El geògraf Ivan Murray (18) de la Universitat de les Illes Balears treballa actualment en el concepte de petjada ecològica i, en aquesta línia, apunta la idea clarificadora del contrast entre el creixement de la població i el consum energètic. Com a dada significativa destaca que si des de 1960 fins ara la població resident a la comunitat balear s’ha duplicat, el consum energètic s’ha multiplicat per 14. També des del punt de vista de la sostenibilitat mediambiental, Murray després d’analitzar l’estada mitjana de 10 dies per part dels 12 milions de turismes que visiten l’arxipèlag anualment, arriba a la conclusió de la necessitat d’un territori 16 vegades superior a l’actual perquè el sistema sigui sostenible.

Les dades anteriors no s’entenen sinó és com una suma de consums fomentats pel major poder adquisitiu de la població, l’augment poblacional i l’existència d’una massa de gent que encara que sigui temporalment, ens visita anualment: els turistes. En aquest sentit, és important destacar que gran part dels habitatges construïts com a segones residències passen gran part de l’any buides consumint emperò recursos de tot tipus.

Probablement l’impacte ambiental més significatiu dins el període del nostre estudi (1996-2008) ha estat, l’exagerat consum de territori. Un comportament clarament diferenciat entre les dues tipologies de població estrangera resident a les Illes Balears: els turistes residents i els estrangers laborals. O dit d’una altra manera els qui venen a descansar a una segona residencia de manera permanent o semi permanent i els qui venen a treballar. Generalment aquests es corresponen a estrangers comunitaris en el cas dels primers i extracomunitaris en el cas dels segons si bé no sempre, ni molt menys, és així. En qualsevol cas, es manté una certa correlació entre lloc de procedència i poder adquisitiu que fa que es consideri els estrangers del Nord com a rics o membres de classes mitjanes i pobres als del Sud. Un fet que repercutirà òbviament en la tipologia de l’impacte.

4.1. La rururbanització i els nous pobladors del camp

El concepte de rururbanització ha estat tractat en profunditat en el cas de Mallorca pels geògrafs Pere Salvà i Jaume Binimelis de la UIB. Ambdós consideren l’Illa de Mallorca com una gran àrea urbana on es concentren els processos migratoris ciutat-camp a nivell local, nacional i internacional. Per a Binimelis, la urbanització és un concepte que serveix per a definir l’existència d’unes àrees de transició entre el centre urbà, concentrat morfològica i funcionalment i l’espai rural llunyà. "Aquests espai, es caracteritzaria per la seva multifuncionalitat en el que els usos del sol es caracteritzen per la seva heterogeneïtat fruit de les migracions de la ciutat cap a àrees rurals fins aleshores, dedicades a l’agricultura". (Binimelis, 2002: 209).

En el cas de l’illa d’Eivissa la pauta seguida ha estat més pareguda a Mallorca que l’experimentada per Menorca. Per conta Menorca, és a hores d’ara la illa en que existeix un major equilibri per sectors que ha afavorit la preservació de l’entorn alhora que ha frenat el procés de urbanització i el desenvolupament d’infraestructures.

L’ocupació del territori agrícola per a convertir-lo en un ús residencial no és nou. Ja a la tesi doctoral de Quintana "Mallorca un sistema urbà" dels anys 70 observava l’inici d’una tendència que ha anat a més pel que fa al consum del territori. La seqüència històrica d’aquest fenomen a les Illes Balears, segons Binimelis (1998) es resumeix en tres fases o períodes que com veiem, van estretament lligades a les explicades al capítol 1 per Onofre Rullan a propòsit dels booms del turisme:

Una primera a la dècada dels anys 60, en què es desenvolupa la rururbanització a l’àrea periurbana de Palma i té com a protagonistes persones nascudes a la pròpia Illa. La segona que transcorreria al llarg dels anys 80 en que es generalitza el procés donant lloc a una fase expansiva. Finalment la tercera fase o etapa es troba íntimament lligada al desenvolupament del residencialisme estranger europeu a les zones rurals de Mallorca. Persones amb alta capacitat adquisitiva que s’estableixen a espais d’alta qualitat ambiental.

En aquesta darrera etapa la població residencial d’origen comunitari ha esdevingut consumidora importants del territori en establir-se en urbanitzacions de caire horitzontal, en parcel·les amb zones verdes. En determinats casos, aquells amb major poder adquisitiu han adquirit grans propietats d’ús individual o familiar. El fort pes econòmic d’una part del sector immobiliari balear controlat en gran mesura pel capital estranger ha provocat l’adquisició d’antigues possessions, de cases i xalets a llocs privilegiats de l’arxipèlag.

El desenvolupament de la rururbanització respon a relacions dialèctiques de diferents tipus entre l’espai urbà i l’espai rural. La ciutat de Palma és el gran centre dinamitzador d’una gran aurèola rururbana que s’estén per tot el conjunt de l’illa de Mallorca. Les contínues millores de les infraestructures viàries, combinades amb l’evidència de la saturació de l’espai urbà i de nombroses incomoditats (brutícia, saturació de l’espai urbà, preu del sol, etc.) determinen en bona mesura les migracions de tipus residencial.

Com ja hem avançat abans, la rurbanització no és ni de bon tros fenomen nou. Ja a mitjans dels anys seixanta J. Cals (1974) feia referència explícita a la manca de planificació en segones residències tant al litoral com a l’interior. Entre els efectes negatius d’aquestes adduïa que la manca de control i planificació existents provocaven un col·lapse de les infraestructures existents. D’altra banda, els drets de pas o camins comunals, en no estar sovint ben documentats es podien veure abocats a privatitzacions amb el vist i plau d’unes autoritats que feien els ulls grossos davant la conversió d’espais rurals naturals en turístics i residencials.

Finalment destacar que Barke i France (1996) associen a la proliferació d’aquestes migracions el desenvolupament d’un espai de consum ampli o general amb altres de tipus específic: comerços, restauració, lloguer de vehicles, serveis associats a la propietat d’habitatges, etc., a la qual cosa s’hauria d’afegir el creixement d’empreses dedicades als serveis i dirigides pels propis estrangers.

Si bé sempre hi ha hagut una part de la població rural que ha viscut als afores dels nuclis urbans, l’establiment d’estrangers europeus a les àrees rurals n’ha modificat els percentatges. No es tracta però d’un fenomen exclusiu dels estrangers ja que molts d’aquests nous pobladors són població autòctona que, gràcies a les millora de les infraestructures i al desig d’una vida més en contacte amb la natura que la ciutat no els permetia, ha anat rehabilitant i construint cases a l’interior, en molts casos en antigues rotes o terrenys familiars.

A diferència d’una primera població estrangera rica, que cercava els llocs mes exclusius i atractius paisatgísticament (costa i la muntanya) així com petits pobles llogarets (Deià, Fornalutx, Ruberts, Ses Alqueries, Favàritx...), cada vegada més s’observa una difusió generalitzada de la immigració comunitària i extracomunitària arreu del territori de les Illes. En ocasions, s’observa una certa preferència per nacionalitats de procedència i es creen així petites colònies de la mateixa nacionalitat i estatus social, com en el cas de "Cala en Porter" a Menorca que fou la primera urbanització que es va fer a Menorca als anys seixanta i que actualment està habitada majoritàriament per anglesos de classes mitges-baixes.

4.2. La lògica del desenvolupament turístic i les seves implicacions en el món agrícola

La saturació de les destinacions turístiques clàssiques incentiva la compra i venda de territoris fins aleshores allunyats del turisme encara que, paradògicament, com afirma Jurdao Arrones (1992:13) "el turisme ha estat el fenomen de masses modern que ha obert les portes al mercat de la terra". Existeixen, no obstant, altres factors que han estat decisius per a l’esdevenir del boom immobiliari entre els que cal destacar la nova font de finançament que representen les llicències d’obra a municipis tradicionalment empobrits, els elevats preus de les ciutats i els nous valors socials en què es valora cada vegada més el medi ambient i la comunió amb la natura.

A aquest municipis de l’interior troben més tranquil·litat, seguretat i serveis disponibles, a més de bones comunicacions amb els centres turístics Les característiques de les societats industrials actuals desemboquen en nous valors socials que impliquen una transició des de valors materials a postmaterials: qüestions estètiques, ideals, simbòliques, identitat, medi ambient, espiritualitat (Inglehart, 1991).

En aquest sentit, Salvà (2002a) fa referència a la transició de les preferències dels turistes dels països desenvolupats des de les quatre "S" del turisme (sea, sun, sand and sex), a las quatre "E" (environment, equipment, événement, encadrement). Aquest canvi de preferències es clau a l’hora d’explicar la terciarització de l’espai rural. Les noves demandes impliquen el sorgiment de nous corrents que exigeixen un producte turístic de major qualitat: ambiental, tranquil·litat, etc.

La conversió d’àrees rurals en residencials presenta però un problema de fons. Si el turisme ha estat constantment criticat pels seus impactes ambientals, el turisme residencial té per característica principal la de desenvolupar-se en forma de bolla de neu de manera que a diferència del turisme convencional, on una vegada construït l’hotel s’obtenen unes rendes a llarg termini sense necessitat de consumir més territori, el turisme residencial aporta beneficis a molt curt termini necessitant constantment nou territori per mantenir els beneficis.

El turisme residencial o immobiliari respon per tant a una lògica espacial i econòmica expansionista que té tendència a desplaçar de l’escenari local a altres activitats econòmiques. El seu leiv motif és el manteniment de l’activitat constructora. Per això, es parla del "cicle destructiu del turisme" quan aquesta activitat destrueix l’atractiu ambiental que fou el reclam inicial pel seu exercici (Aledo, 2002).

En síntesi, poden descriure el procés de desenvolupament del turisme residencial amb el següent esquema: saturació de la franja litoral, desenvolupament de la segona línia i recerca de millors condicions ambiental a l’àmbit rural (Jurdao Arrones, 1992).

Per acabar aquest punt, cal destacar que malgrat les directrius existents i el control sobre les infraccions urbanístiques, l'encariment del preu del sòl urbanitzable en comparança al no urbanitzable pot produir que surti més barat construir il·legalment i pagar la consegüent multa que no accedir a un habitatge legal d'iguals característiques. Hem de tenir en compte que passats uns anys les il·legalitats prescriuen, passant la casa a formar part de la legalitat. Degut a això, milers de cases i cassetons mal condicionats i no poques vegades, sense les condicions mínimes d’habitabilitat, s’han succeït arreu del camp mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc sense que en la major part dels casos s’hagi emprès cap tipus d’iniciativa legal per a la seva demolició.

El valor de la terra ja no és per tant agrícola sinó immobiliari i això té com a conseqüència que sovint el camp s’abandoni o que en el millor dels casos, es converteixi en un jardí agrícola que no té altra funció que la d’embellir el terreny. Aquest enjardinament de l’espai rural portarà com a conseqüència la inclusió d’espècies vegetals foranes a l’entorn rural que en no poques vegades poden acabar substituint la flora i fauna autòctona.

4.3. L’augment de la construcció

El creixement espectacular en la construcció comporta costos ambientals altíssims, i una pressió exagerada sobre els recursos naturals. Tot i que en els darrers anys la política ambiental del govern o del Consell en matèria urbanística s’ha centrat sobretot en protegir territori i evitar la construcció de determinades urbanitzacions o complexos turístics que amenaçaven la conservació de determinats espais naturals, el ritme de creixement de l’edificació residencial i turística, no s’ha aturat al llarg dels darrers anys, assolint unes fites absolutament insostenibles pel que fa a consum de recursos naturals.

Si bé a la dècada dels anys 70 es concentraven els anys de major expansió edificatòria amb una mitjana d’11.000 habitatges cada any. A la dècada del 2000 la situació era encara més espectacular fins arribar al màxim de 12.331 construïts al 2003. Segons les dades del Ministeri de l’Habitatge al 2005, a les Balears hi havia un total de 551.480 habitatges dels quals 354.300 (64’24%) eren habitatges principals i 197.180 (35’75%) secundaris. La intensitat de la construcció d’habitatges supera per tant la mitjana dels anys 70, quan ja es va produir un espectacular creixement de l’edificació residencial.

Taula 1. Mitjana anual de concessió de llicències per a la construcció d’habitatges residencials a les Illes Balears (1970-2004)

Anys	Mitjana anual
1970 - 80	11.000
1981 – 91	8.500
1992 – 99	7.200
2000- 2004	11.620

Font: IBAE (2006)

D’aquest creixement tan elevat, el municipi de Palma és el cas més espectacular de les balears, seguit d’altres municipis propers com són: Calvià, Llucmajor, Marratxí i Andratx.

A més, la pressió urbanística sobre el sòl rústic no s’atura de créixer. L’any 2000 la Comissió Insular d’Urbanisme va informar favorablement de 800 projectes d’habitatges unifamiliars dins del sòl rústic, el que significa un increment d’un 19 % en relació al 1999. L’any 2000 ha estat un dels anys amb més creixement d’edificacions dins del sòl rústic.

Taula 2. Nombre d’habitatges dins sòl rústic autoritzats per la comissió insular d’urbanisme del Consell Insular de Mallorca (1995 – 2000)

Any	Autoritzacions
1995	207
1996	815
1997	663
1998	340
1999	671
2000	800

Font: Comissió Insular d’Urbanisme (CIM)

L’augment de la construcció, tot i que es justifica parcialment per l’augment poblacional, ha estat extraordinari i tot i els símptomes de desacceleració es continua construint estant el nostre sostre de creixement molt per sobre de les actuals dades demogràfiques. Concretament, els plantejaments turístics de les Illes Balears permeten gairebé quadruplicar la capacitat de població si bé és tracta d’unes dades que convé matisar degut precisament al gran nombre de segones residències i al turisme residencial.

En relació a la immigració econòmica procedent del sud, la seva ubicació dins el territori balear respon a unes causes diferents a les dels ciutadans comunitaris i per tant té uns efectes molt diferents a les explicades fins ara. La població estrangera procedent de països i àrees mundials més empobrides respon a la tipologia de la migració econòmica i, per tant s’estableix als municipis de les Illes on troben feina, com analitzem a l’apartat corresponen del treball. Per tant, cerquen pisos majoritàriament de lloguer a les principals ciutats, els pobles més grans i també als nuclis turístics, ja que a poc a poc han anat ampliant el seu nínxol laboral de manera que avui s’hi troben arreu dels municipis de les Illes en tots els sectors laborals, poc qualificats.

Com veurem amb detall al capítol 6, els estrangers d’aquests països presenten unes característiques diferents que influeixen en el règim de tinença i tipologia dels habitatges. En general, degut al seu menor poder adquisitiu i a la incertesa sobre el seu futur, solen decantar-se més pel lloguer si bé cada vegada són més els qui es decanten per la compra sempre en funció d’una situació econòmica estable i amb la perspectiva de "no retorn" als països d’origen. Això ha fet que dels 1.400.000 habitatges que existeixen a les Illes segons molts d’ells s’hagin destinat a lloguers. Gràcies a això, molts autòctons han obtingut unes rendes extres que els han permès comprar primeres i segones residències de nova construcció, ajudant a alimentar la indústria immobiliària i el consum de territori.

No obstant, la bombolla immobiliària d’aquests darrers anys respon més a dinàmiques internes del sector de la construcció, de la necessitat de blanqueig de diners amb l’entrada de l’euro, de l’especulació borsària, etc., que a un efecte de l’increment de la població balear. Tal vegada cal preveure en el futur immediat una major demanda d’habitatges en propietat per aquesta població estrangera resident als nuclis urbans de les Illes i a les seves perifèries; així com també als eixos de comunicació, per exemple: Palma- Alcúdia.