Abans d’iniciar aquest apartat convé deixar molt clar que existeix una gran disparitat a l’hora d’entendre i interpretar el repte de la integració i la ciutadania. No tan sols en el sentit de descriure quin és el seu significat sinó també a l’hora d’interpretar-ne els actors i models que l’han de promoure.

Si entenem per integració la capacitat d’una societat per incorporar elements al·lòctons amb el menor conflicte possible, ens trobarem que a hores d’ara sigui quin sigui el criteri elegit no existeix un model perfecte que satisfaci a tots els ciutadans de la comunitat.

A nivell internacional, les diferents legislacions i/o iniciatives i models d’integració sociocultural que han existit oscil·len des dels postulats que reclamen la integració total dels immigrants a la cultura hoste (assimilació) a la integració cultural de la comunitat hoste a la nouvinguda (colonialisme). L’esquema anterior respon no obstant a una visió en particular de la integració que només considera que aquesta es produeix quan una cultura n’absorbeix una segona. Altres interpretacions, com veurem, accepten possibilitats molt més vastes i complexes.

Hem de tenir en compte que les migracions internacionals actuals no es poden interpretar únicament des del punt de vista de les àrees receptores. Per entendre el fenomen migratori és imprescindible tenir una perspectiva més amplia que implica comprendre els factors que originen la sortida d’aquests efectius de població. Per tant, tot i que els frens a l’entrada poden determinar en gran part el flux migratori, la discussió hauria de modificar el registre dels límits cap a la reflexió sobre els mecanismes i sistemes d’afavorir la integració a la societat i cultura balear així com sobre quin ha de ser el model de desenvolupament global i/o internacional. Entre altres perquè en una societat turística com la balear, és impossible tancar les fronteres als nouvinguts, més encara quan aquesta comunitat no disposa de competències d’immigració.

2.1. El camí cap a la ciutadania

Com diu Bennàssar (2001:32), en la línia de Sami Naïr, "el immigrants ara són aquí i després seran d’aquí". Sobretot, perquè l’anàlisi de les migracions internacionals actuals dóna una conclusió clara: en general, no es produeix el retorn als països d’origen, perquè la pròpia dinàmica econòmica mundial impedeix la millora de les condicions de vida a la majoria de països que formen el Tercer Mon.

Per tant, s’ha d’afavorir d’una manera decidida la integració a tots els nivells, no únicament com a mà d’obra complementària de l’autòctona, sinó en la línia de la ciutadania i del reconeixement de tots els drets i deures. Per això cal diferenciar entre aspectes com: integració social, assimilació cultural o interacció-interculturalisme.

El grau de poder, participació i reconeixement que els immigrants i les diferents minories ètniques i socials han assolit varien molt al si dels diferents estats Europeus i fins i tot, dintre d'una mateixa ciutat o país. Aquesta situació es dóna entre altres motius perquè molts d'ells no gaudeixen d'una situació legal de ciutadania. Fins i tot, en els estats en els quals s'ha estès alguna forma de ciutadania formal o social amb accés a assistència social o a altres recursos públics. A més existeixen altres factors de caràcter social i polític que impedeixen la seva plena participació en els processos públics.

El debat polític i social sobre els drets i deures de la immigració és relativament recent a Espanya en comparació amb altres països amb una major trajectòria com a país receptor i gestor de la immigració i en conseqüència de la diversitat cultural. A nivell europeu, en els darrers anys han anat sorgint publicacions en les quals es proposen nous conceptes de ciutadania com punt de partida per a abordar les qüestions plantejades per les formes contemporànies de pluralisme. Alguns d'aquests nous conceptes són "ciutadania transnacional" (Bauböck, 1994), "ciutadania multicultural" (Kymlicka, W, 1996), "ciutadania diferenciada" (Young, 1997), "ciutadania neorepublicana" (Van Gusteren, H., 1994), "ciutadania cultural" (Turner, 1993) i "membres postnacionals" (Soysal, 1994).

Tanmateix, a Espanya si que existeix una llarga trajectòria de debat sobre quin ha de ser el model de gestió de la diversitat cultural, marcat per l’existència de diferents comunitats lingüístiques i culturals al si de l’estat. Com veurem, aquest debat encara no resolt, determinarà en gran mesura la política i les propostes que es duguin a terme per a la integració dels nouvinguts atès que el debat de la integració està, des del seus inicis, estretament lligat al debat nacionalista. Un fet que no es limita al nostre país.

Per a J. Nagel (1989), existeixen diferents processos econòmics i polítics funcionant a través dels estats, que associats amb l'estructura i manera de funcionar del sistema estatal mundial, exerceixen pressions a favor de la identificació i l'acció ètniques, contribuint així a un ressorgiment de l'etnicitat entre grups ètnics establerts. Per aquest autor, existirien processos de reivindicació ètnico-nacionals a la majoria dels estats influenciats per aspectes claus com: el grau d’homogeneïtat ètnico-cultural de la comunitat, l’existència d’una correlació entre la distribució del poder, la riquesa i els recursos i l’etnicitat i el grau de coincidència de les fronteres ètniques i territorials que determinaria el grau d'endogàmia i prominència del grup ètnic.

Seguint la línia d’aquest autor, podem afirmar que com major siguin les diferències econòmiques i socials dels nouvinguts respecte a la població autòctona, menor serà el grau d’integració i viceversa. D’altra banda, existeix un consens en afirmar que la integració cultural, sigui quina sigui, passa necessàriament per una integració econòmica i social que sobretot entre els immigrants pobres, passa per la tinença d’un treball. Un fet corroborat per la mateixa administració que dictamina que per assolir la integració legal cal obtenir un permís de treball, altrament difícil d'aconseguir per persones amb baixa qualificació. La "il·legalitat" abarateix la mà d'obra, al mateix temps que situa a l'estranger en una feble posició negociadora i s’afavoreix així la primera forma d'exclusió. Per això, com afirma A. Escribano Esquerre (1996), no existeix integració sense estabilitat laboral.

2.2. El dret a la ciutadania

Com succeeix amb la integració i en gran part conseqüència d’això, un dels aspectes més difícils de resoldre és determinar quin ha de ser el model que han de promoure les institucions per a fomentar la integració cultural dels immigrants. Mentre que per a uns la integració significa que la població immigrant ha de renunciar a la seva cultura materna per a integrar-se en la cultura receptora, per a altres es refereix a la capacitat d'integrar diferents cultures foranes dintre de la cultura amfitriona sense que aquestes hagin de renunciar a la seva identitat pròpia.

Fins ara, el debat contemporani sobre la gestió de la diversitat ha anat desenvolupant-se paral·lelament al debat sobre la nació i la ciutadania i en conseqüència del nacionalisme. Amb el desenvolupament d’aquest a partir de la revolució francesa, havia predominat la visió encara avui vigent, que un territori nacional havia de promoure la igualtat i per tant l’anivellació cultural dels seus ciutadans.

El ciutadà, sense importar el seu lloc d'origen, jurava fidelitat a la nació i al seu sistema cultural que es reflecteix en la cultura pública i la religió civil. "Tot el món és acceptat sempre que renunciï a la cultura pròpia i s'integri en la nacional". Aquest nacionalisme, anomenat nacionalisme cívic per L. Greenfeld (1992), determinaria que la condició prèvia de qualsevol nació és el país entès aquest com una unitat territorial que resideix en un territori històric que pertany a la comunitat d’igual manera que aquesta pertany al territori.

El nacionalisme, que s’estengué amb el corrent romàntic del segle XX, també donà peu a noves significacions del concepte de ciutadania. Així per exemple, el nacionalisme ètnic o ètnic-col·lectivista (A.D Smith, 1994) tracta d’aconseguir nacions ètnicament homogènies a partir d’ètnies preexistents. Els sistemes nacionals a més de no permetre les diferències ètniques al seu si, no donen la possibilitat ni tan sols d’integrar-se renunciant a la pròpia etnicitat. Es considera així que l’estatus de membre de ple dret nacional només s’aconsegueix de manera innata i per transmissió familiar. La major dificultat del nacionalisme ètnic recau en la seva mateixa premissa, ja que existeixen molt poques nacions "ètnicament" pures i difícilment es pot integrar a algú que no té ni tan sols la possibilitat de fer-ho. Un exemple clar d’aquest model seria l’alemany.

Al llarg dels anys però s’ha anat imposant un corrent que Greenfield (1996) i A.D. Smith (1994) han definit com a nacionalisme cívic individualista o nacionalisme pluralista respectivament. Aquest model, propi de les societats d’immigrants, es caracteritza per ser un model en què l’estat nacional està compost per comunitats culturals diverses que es mantenen unides gràcies a l’acció d’una cultura pública. Les elits de l’estat i els representants de la cultura ètnica dominant atorguen un marcat reconeixement a les cultures de les ètnies minoritàries, a les seves estructures institucionals i a la construcció de la seva vida nacional. En ells, es prima un sistema social de valors individualistes juntament amb un nacionalisme cívic obert a tots els seus membres, amb uns valors o elements cohesionadors per damunt de barreres ètnicques i racials insolubles com ara el color de la pell, els cognoms. Exemple d’això seria el cas d’Anglaterra o els EUA.

Al llarg del segle XX, a les Illes Balears els diferents moviments nacionalistes han fomentat i mantingut un nacionalisme cívic segons la tipologia realitzada per Greenfield (1992). Per contra, tot i que en ocasions s’han viscut episodis xenòfobs, el nacionalisme ètnic no hauria existit en el sentit que mai ningú ha reivindicat una «puresa racial mallorquina, menorquina, eivissenca formenterenca o espanyola», o almenys no ha tingut cap tipus de transcendència com succeí a Alemanya o als Balcans.

El debat sobre el nacionalisme, però, ha anat canviant d’escenari i per tant ha anat readaptant conceptes i visions. La primera notícia que tenim del terme és de l’era dels romans. En llatí el terme natio es referia al grups de forasters que venien d’una regió concreta. Aquest era un terme similar al ethne utilitzat pels grecs per a definir els forasters. Amb el temps, però, va anar utilitzant-se per a definir les diferents comunitats de ciutadans que provenien de regions geogràfica o lingüísticament diferents. Com que aquests grups tornaven a casa i participaven en la política dels seus respectius llocs d’origen el terme passà a tenir un significat diferent en referir-se a la comunitat que opinava i feia propostes polítiques. Alguns segles més tard, concretament a l’Anglaterra del segle XVI, nació es referia a l’elit governant, però per una mena de populisme passà a definir la població com a sinònim de gent (people). Aquesta transformació semàntica marcà l’emergència de la primera nació del món en el sentit que ho entenem avui dia.

D’altra banda, actualment s’estan configurant i consolidant sistemes de relació que no es regeixen per adscripcions a un territori. Avui dia, amb l’avanç de la mundialització, de les relacions econòmiques, les possibilitats de transport i la mobilitat creixent d’amplis col·lectius de persones, hem entrat a una situació en la qual els individus poden ingressar en àmbits de relacions territorialment allunyats d’aquells on iniciaren la seva vida, i també poden fer-ho sense abandonar els vincles i relacions anteriors (país o àrea de sortida). Aquest procés, definit com a transnacionalitat (Bauböck, 1994), es caracteritza per la creació d’espais socials transnacionals o, dit d’una altra manera, per damunt de les nacions i estats. Xarxes migratòries i capital social (xarxa de seguretat, constituïda per la famílies i els amics) a la qual recórrer en cas de crisi.

2.3. La gestió de la multiculturalitat

Tant el procés com el debat sobre la gestió de la multiculturalitat està fortament vinculat als EUA on, a partir del fracàs a l’hora d’aplicar el model nacionalista cívic francès, es tractà d'establir un model de societat a partir d'un estereotip de ciutadà mitjà americà mitjançant la idealització d’un nou estereotip de ciutadà. El debat es perllongà durant tot el segle XX sobre el s’anomenà "Melting Pot" (78). Aquesta visió i recerca d’un ciutadà estàndard i homogeni es va veure frustrada quan les diferents minories del país van mostrar el seu desacord amb uns estereotips que no eren considerats com propis. Entre els moviments que s’hi oposaren varen destacar els moviments afroamericans i de natius americans, així com els moviments cívics en pro de la igualtat entre gèneres o en pro de col·lectius marginats, com per exemple els homosexuals. A partir d’aquell moment les autoritats americanes tractaren de buscar nous models que permetessin la cohesió nacional a partir de la seva realitat econòmica i sociocultural i es va iniciar així el debat sobre el que actualment s’anomena multiculturalisme.

Abans de res però convé destacar que el debat sobre "el fet" multicultural ha produït una certa confusió en el seu ús de manera que hom pot parlar-ne per a referir-se a diferents conceptes: la coexistència de diferents cultures dins un mateix territori, estat o país, o el reconeixement del dret de les minories són només algunes mostres. Sovint però s’ha usat per a referir-se als diferents model de gestió en estats pluriètnics i/o pluriculturals. Segons Semprini (1997) existirien així quatre tipus bàsics de multiculturalisme: el lliberal clàssic, el lliberal multicultural, el multicultural maximalista i el multicultural corporativista.

El primer, anomenat lliberal clàssic, s’anomena així perquè deriva de la teoria política liberal clàssica i inspira en l’actualitat nombroses constitucions democràtiques, entre elles la dels EUA Aquest model, estableix una distinció clara entre dues esferes de la vida col·lectiva: la pública i la privada. En la pública, es fixen els drets i deures cívics i la política dels individus, així com el respecte de les lleis, el pagament dels impostos, l'exercici del dret de vot, les llibertats d'expressió i de moviment, etc.

En la mesura que l'individu es conformi a aquest grup de drets i obligacions, adquirirà l'estatus de ciutadà, condició que li permetrà d'accedir a l'espai públic. En tant que ciutadà, ell es trobarà en un plànol d'igualtat absoluta amb els seus conciutadans, perquè l'espai públic és per definició neutre i homogeni. De tal forma, les diferències no són negades, però són confinades a un espai privat que, a pesar de ser complementari, restarà subordinat a allò públic. Les crítiques a aquest model sostenen que l'espai públic d'aquests estats no ha estat realment mai obert a tots en no existir mai una igualtat real entre els seus ciutadans.

El segon, el model liberal multicultural, tracta de solucionar les insuficiències del model clàssic ja que, a pesar de reconèixer que aquest va permetre alguns avanços en el reconeixement d'algunes minories, aposta per un model liberal que reconegui el rol central que tenen les dimensions ètniques i culturals dins de la constitució de l'individu. La relació entre esfera pública i privada es modifica de manera que, si abans l'elecció passava per cada individu, ara passarà a les fronteres del grup. Així, si en el model clàssic no existia mediació entre l'esfera pública i privada, amb el model multicultural el grup tindrà el rol de mediador. Segons Semprini, amb això, lluny d'assegurar la integració, es té el risc de no respondre a les aspiracions de reconeixement de les diferents comunitats i per tant radicalitzar els conflictes multiculturals.

En el nostre cas, el problema més gran recau en què amplis sectors de la població no desitgen un mediador cultural, perquè no tenen una consciència tan clara de pertinença a un grup determinat com altres sectors. Així, per exemple, aquest model seria útil de cara a la integració dels gitanos que, en general, tenen clar que el patriarca és qui els representa com a grup. Les altres comunitats es veurien així forçades a escollir uns representants que a hores d'ara són els polítics. Es tractaria doncs, d'establir diferents comunitats dintre un espai reduït amb el risc de deixar sense representació aquelles comunitats més petites, que de no ser acceptades dins de comunitats importants, haurien de lluitar per una representació, establint-se així una lluita pel pes polític entre comunitats.

El tercer model, el model cultural maximalista, més que d’un model de gestió de la diversitat es tractaria de definir la reclamació i les aspiracions nacionalistes de grups ètnics que comparteixen un mateix estat amb altres comunitats. Sostingut per aquells grups que reclamen la separació o autonomia política d’un territori o comunitat nacional, aquest model nega l'existència d'una esfera comuna sigui quin sigui el seu contingut. Al mateix temps, nega la pertinença i separació entre esfera pública i privada sigui quin sigui el seu contingut. Si en els models anteriors els factors ètnics i culturals són subordinats a la ciutadania, en aquest model l'escala de valors s'inverteix. Són així els factors culturals, religiosos lingüístics i identitaris els que defineixen l'individu i la seva pertinença al grup. Aquest model, no encarna una modalitat de gestió de l'espai social multicultural, sinó de juxtaposició d'espais monoculturals. Per això, Semprini afirma que aquest model, més que evitar la fragmentació social, la proposa.

A les Illes Balears, com veurem més endavant, existí i existeix un debat entre nacionalistes espanyolistes i catalanistes sobre qui havia d’integrar a qui. En qualsevol cas, a hores d’ara la major part dels diferents moviments nacionalistes locals ja no parlen d’espais monoculturals i, si bé evidentment reclamen una major protecció per a la llengua i cultura pròpia, basen cada vegada més les seves reivindicacions nacionals en qüestions de caràcter econòmic. Un fet que es veié sobretot en la coalició "Unitat per les Illes" en què una coalició conformada per totes les opcions polítiques nacionalistes i independentistes es presentà a les eleccions estatals amb un programa marcadament economicista.

El darrer model és el multiculturalista corporativista que té com a principal preocupació la gestió de les diferències. Els grups ètnics i els moviments socials són considerats com conseqüències objectives engendrades pel canvi social on fa falta acomodar-se eficaçment. L'horitzó de referència d'aquest model és econòmic, la seva anàlisi de funcionament pragmàtica i la seva aplicació de caràcter mundial. L'espai comú és de tipus econòmic i els grups que la conformen són vistos com blancs a les formes d'agregació social puntuals i canviants. Els grans venedores d’aquesta imatge per a Semprini són les grans multinacionals i la globalització.

Els detractors d’aquest model acusen el caràcter ideològic del multiculturalisme corporatiu en el sentit que posa en marxa escenaris de gestió sorgits de la diferència així com que l’economia s’imposi sobre la cultura establint un liberalisme cultural. En el nostre cas, es criticarà el liberalisme lingüístic que portaria a una desaparició del català i tal com ha succeït amb altres elements autòctons, a una reivindicació de no banalització d’allò estimat com a propi.

2.4. L’interculturalisme

La gestió del fet multicultural ha anat incorporant noves propostes de les quals una de les que més èxit ha tingut ha estat la de l’interculturalisme. Com afirma Beltran J (2005), el concepte d’interculturalisme és ambigu i s’usa genèricament per a referir-se als models polítics que, en els casos en què existeixen diferents comunitats culturals o ètniques en un territori, pretén una interacció entre elles per evitar la fragmentació i guetització social que sovint es deriven dels anteriors models multiculturalistes així com del relativisme cultural que manté que les cultures i les manifestacions culturals no poden ser jutjades per altres cultures.

L’interculturalisme presenta un enfrontament directe amb el model multicultural liberal, en el sentit que la seva intenció bàsica és la d'evitar la proliferació de guetos i espais monoculturals. Alhora, no obstant això, proposa el reconeixement de la diferència i de les diferents identitats d’un territori per la qual cosa, també s'oposa al nacionalisme cívic o assimilacionista.

Tot i així, no renuncia a un espai públic i prominent per a la cultura amfitriona acceptant però l'aportació de les diferents comunitats amb l’objectiu de construir a poc a poc la nova societat que es vagi configurant. Per això, anima a la interacció entre la població nativa i la població immigrant tractant que existeixi un enriquiment mutu. Mostra d’això és el següent fragment que l’Obra Cultural Balear té a la plana web per a presentar la seva comissió intercultural:

La construcció d’una societat intercultural passa per la implicació de tothom. Els autòctons han de tenir una actitud receptiva envers els nous mallorquins i les seves cultures, i han de col·laborar activament en el seu procés d’aprenentatge de la llengua pròpia de Mallorca (79).

L’interculturalisme promou una trobada en igualtat i sense paternalisme així com es reserva el dret a tenir una visió crítica cap a elements d'una cultura determinada. Si bé per a alguns es podria definir com un model de fusió, per a uns altres és un intent de construcció cívica a partir d'una base cultural determinada. Alguns aspectes defensats per l’interculturalisme són:

• Reconeixement i apreciació de la diversitat cultural.
• Igualtat de drets, igualtat d'oportunitats.
• Serveis interculturals. (mediadors, traductors, fòrums de ciutadans, etc.)
• Participació ciutadana.
• Coordinació, concertació i cooperació.

Un altre aspecte important seria l'acceptació de la llibertat religiosa així com un reconeixement de la diversitat que tractaria que ningú hagués de renunciar al seu passat. Sens dubte, la dificultat més gran d'aquest model és la de com implicar les diferents comunitats i, sobretot, definir quins elements entren en la configuració de la nova societat plural i quins en queden exclosos. D'altra banda, mentre no s'aconsegueixi la igualtat econòmica entre les diferents comunitats, persistirà la tendència a la guetització d'aquestes. Aquest és possiblement a hores d'ara l'obstacle més gran en la nostra comunitat, ja que actualment existeix una correlació entre origen de l’immigrant i estatus socioeconòmic.