Com dèiem al capítol 1, la diversificació de procedències és una característica de la globalització i el seu estudi és fonamental a l'hora de definir els perfils dels immigrants, no només pel que suposa en l'aspecte específicament territorial sinó també per la seva influència en altres dinàmiques o variables, com són el component sociolaboral i la caracterització demogràfica. Tanmateix, els fluxos migratoris són cada vegada més complexos també pel que fa a la motivació dels desplaçaments. Avui en dia no hi ha una única relació recíproca entre nacionalitat de l'estranger i causa del desplaçament. Per exemple, a diferència dels primers fluxos arribats des de l'Europa occidental, l'atracció laboral és ara un factor a tenir en compte entre els alemanys, britànics i italians que decideixen instal·lar la seva residència definitiva o temporal en alguna de les illes. A més, hi ha una major varietat de situacions que l'existent fa anys pel que fa a la seva qualificació professional.

El model migratori balear es caracteritza, com a altres Comunitats Autònomes del Mediterrani espanyol, per la dualitat de procedències Nord-Sud. Amb l'objectiu d'evidenciar l'evolució i els canvis en els fluxos en les últimes dècades, diferents autors han classificat en grans grups als immigrants estrangers segons la seva procedència. El professor Salvà (2003) parla del pas del model migratori "Nova Florida" (motivació residencial) al "Nova Califòrnia" (motivació laboral). Més recentment J.M González Pérez i J. Somoza (2004) van explicar aquest procés resumint la tipologia de les procedències segons el seu origen comunitari i extracomunitari. Els autors van considerar adequat aquest mètode perquè permet delimitar els motius que porten al desplaçament, la caracterització socioeconòmica del migrant i per tot el que implica en matèria laboral i la concessió de permisos. Tot i que des de l'ampliació de la Unió Europea cap a països de l'est europeu, qualsevol d'aquestes classificacions han perdut efecte el que implicaria que cada procedència necessitaria una anàlisi particular, podem generalitzar que aquella població amb nacionalitats de països llatinoamericans, africans i asiàtics vénen a Balears en recerca d'un treball que proporcioni una millora en la seva qualitat de vida. El cas dels europeus és més complex ja que dins de la Unió Europea hi ha immigrants de baix nivell econòmic (romanesos, búlgars o polonesos) amb una situació que poc o gens té a veure amb altres treballadors o residents (alemanys, britànics o francesos).

Precisament, dos d'aquests darrers (alemanys i britànics) continuen sent les dues nacionalitats més nombroses a les Balears en l'actualitat. El seu creixement relatiu ha estat important en els últims dotze anys: 308,82% i 216,00%, respectivament. No obstant això, han perdut representativitat relativa a la composició nacional dels estrangers a favor d'altres immigrants arribats des de païsosen vies de desenvolupament. El 1996, entre les quinze nacionalitats amb més habitants només tres no pertanyien a la Unió Europea (UE-15) o a algun país del Primer Món. En 2008, el gir ha estat radical: només quatre són de l'antiga UE-15 i cap país extracomunitari del món més desenvolupat ocupa una posició rellevant (taula 1).

Taula 1. Les quinze nacionalitats estrangeres més nombroses a les Illes Balears en els anys 1996 i 2008

País	2008		País	1996
	Total	% població estrangera		Total	% població estrangera
Alemanya	33.123	14,89	Alemanya	8.102	25,23
R. Unit	22.032	9,90	R. Unit	6.972	21,71
Marroc	20.476	9,20	França	2.673	8,32
Itàlia	14.147	6,36	Marroc	2.400	7,47
Equador	13.441	6,04	Itàlia	1.197	3,72
Argentina	12.286	5,52	Holanda	1.080	3,36
Romania	10.289	4,62	Argentina	975	3,03
Colòmbia	9.937	4,46	Bèlgica	820	2,55
Bolívia	8.289	3,72	Suïssa	711	2,21
Bulgària	7.977	3,58	Suècia	585	1,82
França	7.839	3,52	EEUU	585	1,82
Uruguai	4.934	2,21	Filipines	419	1,30
Brasil	4.043	1,81	Àustria	360	1,12
Polònia	3.511	1,57	Dinamarca	353	1,09
Xina	3.475	1,56	Portugal	345	1,07

Font: elaboració pròpia a partir d’INE Padrons d'habitants 1996 i 2008

Aquests canvis al perfil nacional dels estrangers és una conseqüència directa de l'evolució dels fluxos migratoris. Davant d'una entrada quasi exclusiva d'europeus fins al 1997, des d'aquest any es produeix un augment d'arribades de la resta de continents. En nombres absoluts destaquen els americans i europeus. Tanmateix, en valors relatius, l'afluència anual d'europeus gairebé no ha conegut canvis rellevants en les últimes dues dècades a diferència de les d'altres continents, inclòs alguns amb poca tradició migratòria cap Balears com són els asiàtics. En tots els casos, els anys amb més moviments d'estrangers cap a les Balears són el 2004 i el 2005 (figura 2).

Figura 2. Moviment migratori dels estrangers procedents de l'estranger i d'altres comunitats autònomes amb destinació a les Illes Balears per continent de nacionalitat (1988-2006)

Font: elaboració pròpia a partir d'estadístiques de l'IBESTAT

Per tant, la pèrdua d'importància del factor distància a l'hora de migrar ha fet que davant d'una europeïtzació de la immigració estrangera fins a 1996, els trets més característics en l'actualitat són la diversificació de procedències i l'ampliació dels llocs d'origen dels migrants a tot el món. No obstant això, sobre totes les regions mundials destaca, tant en nombre com en diversitat de països d'origen, Amèrica Llatina. En resum i com a resultat d'aquests processos, el model immigratori balear es caracteritza per la seva europeïtzació i iberoamericanització. La tendència dels primers difereix segons la seva pertinença a l'Europa occidental (petit creixement) o oriental (alt creixement) i els segons experimenten una evolució molt positiva (figura 3).

Figura 3. Procedència dels estrangers empadronats a les Illes Balears (2008)

Font: elaboració pròpia a partir d’INE Padró d'habitants 2008

Per illes, la posició que ocupa cada continent és la mateixa que la general. Els americans del centre i sud i els europeus comunitaris sumen al voltant del 80% del total en totes les illes. On millor representats estan els primers és a Menorca, mentre que els segons són gairebé el 60% a Eivissa i Formentera (figura 4).

Figura 4. Distribució de la població estrangera segons continent de nacionalitat (2007)

 
 

Font: elaboració pròpia a partir de l’INE Padró d'habitants 2007

La immigració estrangera és el fenomen que major dinamisme imprimeix a les variables demogràfiques de les Illes Balears en les darreres dècades. Tanmateix, la seva empremta en el territori és molt desigual. En primer lloc a causa de les pautes territorials d'assentament de la població estrangera. En segon terme, per la desigual localització dels estrangers segons nacionalitats. I, finalment, per les diferències sociodemogràfiques de les àrees que s'han convertit en lloc d'acolliment dels immigrants. La combinació d'aquests tres components fa que l'impacte de nous fluxos no es tradueixi en situacions comparables ni socialment ni territorialment parlant (Domínguez i altres, en premsa). En aquest sentit, l'anàlisi per municipis expressa, si cap encara més, tots aquests canvis en el model immigratori de la darrera dècada.

Figura 5. Població de nacionalitat estrangera en els municipis de les Illes Balears: nombre d'habitants (2007)

Font: elaboració pròpia a partir de l’INE Padró d'habitants 2007

Tot i que existeixen importants diferències quant a la distribució territorial, tots els municipis de l'arxipèlag tenen algun estranger vivint en ell. Directament relacionat amb la diferent potencialitat demogràfica municipal sobresurt el nombre d'habitants no espanyols en els municipis urbans i litorals, fonamentalment de la badia de Palma. El seu nombre es redueix considerablement en els termes mallorquins de l'interior més rural (es Pla i es Raiguer) i de la Serra de Tramuntana (figura 5).

Un total de vint-i-cinc municipis de les illes tenen un índex d'estrangeria per sobre de la mitjana de la Comunitat Autònoma (18,45% el 2008), entre els quals s'inclouen tots els municipis de les Pitiüses. La taxa més alta l'obté Deià (35,93%) i la més baixa Marratxí (4,48%). Les diferències municipals en aquest índex s'estableixen en funció de les potencialitats de l'activitat turística i immobiliària, per la seva doble influència en l'atracció de residents d'alt poder adquisitiu ("Nova Florida") i treballadors de baix nivell econòmic ("Nova Califòrnia") i, en menor mesura, de l'agricultura. El fet que tot el territori sigui susceptible d'explotació turística, com és característic del tercer boom, implica que la importància de la població estrangera no es redueixi als enclavaments urbans, espais litorals i comarques d’economia especialitzada. A Mallorca, els índexs més alts coincideixen amb aquells amb majoria d'europeus occidentals: badia de Palma i badia d'Alcúdia i Pollença, alguns municipis de la serra de Tramuntana i la majoria dels termes del litoral del Llevant, fonamentalment aquells situats al sud-est insular. Precisament, els dos municipis amb taxa d'estrangeria més baixa en aquesta darrera comarca són aquells que tenen majoria de població marroquina (Manacor i Felanitx).

En la darrera dècada, els municipis de l'interior mallorquí de menys oferta turística estan arribant també a taxes importants, fins i tot per sobre del 15% i, el que és més important, en un mateix municipi ens podem trobar totes les casuístiques. És a dir, àrees de localització d'estrangers de l'antiga UE-15 i altres habitades per americans o africans. Els factors explicatius es reparteixen entre la importància del turisme residencial postfordista per als habitants del Nord sociològic (viuen en urbanitzacions turístiques però també en habitatges aïllats), que ara també busquen paisatges rurals i altres territoris menys massificats, i per als del Sud aquesta localització es deu a l'oferta de mà d'obra agrícola i sobretot d'habitatge a preus més baixos que els enclavaments urbans turístics.

En moltes ocasions, aquest habitatge és ocupat per treballadors que tenen els seus llocs de treball en el turisme i la construcció però fora del municipi de residència. Índexs superiors al 15% els trobem a Sa Pobla, Porreres, Alaró, Lloret de Vistalegre, Santa Eugènia o Maria de la Salut. En els dos primers, els marroquins són numèricament els més importants, a Maria predominen els equatorians i la resta són els britànics i alemanys els que sumen més efectius. Finalment, la major concentració de municipis amb alts índexs d'estrangeria està a les Pitiüses, tots per sobre del 19%. La incorporació més tardana de Menorca al procés de turistització intensiva, per una banda, i la major protecció territorial, de l'altra, influeixen en una menor expansió territorial del fenomen de la immigració estrangera. Una pauta d'assentament de la població estrangera en aquesta última illa, sobretot l’extracomunitària, és la tendència a residir en els municipis de llevant (Febrer, 2006) (figures 6 i 7).

Figura 6. Població de nacionalitat estrangera en els municipis de les Illes Balears: índex d'estrangeria (2007)

Font: elaboració pròpia a partir de l'INE Padró d'habitants 2007

Figura 7. Nacionalitat estrangera més nombrosa en els municipis de les Illes Balears (2007)

Font: elaboració pròpia a partir de l’INE Padró d'habitants 2007

En un últim mapa representem la densitat d'estrangers, expressada en nombre d'habitants no espanyols per km². Encara que els resultats no adquireixen la importància d'altres relacions en vincular els estrangers amb la superfície territorial i no amb la població, aquest índex contribueix a remarcar el paper dels estrangers en la construcció de paisatges en petits i grans nuclis de població. Les densitats més altes són, en primer lloc, en els termes urbans i suburbans d'especialització turística i, en segon, en la majoria dels litorals. Malgrat la petita superfície de molts d'aquests, la meitat oest de Menorca i la majoria dels municipis de la Serra de Tramuntana i de l'interior mallorquí obtenen baixes densitats (figura 8).

Figura 8. Població de nacionalitat estrangera en els municipis de les Illes Balears: densitat per km² (2007)

Font: elaboració pròpia a partir de l’INE Padró d'habitants 2007

Per finalitzar aquest apartat, el resultat de relacionar informacions sobre procedències i destinacions de l'immigrant porta a altres conclusions. En destaquem dues. En primer lloc, i malgrat la recent ampliació del nombre de països de la Unió Europea, la importància de la immigració laboral del Sud ha produït que els municipis amb majoria d'extracomunitaris hagin augmentat considerablement en les quatre illes (taula 2). En segon lloc, els espais urbans són el lloc preferit de la immigració laboral. Els equatorians són els ciutadans no espanyols millor representats a Palma, Eivissa, Maó i Ciutadella.

Taula 2. Nombre de municipis amb majoria de població comunitària i extracomunitària el 1996 i el 2007 (9)

	Mallorca		Menorca		Eivissa i Formentera
	1996 (UE-15)	2007 (UE-27)	1996 (UE-15)	2007 (UE-27)	1996 (UE-15)	2007 (UE-27)
UE	43	38	8	5	6	5
Fora UE	6	14	0	3	1	2

Font: elaboració pròpia a partir de l’INE padrons d'habitants 1996 i 2007