposat estan els possibles problemes d'amuntegament que afecten molts habitatges d'africans, americans i a l’encara poc nombrós col·lectiu d'asiàtics. Encara que les densitats més altes d'ocupació de les llars d'africans estan a Eivissa i la dels asiàtics a Palma, les diferències que es puguin establir entre cadascuna de les nacionalitats (continents) segons el municipi de residència no són especialment importants. És a dir, els contrastos més notables es troben en la mateixa procedència de l'immigrant més que en el territori de destinació (taula 14).

En definitiva, l'habitatge és un element clau a l'hora de facilitar la integració de l'immigrant. Però el difícil accés a la mateixa, tant per qüestions econòmiques com socials, pot estar actuant en moltes ocasions com un factor d'exclusió social. Per exemple, a Balears, el preu que paguen els immigrants per la compra d'un habitatge és un 9,6% superior al que paguen les persones de nacionalitat espanyola. El mercat de l'habitatge i el negoci immobiliari acaben estratificant els residents en funció de les seves característiques. El desenvolupament de formes particulars de mercat i l'existència de barris degradats es tradueix en una clara diferenciació habitacional entre les poblacions espanyola i estrangera i, alhora, entre els diferents col·lectius d'immigrants en funció de la seva procedència i el seu nivell socioeconòmic. La nacionalitat és determinant a l'hora de caracteritzar el parc residencial i més en un territori com les Balears amb una tipologia immigratòria que podríem definir com dual pel que fa al lloc d'origen del migrant i a la seva condició econòmica.

Figura 3. Justícia social? Edifici Flex, carrer Aragó, Palma

Font: fotografia de S. Llompart (Diario de Mallorca, 07-09-2008)

Per tant, l'habitatge ocupa una posició destacada entre els mecanismes de distribució de la població estrangera, sobretot pel que fa al preu de venda i el lloguer. Tanmateix, com s'ha estudiat per a altres ciutats (Bayona, 2005), existeixen altres variables més difícils de quantificar i igualment importants com són el desig de viure en barris ètnicament homogenis i l'existència de cadenes migratòries, enteses normalment com xarxes informals i de parentiu, i d'un submercats destinat a aquests col·lectius. En qualsevol cas, en aquest capítol hem pogut estudiar com existeix una major proporció de població estrangera que espanyola amb residències en condicions poc favorables: habitatges més antics, pitjor conservats i més petits. Segons la procedència dels immigrants, els africans obtenen els índexs més negatius. Quant a la destinació, la mida i el caràcter urbà marquen distàncies respecte a nuclis menys poblats o no urbans.

Com destaquen els diferents programes i plans d’integració desenvolupats pels diferents governs de les Illes Balears, l’accés a l’habitatge és un dels principals problemes amb els que s’enfronta l’immigrant a l’hora d’assentar-se a la nostra comunitat. Cal destacar no obstant que aquest fet es manifesta sobretot entre els immigrants dels països més empobrits atès que els immigrants d’origen comunitari presenten una realitat molt diferent. Els immigrants procedents de la UE tenen un major percentatge de propietaris de cases, xalets, pisos, etc., precisament pel seu major poder adquisitiu.

A les Illes Balears, segons dades de l’Observatori Estatal de l’Habitatge del 2007 hi havia 56.861 habitatges llogats. La distribució dels llogaters per nacionalitat (estrangera i espanyola) i per àrees mundials de procedència (Unió Europea i la resta de països del món) és la següent:

Taula 9. Situació dels lloguers a les Illes Balears per nacionalitat de procedència

Nacionalitat	Nombre d’habitatges	Percentatge
Espanyola	50.125	88’15 %
Estrangers de la UE	1.380	2’43 %
Estranger resta països	5.356	9’42 %
TOTAL	56.861	100 %

Font: Observatori Estatal de l’Habitatge

Una primera conclusió, a partir de les dades anteriors, és la manca de correspondència entre les xifres totals d’estrangers no comunitaris i el nombre d’habitatges en lloguer, ja que la majoria d’aquest col·lectiu no són propietaris. D’aquesta realitat es deriva un fet evident com és la massificació a molts d’habitatges a causa dels elevats preus dels lloguers. D’altra banda, l’existència d’un enorme mercat negre de segones residències que són llogades per estrangers europeus a amics i conciutadans sense que consti enlloc i que constitueixen la famosa "oferta turística" no reglada.

Una altra constatació evident radica al fet que durant la darrera dècada molts habitatges, fins aleshores buits per manca de condicions, per trobar-se a barris degradats, per por al sistema de lloguers per part dels propietaris, etc., ha passat a llogar-se a part de la població estrangera immigrada revitalitzant aquest sector de l’economia illenca. Això té com a conseqüència una redistribució de la població, que sobretot en grans àrees metropolitanes com és ara Palma, es caracteritza per la segregació de la immigració extracomunitària en les barriades mes deprimides de la ciutat alhora que la immigració comunitària acaba poblant les barriades més cares com són ara el casc antic de Palma (González Pérez, 2004).

4.2. Els efectes de les especulacions del sòl i immobiliària en la societat de les Illes Balears

Sens dubte la polèmica més important que ha existit fruit de la correlació immigració-habitatge ha estat el vertiginós increment del preu de l’habitatge sobretot, com a conseqüència de la compra d’immobles per part de ciutadans europeus. Aquest fenomen, que inicialment s’atribuí a la compra i construcció d’habitatges per a ús residencial, ha anat evolucionant al llarg dels anys de manera que a hores d’ara es tracta d’un fenomen de dimensions globals i per tant es fa molt difícil diferenciar quin és l’origen dels actors socials que han causat el que comunament s’ha anomenat la "bombolla immobiliària".

Encara que l’inici del procés de construcció i rehabilitació d’habitatges per a ús turístic i residencial va estar caracteritzat per estrangers europeus i s’obria el debat sobre el seu impacte en el preu de l’habitatge, amb el temps han anat apareixent nous factors com ara són els mateixos ajuntaments. Aquests, davant la necessitat de finançament dels municipis i institucions, han possibilitat que diferents agents polítics s’impliquin en la requalificació de terrenys per a la construcció i l’obtenció de rendes derivades de la concessió de llicències d’obra.

Un dels primers que va criticar aquest model fou Joan Seguí (1998) qui afirmà que si es comparen les rendes que obtenen les famílies balears amb les de la resta d’Espanya i es comparen també els nivells de vida respectius observem que no existeix una correspondència entre les dades. Dit d’una altra manera, la venda de cases a estrangers ha suposat un superàvit en les economies domèstiques que han incrementat el nivell de vida a curt termini si bé en vendre el mode de producció s’ha hipotecat el futur de les generacions més joves car aquests diners no s’han usat per invertir en noves infraestructures o modes de producció alternatius sinó que s’han invertit en bens tangibles.

Per altra banda, Seguí (1998) ja apunta que la venda del territori per part dels balears autòctons als estrangers no repercuteix a llarg termini en un major nivell de vida i una millora de la renda disponible. Aquesta venda del territori significa "pa per avui i fam per demà", a més d’una descapitalització dins el marc d’una economia basada en la propietat del territori i l’aprofitament del paisatge i el medi ambient per part de l’economia turística.

És pot fer un paral·lelisme entre el que va succeir amb la venda del patrimoni per part de la noblesa balear per dedicar-se a la vida ociosa. Així, amb la venda de les seves propietats varen eliminar la base de la seva economia, i els beneficiats foren la incipient burgesia. Caldria afegir a hores d’ara que part de la nova elit econòmica balear són precisament els constructors i els especuladors del sol, vertaders beneficiaris del boom immobiliari.

No obstant això, els ciutadans balears han venut massivament segones residències en desús alhora que n’han construït de noves per suplir l’enorme demanda tant de població autòctona com al·lòctona. Sobretot a l’inici del procés, de les famílies que vengueren segones residències es podien diferenciar tres grans grups que més o menys s’han mantingut fins a l’actualitat:

• Els que han venut i comprat un altre habitatge. En aquest cas, pot succeir que:

 

1. La nova vivenda adquirida incrementi el valor per damunt de la venuda.
2. La nova vivenda adquirida incrementi el valor per davall de la venuda.

En qualsevol dels casos no es deixa de posseir una segona residència.

• Els que han venut i han reinvertit els beneficis. Atenent al tipus d’inversió poden guanyar o perdre però sempre tindran un factor de risc significatiu.
• Els que han venut i han gastat els diners en bens tangibles com ara: cotxe nou, amortitzar la hipoteca, viatges, reforma del bany, compra d’electrodomèstics. Sens dubte aquest és el sector que més poder adquisitiu ha perdut ja que en pocs anys aquests béns han perdut pràcticament tot el seu valor i per tant el capital s’ha consumit.

Es podria dir que s’ha produït una redistribució de la riquesa en totes les famílies. Una mena de tómbola o sorteig en el sentit que, excepte els experts, pocs sabien en quina situació econòmica es trobarien passat el boom de la venda d’immobles. Arran d’això, com succeí als anys seixanta amb l’aparició de la classe hotelera, ha anat configurant-se un nou teixit empresarial de "nous rics" que han fet fortuna a partir de la construcció.

Si observam la taula 15, el preu de l’habitatge comença a pujar a partir del 1994 si bé és a partir del 1996 que ho fa significativament superant el valor del metre quadrat de 1992. Aquesta dinàmica continuarà fins al 2007 on tocarà sostre després de 13 anys de creixement ininterromput iniciant-se la crisi del sector i la baixada en picat dels preus.

Taula 10. Evolució del preu del m2 de l’habitatge (1992-2006)

 

Any	Preu m2 habitatge
1992	511,83
1993	481,48
1994	498,57
1995	522,99
1996	532,38
1997	567,45
1998	625,22
1999	755,42
2000	956,44
2001	1.142,25
2002	1.302,37
2003	1.479,57
2004	1.672,80
2005	1.890,20
2006	2.120,80

Font: IBAE

L’encariment de l’habitatge per sobre de l’IPC i dels salaris dels ciutadans ha tingut algunes conseqüències notables que van més enllà de l’enriquiment o empobriment de les famílies balears:

 

• Les noves generacions sense vivenda familiar lliure (57) es troben a hores d’ara en seriosos problemes a l’hora d’accedir al primer habitatge.
• Ha enriquit a curt termini amplis sectors de la població marginant-ne a d'altres.
• El preu de l'habitatge es troba cada cop més anivellat respecte el preus de la resta d'Europa.
• Ha diversificat l'economia i especialitzat el petit comerç.
• Ha disminuït durant els anys del boom immobiliari la taxa de desocupació fins a convertir-la en una de les més baixes de l’Estat espanyol.
• Ha augmentat el PIB balear disparant la taxa de creixement econòmic.

El major augment de la població i, en concret, els immigrants per sobre del creixement del parc d’habitatges provoca que en el futur sigui previsible que l’oferta immobiliària s’enfoqui cada vegada més als immigrants reactivant el sector immobiliari (58). De fet a les revistes de les principals associacions d’immigrants (Baleares sin fronteras, Cono Sur, etc.) s’anima als estrangers residents a les Illes a l’adquisició d’habitatges i les immobiliàries autòctones o propietat de persones estrangeres extracomunitàries afavoreixen aquest procés.

La crisi immobiliària iniciada el 2008 deixa obert un interrogant sobre quina serà l’evolució del preu de la vivenda i, per tant, l’oferta i el mercat del mercat immobiliari. Per primera vegada s’observa una tendència a la baixa en el mercat immobiliari causat per una crisi generalitzada del sector. Invertir en habitatge per obtenir beneficis sembla a hores d’ara un model esgotat almenys a curt termini. En qualsevol cas, l’accés a l’habitatge continua essent a hores d’ara una problemàtica social sense resoldre.