CAPÍTOL III

L’IMPACTE ECOLÒGIC DEL TERCER BOOM: BASES I PAUTES DEL TURISME RESIDENCIAL
Joan Miralles Plantalamor i Luis Vidaña Fernández

Ecologisme era, fins a principis del 1970 coincideix amb el del boom del turisme de masses dels anys seixanta, una paraula desconeguda per a la major part de la ciutadania. El seu desenvolupament a partir de la presa de consciència d’una part de la població dels impactes que el turisme creava.

Per a Garrido (1992:107) "la primera mobilització ecologista relacionada amb el turisme es remunta a la fi dels anys setanta quan un grup de joves, van ocupar l'illot de Sa Dragonera per a evitar la seva urbanització". Paradoxalment, si bé es fa difícil dir en quin grau va influir el turisme de caràcter hippy a aquest fet de segur que es produí en major o menor grau atès que les idees ecologistes ja feia anys que tenien força als EUA, Anglaterra i Alemanya essent el cas de l’illa d’Eivissa el més representatiu.

Daniela Rozenberg (1990) explica com el turisme inicial eivissenc es va caracteritzar, en gran part, per estrangers de caràcter utòpic que veien en l’illa les possibilitats de desenvolupar una utopia col·lectiva fortament marcada pel pensament ecologista. A Mallorca, que va tenir menys proporció d'aquest tipus de turisme, amb el temps s'ha anat desenvolupant una consciencia ecològica que ha quallat amb força en el pensament polític de les institucions.

Figura 1. Evolució de les superfícies protegides a les Illes Balears (1998-2002)

Font: Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears

Durant els anys vuitanta va tenir lloc el "boom de l’ecologisme". Cal destacar la feina del Grup d’Ornitologia Balear (GOB), que s’ha caracteritzat per nombroses actuacions en contra de la urbanització incontrolada i la protecció de nombroses espècies en perill d’ extinció, como per exemple el voltor de la Serra de Tramuntana, altres campanyes molt importants han anat en la línia de la protecció de la platja d’Es Trenc, de Cala Mondragó, etc.

La filosofia de lligar la limitació al creixement amb la qualitat de vida de la població es l’eix vertebrador de les actuacions d’aquesta associació, i ha donat lloc a lleis tant importants com la LEN (Llei d’Espais Naturals), la limitació al creixement urbanístic, el tractament de residus, etc.

El 1989 marcà l’inici d’una nova crisi turística. La crisi dels països nòrdics i l’inici d’una nova etapa d’ajust, foren dos dels factors que, per a Miquel Alenyar (1990) provocaren una notable contenció de la demanda turística britànica que, a principis de la dècada dels noranta del segle XX era el principal component de la demanda turística Balear. La revalorització de la pesseta havia fet apujar els preus de manera que Mallorca començava a perdre part del seu atractiu econòmic com a destinació turística baixant en conseqüència el nombre de turistes.

Al 1993, la crisi coincidia amb la de tot l’Estat que encara es recuperava de la borratxera de les Olimpíades i l’Expo de 1992. Anys abans, però, la societat mallorquina ja començava a parlar de crisi. Potser el fenomen més nou d’aquesta recessió fou que, per primera vegada, es posà seriosament en dubte el sistema desenvolupista. Una tendència que fins aleshores tan sols havien mantingut els elements més progressistes, nacionalistes i ecologistes les Illes.

Els tour operadors, qui controlaven l’oferta turística, amenaçaren els hotelers amb desviar l’oferta turística cap a altres zones més competitives i mediambiental menys degradades si no es remodelaven els hotels, les infraestructures i els serveis. La reacció no es va fer esperar i el govern autonòmic començà a elaborar lleis que tenien per funció:

• Millorar les infraestructures locals i hoteleres.
• Protegir aquell territori no urbanitzat.
• Millorar la relació qualitat preu en el conjunt de l’oferta turística.
• Millorar la qualitat del turista.

El decret Cladera, la LEN i el POOT (14) foren l’inici d’una nova mentalitat que deixaria enrere la concepció de "turisme infinit" per a passar a una visió més ecològica basada en una preservació de l’entorn que permetés continuar amb el benefici econòmic. Les millores tingueren els efectes esperats si bé més lentament del que hom desitjava. Simultàniament a l’inici de les mesures protectores s’iniciarà la comercialització de segones residències dirigides a estrangers centreeuropeus que suposaran una paradoxa en el sentit que mentre es protegeix, es construeix més que mai. A aquest fenomen, tal i com ho explica el mateix autor del terme, s’anomenà: tercer boom.

 

(...) Dia 29 de novembre de 1997 vaig pronunciar una conferència a Can Tàpera (Palma) amb el títol "L’evolució del model territorial a les Illes Balears" a la que vaig proposar anomenar tercer boom turístic (3rBT) a la nova pulsació de creixement que vivien les Balears que, ja aleshores, era ben palés. L’efectiva integració econòmica amb Europa es manifestava, segons el meu parer d’aleshores, amb l’adquisició del "domini directe i indirecte del territori. La proliferació de compres de finques rústiques per part d’estrangers o, com en segons quins indrets dels pobles de la costa de llevant o del clos antic de Palma, de cases urbanes són l’efecte més visual i espectacular d’aquest tercer boom turístic" (...)

Onofre Rullan (2007: 200)

Aquest fenomen no ha estat exclusiu de les Balears i la totalitat del litoral mediterrani ha promogut en major o menor grau el que comunament s’anomena "Turisme residencial". Un terme no exempt de polèmica (J Miralles 2008) degut a la contradicció que suposa usar en un mateix concepte "turista" i "resident" en principi dos termes antagònic.

En qualsevol cas, la presència cada vegada major de residents estrangers procedents, majoritàriament, de la Unió Europea, que trien l’arxipèlag per residir llargues estades i en moltes ocasions adquirir propietats o llogar-les provoca, a priori, alguns efectes clars:

• L’ocultació d’aquesta activitat a la fiscalitat espanyola, per tant la competència deslleial a l’economia turística formal.
• La dificultat de diferenciar entre els residents estacionals i el turisme residencial, conceptes que no són exactament el mateix.

Això marcarà un canvi de mentalitat molt gran respecte dels inicis del boom dels anys seixanta quan hotelers i constructors tenien interessos similars i complementaris i que ara divergiran. Simultàniament, convergiran dos lobbys de pressió, l’un social i l’altre econòmic, que fins a principis dels anys noranta semblaven irreconciliables: ecologistes i hotelers. Aquestes forces han centrat els seus atacs en contra dels anomenats fins aleshores genèricament com els "urbanitzadors" conformats per constructors i promotors urbanístics i residencials.

En general, s’acusa al turisme residencial de provocar tres grans efectes negatius. En primer lloc, el fet de parasitar i col·lapsar unes infraestructures creades per a finalitats turístiques. En segon lloc, el fet que el turista resident escapi sovint dels impostos i gravàmens a què se sotmet el turista convencional. En tercer lloc, el greu impacte mediambiental que fa perdre competitivitat a la comunitat. Per això, possiblement un dels moments més acusats de l’enfrontament es produí amb l'aprovació de la polèmica Ecotaxa que suposava que el turisme tradicional havia de fer-se càrrec de la seva recaptació mentre que el turista resident en quedava exempt.

La filosofia d’aquest impost tractava de gravar al turista un euro per dia d'estada a Mallorca, amb la intenció de realitzar iniciatives per a mitigar els impactes derivats del turisme. Si bé al principi les autoritats locals van tractar que l'impost es gravés als aeroports, el govern central s’hi va negar obligant al govern autonòmic a cobrar-lo als establiments hotelers. Aquests, s’hi mostraren totalment en desacord atès que això produïa un greuge als seus clients que per allotjar-se en establiments reglats havien de pagar mentre que els turistes residents es lliuraven gràcies a la manca de regulació del sector. L’any 2003 el Partit Popular finalitzava amb aquesta polèmica suprimint l’Ecotaxa.

Independentment de la vinguda massiva de població resident d’origen estranger a les Illes, fa dècades que la reflexió a les Illes gira entorn a la necessitat de revisar un creixement il·limitat de l’economia i la població (resident i turístic) de l’arxipèlag balear així com de la limitació dels recursos disponibles (territori, font de energia, matèries primeres, etc.)

Un dels problemes que més preocupa als residents és la constant erosió de la fràgil estructura en què viuen. Les mobilitzacions contra les urbanitzacions en zones verges i contra els camps de golf han estat nombroses i tenen un pes molt important en la política Balear. L'increment espectacular del nombre d'habitants està produint un consum d'aigua i per tant un augment de la salinització dels aqüífers costaners. A més, existeix el problema de les urbanitzacions que a poc a poc van cobrint la superfície de l’illa.

D'altra banda, i com s'ha deixat veure amb anterioritat, l'esgotament dels recursos no es limita a aquells de tipus ambiental ––sòl i aigua––, també fa referència a una multitud d'equipaments i infraestructures públiques de tot tipus que no poden abastir els increments de població originats per l'activitat turística, ja tinguin una motivació residencial o laboral.