Tot i que el present treball no té com a objectiu l’estudi de les migracions procedents d’altres comunitats de l’estat, és important fer-ne una referència atès que l’actual discussió sobre si cal o no considerar aquest col·lectiu com a immigrants així com quina ha de ser la seva integració al si de la comunitat, ha limitat moltes vegades un estudi en profunditat d’un dels fets sociològics més importants dels últims 50 anys. En gran mesura això es deu a què la paraula immigrant continua tenint una concepció pejorativa o com a mínim es veu com a sinònim de ciutadà de segona categoria. S’han obviat així moltes altres realitats semblants en algun o altre aspecte a la nostra que haguessin servit en el seu moment per entendre’ns millor a nosaltres mateixos així com als nous mallorquins. Sobretot, però, s’han desestimat precedents en què basar futures actuacions a partir d’experiències concretes.

La privilegiada situació econòmica de les Illes Balears als anys 60, la van convertir en destinació de l'èxode rural d’uns immigrants majoritàriament castellanoparlants ja que l'èxode rural de la resta de territoris de parla catalana, es va dirigir cap als principals centres urbans de les seves respectives regions, les quals estaven immerses en ple procés industrialitzador i turístic. Els primers peninsulars eren naturals d'espais rurals, de territoris desafavorits i amb una baix nivell formatiu.

El poema següent de Damià Huguet titulat "Els forasters" a l’obra Home de primera mà (Palma, 1972) descriu amargament el boom d’aquesta immigració massiva d’origen peninsular, i a més serveix per fer un paral·lelisme amb les crues i tristes imatges que ens mostren els mitjans de comunicació de masses en relació a l’actual immigració estrangera, també procedent del Sud.

 

Els forasters Han arribat amb la calentor del vellut, del sol andalús i de la pròpia dona. Són homes del sud i vénen tristos, feixucs, Aferrats com una ungla a la maleta de fusta i a la poca roba. Duen la pudor profunda del vaixell d’Alacant, del tren d’anar en tercera damunt ferro. Bruts de pols seca. La petita casa emblanquinada fins als claus queda lluny, obscura. L’eixuta dona vestida de negre i de silenci camina aspra, sense pit ni cintura. Els fills, d’ulls grossos, negres, magres, van sense enumerar damunt els macs del carrer ombrívol. Callen. Fermat a la mudada negra d’anar de festa amb la mirada obscura I tràgica, socarrada per la suor agra que del rostre ressec i arrugat, petit, li regalima. Han arribat aquí en comptes de viure-hi. En comptes de guanyar-se el pa amb la sacietat de la suor i de la necessitat. Van i vénen, on tan sols són individus, forasters. En alguns llocs peninsulars, sense res més i amb vernacle de poble. Llavors, és clar, tot resulta menys confortable, i en pronunciar innocència damunt el mànec verd de la fam, tothom se sent ofès i ferit. Nomen Pedro, José, Francisco. Vénen d’Espanya. (Gabriel Seguí. Les migracions: 73)

 

La crisi econòmica de 1973 va produir una pèrdua d'intensitat i una nova configuració dels moviments migratoris interiors a tota Espanya. Uns quinze anys més tard, a partir de 1987, la mobilitat es va recuperar i es va inaugurar una etapa de creixement migratori de la que encara hi participam en l'actualitat.

En els darrers anys, les procedències són més diverses. Existeix una presència creixent de persones arribades d'àmbits urbans, de comunitats autònomes com Catalunya, Madrid i València i en general amb més alta qualificació professional. És més, molts emigrants es dirigeixen primer a alguna d'aquestes tres comunitats autònomes esmentades per anys més tard desplaçar-se a les Balears. Aquest procés, que Serra (2001) anomena "de rebot", és recent i està en augment en una societat on cada vegada és més habitual canviar de lloc de residència diverses vegades al llarg de la vida.

Per tant, l'alta taxa d'estrangeria de les Illes Balears no es desenvolupa al marge d'altres dinàmiques o fenòmens demogràfics. És a dir, la població estrangera és nombrosa però també ho és l'espanyola nascuda fora de les Balears i el que és més important, aquests segons són quantitativament superiors als primers i encara que als darrers anys han perdut part del pes que tenien antigament en qualsevol debat referent a immigració, continuen tenint una importància cabdal a l’hora d’entendre la societat balear.

Taula 4. Població nascuda a altres Comunitats Autònomes resident a les Illes Balears (2007)

Comunitat d’origen	Nombre
Andalusia	87.391
Aragó	3.900
Astúries	3.098
C. Valenciana	14.484
Canàries	2.052
Cantàbria	1.246
Castella i Lleó	13.982
Castella La Manxa	21.165
Catalunya	26.727
Ceuta	708
Extremadura	12.780
Galícia	9.191
La Rioja	567
Madrid	14.098
Melilla	808
Múrcia	9.348
Navarra	911
País Basc	4.022
TOTAL	226.478

Font: IBAE

Segons les dades de l’IBAE de 2007, un total de 226.478 ciutadans balears havien nascut a d’altres comunitats dada que representa el 26’9% de la població. Per comunitats destaquen en primer lloc i a llarga distància de qualsevol altre comunitat els andalusos en segon lloc els catalans i en tercer i quart lloc els castellans manxecs i lleonesos respectivament. Cal destacar també els casos de valencians i madrilenys amb numeros molt semblants que ronden els 10.000 habitants.

Com a resultat, les Illes Balears són, al 2008, la comunitat autònoma de l'Estat Espanyol amb major índex d’al·loctonia amb un 54,05% de la població empadronada a Balears que ha nascut en aquesta comunitat autònoma. Si hi afegim el nombre de persones que tenen algun dels dos ascendents directes (pare o mare) nascut fora de Balears, l'índex d’autoctonía seria fins i tot menor (figura 1).

 

Figura 1. Percentatge d’al·loctonia a les Comunitats Autònomes, Ceuta i Melilla el 2008

Font: elaboració pròpia a partir de l’INE Padró d'habitants de 2008

La immigració d’origen peninsular cap a l’arxipèlag balear ha estat constant al llarg de les darreres dècades, en cap moment s’ha aturat; ara bé, el que ha fluctuat al llarg del temps ha estat la intensitat del flux migratori. Concretament, hi ha tres etapes significatives d’aquest procés migratori, que vénen desenvolupades tot seguit:

3.1. Els immigrants peninsulars en els inicis del turisme (1965-1975)

Els inicis dels anys 60 es corresponen amb l’esclat o boom turístic marcat en els seus inicis per la manca de previsió i planificació. La població autòctona era del tot insuficient per a cobrir la demanda de recursos i necessitats que l’emergent indústria turística demandava. L’oferta a aquesta demanda procedia en general d’altres zones de l’Estat amb menor creixement econòmic, sobretot de nuclis de població rurals deprimits com ara Andalusia i Múrcia.

Aquests contingents de població solien tenir una qualificació baixa o molt baixa i en general tendien a establir-se a nuclis de població costaners turístics que es construïen enmig del no res. Només algunes minories acabaven treballant en la indústria sabatera que existia a Inca o, en una agricultura que en general començava la seva decadència. Com que la immigració procedent de països estrangers era gairebé inexistent i la provinent de comunitats catalanoparlants molt minoritària, el gruix dels immigrants era castellanoparlants.

El seu contacte amb la població nadiua era molt minso, entre d’altres motius perquè passaven la major part del dia en les instal·lacions hoteleres. Sovint, el contacte més directe el tenien amb els mateixos hotelers a qui en no poques ocasions veien com a explotadors. D’altra banda, part de la societat mallorquina menystenia aquests primers immigrants tot considerant-los inferiors pel seu estrat socioeconòmic baix.

Una actitud molt similar a la que actualment es produeix vers els immigrants magribins, subsaharians i/o llatinoamericans. Com veurem més endavant, aquest fet ens ajudarà a comprendre la complexitat de la "cultura mallorquina" a l’hora de trobar solucions a les possibles divisions i tensions ètnico-socials que se’n deriven i es poden derivar

La societat es dualitzà així en dues grans comunitats, mallorquins i forasters, que vivien del manà d’un tercer col·lectiu, els guiris, que els visitaven a l’estiu. El turisme va servir al règim franquista per solucionar part dels greus problemes socials, humans i econòmics al mateix temps que servia per a projectar una cara amable de la dictadura a l’estranger. Sobretot, però, l’emigració de les províncies més deprimides del país a l’estranger i a les zones turístiques (Balears) va esser un instrument de correcció dels desnivells socials i econòmics existent a l’Estat.

Malauradament aquests desplaçaments humans es varen fer sense control, sense inversió social corresponent, abandonant els treballadors a la seva pròpia iniciativa. Com apunten A. Garcias, J. Pérez i P. Calvo (1990), la necessitat de mà d’obra d’aquells anys podia donar lloc a situacions paradoxals com ara que els mateixos patrons anessin a buscar els treballadors al port, i que fins i tot s’arribessin a barallar entre d’ells per la seva contractació. Eren uns moments on es vivia una autèntica cursa entre els empresaris per tal de ser capdavanters en el nou mercat turístic del que altrament no sabien pràcticament res.

Això va provocar el desenvolupament d’un model turístic molt competitiu, amb preus baixos que augmentaren de manera geomètrica el nombre de turistes cercant el benefici de les empreses a costa dels salaris baixos dels treballadors. A més, com que es funcionava més per la intuïció que no pas pel coneixement, no es planificaren ni desenvoluparen les infraestructures bàsiques per acollir aquests immigrants. Gran part anaven directament del port a l’hotel, on dormien als soterranis menjant les sobres i treballant en torns que no deixaven més que algunes hores lliures.

A la vegada la presència massiva i en un temps reduït de grans grups de persones immigrades motivà l’aparició de barris obrers amb greus mancances durant les dècades de 1960 i 1970. També significà l’organització accelerada per a les institucions d’equipaments socials bàsics (hospitals, escoles, etc.).

Aquesta mà d’obra serà l’encarregada de la construcció de la infraestructura turística (hotels, urbanitzacions, oferta complementària) i d’infraestructures públiques (port, aeroport, carreteres, etc.). Des del punt de vista social i cultural, suposaran, cada vegada més, un col·lectiu quantitativament important però sense arrels culturals ni socials al lloc d’acollida atès que la preocupació de les institucions no passava per la seva integració social i molt menys cultural, en uns anys on encara governava el règim dictatorial del general Franco. A més, en determinats casos com ara els dels treballadors fixos discontinus es manté una situació de residència temporal a les Illes i a la seva comunitat autònoma d’origen durant anys fet que va dificultar encara més l’arrelament.

Al mateix temps que molts treballadors peninsulars venien a les Illes, també hi havia treballadors illencs i de la resta d’Espanya que emigraven cap als països més desenvolupats d’Europa. Com a resultat de les migracions es consolida, en aquests països europeus, una nova estructura social caracteritzada per un baix nivell socioeconòmic, que viuen en males condicions de vida, drets polítics i cívics.

A partir de la crisis de 1973 els governs europeus aturen la immigració no qualificada i es generalitzen mesures per impulsar el retorn dels treballadors excedentaris per a reduir-ne la seva població. Malgrat tot, molts restaren en aquests països amb les seves famílies.

3.2. L’estancament i la recuperació (1975-1990)

Els anys posteriors a la crisi mundial del petroli del 1973 obriren una nova dinàmica migratòria marcada per un creixement pràcticament nul. A més, segons Bartomeu Barceló (1990) hi hagué un descens dels naixements i la natalitat que frenaren l’espectacular creixement demogràfic i afavoriren l’envelliment de la rejovenida generació anterior (3). Com veiem a la taula 5, el saldo migratori continuà positiu tot i baixar respecte el quinquenni anterior.

Taula 5. Evolució de la població Mallorquina (1960-1986)

 

	Naixements	Defuncions	C. Nat	S. Migrat.	C. Absolut
1950-55	24.804	18.740	6.064	-572	5.492
1955-60	28.855	20.177	8.678	8.316	16.994
1960-1965	34.901	20.609	14.292	17.104	31.396
1965-1970	42.007	23.075	18.932	26.126	45.058
1970-75	48.171	25.581	22.590	31.011	52.601
1975-1980	41.439	23.634	17.805	24.449	42.254
1980-1986	35.755	25.048	10.707	5.631	16.338

Font: Bartomeu Barceló (1990) a partir de dades de l’INE i l’IBAE.

La taula anterior ens mostra també com a Mallorca els períodes de crisi coincideixen plenament amb una baixada dràstica de la immigració. Així, per exemple, el període de major saldo migratori és el que va de 1970-1975, coincidint amb l’auge de l’economia. Per contra, a partir de la crisi la immigració no s’atura de baixar. Amb tot continuà sent positiva durant tots els anys 80 i es torna a disparar, com veurem, a partir dels 90.

En aquells anys, l’origen de la població immigrada varià respecte a l’anterior període en arribar contingents importants de madrilenys, catalans i castellans. Aquest canvi d’origen es deu en part al fet que un sector important d’aquesta nova immigració ja no prové de nuclis de població rurals a ocupar feines mal remunerades sinó de grans ciutats amb la funció de cobrir places de funcionaris o llocs de treball millor remunerats.

Autores como Jaume Santandreu (1990) i Bartomeu Bennàssar (2001) denuncien a les seves obres, de manera clara i ferma, l’explotació que han sofert la major part d’aquests treballadors immigrats per part de l’empresarial balear. Per a aquests autors no hi ha cap dubte a l’hora de culpabilitzar i identificar l’aparició de la marginació a Mallorca amb la crisi internacional del petroli que afectà el turisme a partir de principis dels anys 70.

Ambdós coincideixen a afirmar que la raó clau per a l’esdeveniment d’aquest fenomen fou la precarietat laboral que marcà els inicis del turisme. Durant tot el període comprès entre els anys 60 i 70 els immigrants peninsulars eren assalariats sense cap tipus de dret en unes condicions molt precàries que podríem comparar a la dels treballadors extracomunitaris actuals. A diferència dels mallorquins que en cas de carestia econòmica podien comptar, en general, amb l’aixopluc de la família resident a l’illa. Els immigrants més pobres en atur es quedaven, en poc temps, exclosos de la societat en un sistema polític en què gairebé no existien serveis socials.

El ritme de l’hotel feia que sovint es perllonguessin les jornades laborals en unes condicions infrahumanes. Si bé el treball era molt abundant, aquest era del tot precari, però, tenia l’avantatge de no requerir cap tipus d’estudis o qualificació. La majoria dels treballadors tenia un nivell d’estudis baix o molt baix de manera que es conformaven amb l’estatus adquirit. L’estalvi era gairebé nul en la majoria d’aquests immigrants que en general aprofitaven les escasses hores lliures per evadir-se anant de festa a les zones on ells mateixos habitaven.

Com que la majoria provenien de zones deprimides de la Península veien en els ambients nocturns de les zones costaneres un ritme de vida relaxat i intens molt diferent al seu lloc d’origen. L’alcoholisme i les drogues quallaren fortament en aquest sector de la societat que necessitava al·licients a un treball monòton. A més, la capacitat de pujar d’estatus era escàs i la dinàmica juvenil d’aquells anys fomentava la idea de viure el dia.

L’arribada de la crisi deixà a milers de treballadors sense feina. Alguns tornaren a casa amb les butxaques buides, però, molts d’altres romangueren en una terra que ja no els necessitava. D’un dia a l’altre es quedaven sense feina i, en no disposar d’ingressos, es quedaven tirats al carrer degradant-se poc a poc. Molts d’ells començaren a formar nuclis marginals de drogaddictes o alcohòlics que veien amb l’evasió la desaparició dels seus problemes. Sense família, i amb uns companys amb una situació similar a la seva, eren rebutjats per la major part de la població que veia un nou fenomen social que no els agradava gens. Les ajudes socials foren, i són, molt escasses per a aquests sectors de la població que van anar engrandint-se a mesura que avançava la crisi.

Aquesta dura realitat motivà que poc a poc el sindicalisme anés prenent força entre els treballadors del sector serveis. Aquest fet es veu clarament en el fet que les primeres vagues durant la transició van ser en general hegemònicament del sector serveis. Tot i que es fa difícil dir fins a quin punt el pensament socialista vingué de la mà de la immigració, (Florencio Ortiz i J.M. Seguí, 1994) que ha analitzat el comportament polític del vot dels habitants de les Balears a través de les correlacions establertes entre trenta variables (edat, procedència, ocupació, nivell cultural, llengua, etc.). Estos autores detectan el creixement del vot d’esquerres o el manteniment del vot de dretes segons les diferents zones i els seu nivell de desenvolupament turístic. En general, es veu com el vot d’esquerres és més present en aquelles zones on ha existit o existeix un proletariat terciari o primari que en general coincideix amb les zones de major immigració com són ara Calvià o Palma.

3.3. Del 1991 al 2008

El quinquenni 1991-1995 és el de la consolidació de les migracions interiors postindustrials a Espanya i una de les seves característiques principals és la major mobilitat a les províncies litorals turístiques (Gozálvez, 2005). Entre 1989 i 2006 es produïren una mitjana anual de 15.745 moviments migratoris des d'altres comunitats autònomes a les Illes Balears. En aquesta Comunitat Autònoma l'augment de desplaçaments és especialment important durant tota la dècada de 1990 i es pot afirmar que les migracions de la darrera dècada del segle XX i els primers anys del XXI són fins i tot més importants i sobretot més complexes que les de la dècada dels anys 60.

Quan s’analitzen les dades corresponents a la dècada dels anys 90 s’observa una certa reactivació de la immigració de persones procedents de la península amb un lligam molt clar amb els moments de major dinamisme econòmic balear (reactivació de la construcció pública i privada, així com moments més expansius de l’activitat turística).

En relació al perfil d’aquestes persones, s’observa una dualitat en funció de l’activitat professional a la qual s’adrecen. Mentre que els treballadors que arriben per a treballar a la construcció i al turisme no presenten un especialització o qualificació professional, altres treballadors que venen a fer feina a empreses o negocis sucursals d’àmbit nacional i també internacional presenten nivells de qualificació alts o molt alts, ja que es tracta de treballadors que venen a fer-se càrrec de sucursals o obrir delegacions a les Illes (sectors de la banca, de la informàtica, professionals laborals, funcionaris, etc.). Tot això dins d’una dinàmica global o internacional de mobilitat dels treballadors en funció dels interessos o necessitats de les empreses, com succeeix amb els treballadors estrangers qualificats que arriben a les Illes.

Avui dia, el predomini de les migracions de curt recorregut és una de les principals característiques del model espanyol actual (García Coll, 2005) i de les Balears en particular i és representatiu dels fluxos postindustrials. En el nostre cas, el 56,05% dels moviments migratoris interiors (dins d'Espanya) amb destinació a les Illes Balears procedeix de la pròpia comunitat autònoma.

Encara que alguns autors qüestionen el tractament de migració interior dels moviments intermunicipals a l'interior de les aglomeracions urbanes (Cruz i altres, 1996; Feria, 2004), una bona part d'aquests moviments estan relacionats amb el procés de suburbanització. Tanmateix, tot això no ha significat la pèrdua d'importància dels desplaçaments interregionals on, per exemple, les àrees turístiques consolidades segueixen estant entre els principals eixos de creixement migratori (García Coll, 2005).

En les dues figures següents representem el nombre de moviments (no de migrants) entre els anys 1989 i 2006 que des d'altres comunitats autònomes i l'estranger es dirigeix a les Balears (figura 2), i des d'altres comunitats autònomes es desplacen a cadascuna de les illes (figura 3).(4)

Figura 2. Població immigrant amb destinació a les Illes Balears segons la seva procedència: altres comunitats autònomes i estranger (1989-2006)

Font: elaboració pròpia a partir d'estadístiques de l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT)

A partir del 2000 es produeix una desacceleració en el nombre de moviments alhora que creixen els de fora d'Espanya (figura 2). Per illes, destaca el cas de Mallorca durant tot el període però fonamentalment en la darrera meitat de la dècada de 1990. La recuperació d'entrades en els darrers anys és generalitzat en els tres territoris (figura 3).

Figura 3. Població immigrant amb destinació les Illes Balears procedent d'altres Comunitats Autònomes (1989-2006)

Font: elaboració pròpia a partir d'estadístiques de IBESTAT

Encara que s'ha recuperat lleugerament en l'últim any, la població arribada des d'altres comunitats autònomes alenteix considerablement el signe positiu en el segle actual. Si encara obté valors favorables és a causa de la tendència a l'alça de migracions d'estrangers. Uns habitants, aquests últims, que es desplacen majoritàriament des de fora d'Espanya però també, i això és una novetat interessant detectada també en altres autonomies (García Coll, 2005), des d'altres territoris de l'Estat. Com a conseqüència de tot això, a les Illes Balears, el nombre de persones nascudes a l'estranger és pràcticament el mateix al de nascudes a altres parts d'Espanya (figura 4).

Figura 4. Població immigrant amb destinació les Illes Balears segons el lloc de procedència i nacionalitat

Font: elaboració pròpia a partir d'estadístiques de l'IBESTAT

Com a conclusió d'aquest procés, un total de 579.067 habitants empadronats el 2008 a les Balears han nascut en aquesta comunitat autònoma. La resta ho han fet bé a l'estranger (244.677 persones), bé en altres parts d'Espanya (247.477). La majoria d'espanyols són de l'altiplà sud i Andalusia, a més de Barcelona i Madrid. Els andalusos ja eren majoria en 1996 (77.352 habitants: el 10,17% de tota la població de nacionalitat espanyola) i segueixen sent-ho en 2008 (86.870 habitants: el 10,51%). El segueixen en importància dels catalans (4,06%), madrilenys (2,25%) i valencians (2,14%).

Figura 5. Província de naixement de la població empadronada a les Illes Balears en 2008 (excepte les Balears)

 

Font: elaboració pròpia a partir de l’INE Padró d'habitants de 2008

En definitiva, l'emigració espanyola cap a les Balears és encara important en l'actualitat. La procedència andalusa, que ja era la predominant en la fase d'immigració industrial dels 1960 i 1970, lluny de debilitar-se es manté i fins i tot es reforça lleugerament en els darrers anys. No obstant això, enfront d'aquells fluxos de l'Espanya rural i més endarrerida del desarrollismo, avui dia es diversifiquen les categories professionals i els nivells formatius. En aquest sentit adquireixen una presència notable els nascuts a Barcelona, Madrid i, encara que en menor mesura, València. En qualsevol cas, tot això queda enfosquit per la potencialitat de la immigració estrangera. El 1996, els nascuts a Andalusia gairebé dupliquen les persones de nacionalitat no espanyola. Dotze anys més tard, hi ha pràcticament el mateix nombre d'estrangers que d'espanyols nascuts fora de Balears.