3.1. Espanya i la gestió de la diversitat

Els orígens del nacionalisme espanyol contemporani els trobem en el moviment polític constitucionalista sorgit en la segona meitat del segle XIX. Com a la resta d'Europa venia acompanyat del liberalisme i les revolucions burgeses, essent el seu projecte, la uniformització jurídica de la societat que es resumia en la frase «tots els ciutadans són iguals davant una mateixa llei».

Aquest nou concepte no va quallar en àmplies zones de l'estat, que consideraven que les seves llengües i cultures quedaven relegades en un segon plànol degut al fet que l’estat adquiria com a llengua i cultura nacional la castellana. Només aquells que creien en la unitat fèrria van seguir aquest model, proposant així una folklorització i supressió de qualsevol manifestació nacionalista interna que pogués aparèixer.

La derrota colonial de 1898, on es perderen les últimes colònies importants espanyoles de Cuba i Filipines, va influenciar al nacionalisme espanyol i als seus intel·lectuals que, a partir de llavors rebrien el nom de generació del 98. Per això, segons analitza Ninyoles (1997), aquesta generació va néixer en realitat d'un punyent complex d'inferioritat col·lectiu que, derivat de les pèrdues colonials es caracteritzaria per:

• Un intent de definir un presumpte caràcter nacional comú a tot el territori.
• Una dualització de la societat sota el prisma de les "dues Espanyes".
• Una defensa particular del liberalisme.
• Una certa heterogeneïtat sota l'acceptació comuna d'Espanya com a entitat indissoluble.
• Una exacerbació dels mites d'Espanya: els reis catòlics, el Cid, l’imperi on mai es posava el sol, etc.

Alhora, com afirma José Álvarez Junco (1995:98), el nacionalisme espanyol donava ales a l’aparició dels nacionalismes anomenats perifèrics, sobretot, en aquelles zones industrialitzades que, com Catalunya i País Basc presentaven un desenvolupament econòmic molt per damunt d’una Espanya sumida en la derrota i la pobresa.

Influenciat pel romanticisme, que sacsejava les elits literàries internacionals, el nacionalisme anà creixent en adeptes any rere any. Els diferents governs monàrquics i dictadures militars que es van succeir, van seguir i tractar d'imposar, amb major o menor grau, aquesta línia de pensament, bé per una ideologia "nacional" bé mitjançant elements coercitius, com va ser el cas de les dues dictadures que va patir Espanya.

Com dèiem, paral·lelament, anaren desenvolupant-se nacionalismes perifèrics allí on existia un fet diferencial. En alguns casos perquè els ciutadans s'embarquen en altres projectes nacionalistes alternatius, com el catalanisme o el basquisme. Uns altres perquè es van sentint atrets per altre tipus de promesa redemptora, aquesta vegada entenent el poble com a classe i no com a nació. D'aquí que el nacionalisme espanyol s'utilitzés com arma mobilitzadora per a contenir alhora els moviments revolucionaris i els separatismes.

El punt més àlgid d’aquest nacionalisme espanyol és sens dubte l'època franquista de postguerra, on naixia la versió espanyola del feixisme denominat "nacional catolicisme". Aquest, es caracteritzava per un catolicisme exacerbat i una idea de la nació basada en tòpics que sublimaven conceptes com ara "la raça" en què Espanya exercia de guia espiritual d’occident. Tot això desembocà en una absència absoluta de pluralisme, que va comportar entre altres, la prohibició de les llengües no "nacionals" en la majoria d'àmbits d'ús.

Amb l’arribada de la democràcia als anys setanta, el nacionalisme espanyol es transmutà i ramificà obrint-se de nou el debat sobre quin havia de ser el model d’estat. L’aprovació de la constitució i els diferents estatuts d’autonomia, posaren els pilars d’una nova concepció de l’estat basat en l’acceptació de les diferències lingüístiques i culturals a nivell local que juntament amb el castellà compartirien des d’aleshores l’estatus de llengües oficials als diferents territoris on es parlaven.

A nivell estatal, la llengua castellana continuarà sent l’única oficial i es considerarà com la llengua comuna dels espanyols. La divisió territorial i jurídica de l’Estat en autonomies, ajudà a l’estabilitat política i social de l’Estat si bé sense aconseguir tancar el debat iniciat. Així, per exemple, a les Illes Balears existeix encara ara una discussió sobre el nivell d'autonomia que ha de tenir la nostra comunitat, així com quina ha de ser la relació amb els altres territoris de parla catalana i la Unió Europea.

De llavors ençà, el nacionalisme espanyol no ha deixat d’existir i d’evolucionar però és, sobretot, a partir dels anys noranta, en què es produirà un cert revifament de les tesis constitucionalistes del segle XIX que, curiosament, es definiran com a tals i no com a nacionalistes per a diferenciar-se dels nacionalismes perifèrics. A propòsit d’això R. Ninyoles fa una observació significativa:

«El nacionalisme d'estat tal com es practica sobre nosaltres té ara una curiosa característica: la d'un nacionalisme que predica la seva no existència, i irònicament aconsegueix transmutar-se en el contrari del que afirma»

(M. Morén Alegret i M. Santala, 1998: 7)

En gran mesura, aquest fet vindrà determinat per la vigència del terrorisme d’ETA i la por a la desintegració territorial de l’Estat espanyol que, per la seva complexitat, no analitzarem en aquest treball. En qualsevol cas, sobretot en l’eix centre dreta, s’observa una tendència a criminalitzar els nacionalismes perifèrics associant-los a postulats totalitaris i excloents siguin aquests de dretes o d’esquerres. Una postura que com veurem, s’ha extès a d’altres sectors de l’esuqerra donant per a l’aparició de nous partits descontents amb la política que du a terme el partit majoritari de l’esquerra espanyola: el PSOE.

El nacionalisme espanyol presenta així nombrosos corrents, de manera que ens és difícil parlar d'un únic model. Entre les diferents interpretacions existents a propòsit de quin ha de ser el nou model d’estat, aquestes van del federalisme al centralisme més exacerbat. Els principals debats en aquest sentit però no se centren tant en l’aspecte territorial com en el de la distribució de la riquesa a nivell interterritorial, en els símbols i sobretot en l’aspecte lingüístic.

Aquest fet farà que, sobretot als territoris on existeixen nacionalismes perifèrics, apareguin moviments espanyolistes, autoanomentas no nacionalistes, que propugnen una tranversalitat de la nació espanyola i el seu significat com a unitat per sobre de l’eix dreta-esquerra.

A les Illes Balears, podem destacar algunes plataformes cíviques com ara el Circulo Balear i els partits ASI (Agrupación Social Independiente), UDPF (Unión Progreso y Democracia) i Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía, que basen gran part del seu programa en la lluita contra el nacionalisme i la imposició del català.

Aquests partits tenen una baixa representació pública i s’aglutina aquest discurs al si de sectors del Partit Popular. Actualment, un dels seus màxims representants és l’actual batlle de Calvià, Carlos Delgado, que el mes de febrer de 2008 demanava la retirada de la Llei de Normalització Lingüística per a posteriorment presentar la seva candidatura a la direcció del Partit Popular de les Illes Balears.

Alguns dels punts en comú d’aquestes entitats i moviments polítics i socials són:

• Crítica a l’actual model de normalització lingüística.
• Defensa de les modalitats lingüístiques balears (sovint com a llengua diferenciada del català).
• Defensa de la idea d’Espanya i de la llengua castellana com a llengua comuna dels espanyols i nouvinguts en detriment de la catalana com a llengua comuna tan sols dels catalanoparlants.

Tot i aquest revifament de les tesis més uniformitzadores, existeix un altre nacionalisme espanyol amb un programa que accepta molt més la diversitat. Com a nexe comú amb l’anterior, difícilment es definiran com a nacionalistes atès que identifiquen aquest concepte amb la uniformització mentre que la seva idea d’Espanya es basa amb el reconeixement de la diversitat nacional sempre i quan no es posi en perill la continuïtat de l’estat. En definitiva, els primers apostarien per la tornada al model centralista jacobí francès mentre que els segons apostarien per un nacionalisme de caràcter pluralista.

Els partits que s’adscriuen als postulats pluralistes, s’ubiquen majoritàriament a l’eix centre-esquerra si bé amb nombroses concepcions sobre quin ha de ser el model d’estat i d’integració. Amb tot, els partits majoritaris que aglutinen la pràctica totalitat del vot de centre-esquerra són el PSOE i EU que a les Illes Balears ha creat recentment una coalició d’esquerres amb el PSM, històricament el principal partit nacionalista de les Illes Balears. Tant uns com els altres es caracteritzen per una visió més plural de l’estat i per tant, enlloc de plantejar-se una derogació de la llei de normalització lingüística, aposten per la seva promoció, sobretot entre el col·lectiu nouvingut atès que a hores d’ara és el que presenta els coneixements i usos lingüístics més baixos.

Pel que fa la immigració, a les darreres eleccions generals (març 2008), els diferents projectes polítics han presentat les seves propostes en relació amb la immigració. En línies generals les postures es poden sintetitzar en dues que es correspondrien amb l’eix centre dreta i centre esquerra per damunt de l’eix nacionalista-centralista. El primer es caracteritzaria per una demanda d’un control més estricte de la immigració, proposant la idea del contracte d’integració al qual s’ha de vincular la persona estrangera com a compromís de cara a la presència a Espanya. La segona, amb matisos entre els partits estatals (PSOE, IU) i els nacionalistes veuen la immigració com un fet positiu i propugnen el camí cap a la igualtat de drets i deures entre autòctons i nouvinguts.

3.2. La situació a les Illes Balears

A les Illes Balears ens trobem amb algunes característiques de caràcter històric i cultural que ens diferencien d’altres territoris de l’Estat com són: Múrcia, Extremadura, Castella la Manxa i Castella Lleó. Aquest fet marcarà l'existència de partits i moviments cívics i intel·lectuals nacionalistes que reivindiquen un major reconeixement i protecció de la llengua, la cultura i el territori en cohabitació al nacionalisme espanyol descrit adés.

Si bé es cert que actualment la major part dels partits polítics han pres com a propis els pilars de l’estatut d’autonomia, a l’inici de la democràcia s’obri un debat polític i social sobre la llengua a l’hora de determinar quina havia de ser la llengua oficial. Tot i que la controvèrsia obri la porta a nombrosíssimes possibilitats i propostes, existien dues visions que, contraposades, perseguien en el fons un objectiu comú: la homogeneïtzació cultural de la societat mitjançant la integració d’una cultura dins d’una altra.

• Nacionalistes-espanyolistes: Els seus orígens es troben en el model francès que a partir d’una diversitat cultural prèvia decidí que una llengua i cultura adquirís l’estatus de llengua nacional mentre es minoritzava la resta amb la funció d’homogeneïtzar el país. L'argument bàsic d'aquest sector és que les Balears, com a part de l'Estat espanyol, havia d'adequar-se a les seves lleis i constitució. Com que aquesta tenia com única llengua oficial el castellà, la població nativa s'havia d'adequar a aquest estatus renunciant a l’oficialitat de la llengua pròpia.
• Nacionalistes-catalanistes-mallorquinistes (80): Tractava de contraargumentar al sistema identitari espanyol que la cultura pròpia de les illes (amb els seus costums, llengua, gastronomia, folklore, etc.), té elements suficients per a ser considerada una nació. Els immigrants d'altres cultures poden venir a l’illa sempre i quan s'integrin en la llengua i la cultura locals. Rafael Ninyoles (1997) considera que aquest model respon a una continuació o adequació del nacionalisme espanyol al context del territori catalanoparlant.

És important destacar que ambdós enfocaments són una simplificació dels discursos existents ja que cap de les dues postures ha estat hegemònica si bé han marcat dues tendències més o menys clares. Els partits majoritaris han tractat sempre de seguir una fórmula mixta en què es fomenta el bilingüisme i el reconeixement de la cultura pròpia dins el marc de l’Estat espanyol.

Pel que fa a la població i la ciutadania, es important destacar que no es pot establir una categorització neta entre una i altra línia de pensament atenent al lloc de naixement de les persones, ja que molts natius tenen plantejaments nacionalistes-espanyolistes, mentre que molts immigrants d’origen peninsular tenen plantejaments nacionalistes-catalanistes. En qualsevol cas la major part de la població, nascuda o no a les Illes Balears manté una postura intermèdia o d’identitat dual.

No obstant això, existeix una correlació entre "etnicitat" i opció nacional. Així per exemple els municipis on el percentatge de catalanoparlants és més elevat (Es Pla de Mallorca, per exemple) presenta un percentatge de vot nacionalista superior a la mitjana mentre que els municipis turístics, on tradicionalment s’ha assentat la població peninsular castellanoparlant, són els actuals feus dels postulats més espanyolistes (Calvià i S’Arenal, per exemple).

Amb l’actual boom immigratori el debat s’ha anat diversificant i recomponent per la mateixa complexitat del fenomen. Les dues postures pures anteriorment descrites han anat adquirint diferents matisos entre les diferents tendències polítiques cercant cada vegada més fórmules que permetin el reconeixement de la diversitat.

Pel que fa a la concepció de la ciutadania, és curiós que a hores d’ara existeixin pocs textos que debatin sobre què és ser mallorquí, menorquí o eivissenc i sobretot què és ser Balear. En gran part perquè si bé existeix una forta consciència mallorquina, menorquina i eivissenca, no n’existeix una de balear més enllà d’allò merament administratiu i sovint amb molts de recels per part de les Illes Pitiüses i Menorca que tradicionalment s’han sentit discriminades.

El debat sobre la ciutadania per tant ve marcat per les definicions i els debats que es fan a Madrid a nivell estatal de manera que no és estrany que majoritàriament la major part dels immigrants defugin d’un debat de caràcter autonòmic que els és aliè i que no els pot comportar cap benefici, almenys a curt termini. L’immigrant sap que per a la seva integració, sobretot laboral, la llengua necessària és a les Illes Balears el castellà a excepció de l’àmbit de l’administració pública al qual tanmateix pocs hi tenen expectatives d’accedir-hi. En qualsevol cas, com afirmà Isidor Marí (81), al simposi internacional "El català al segle XX" de l’Institut d’Estudis Catalans:

(..) La relació entre nacionalitat i ciutadania serà sens dubte un punt crucial en la delimitació de les polítiques d’integració del segle XXI a molts països europeus (i d’arreu del món). I en el cas d’Espanya, segurament serà difícil modificar la concepció uniformista tradicional, que vincula la ciutadania amb l’acceptació d’una única identitat nacional i d’una llengua nacional preeminent (...).