CAPÍTOL VII

IMMIGRACIÓ I CIUTADANIA A LES BALEARS
Joan Miralles Plantalamor i Luis Vidaña Fernández

Encara que no és l’objectiu d’aquest treball analitzar l’actual context internacional, cal dir que l’actual divisió Nord-Sud entre països enriquits i països empobrits és la principal responsable de les migracions actuals i que, com afirma Sami Naïr (2006), lluny de trobar-nos al final d’un camí, estem tan sols a l’inici d’un procés que mai no s’ha interromput al llarg de la història.

Tot i l’actual procés de deslocalització, històricament el Nord ha concentrat gairebé tota l’estructura productora del món que fa funcionar amb matèries primeres a baix cost, que provenen sobretot del Sud. Els països del Nord, per tant, viuen en gran part gràcies a la pobresa dels països del Sud limitant-ne el seu desenvolupament, sobretot, perquè a hores d’ara és impossible la pervivència ecològica d’un món amb els seus nivells de consum.

A més dels factors econòmics, cal destacar no obstant el factor demogràfic. Mentre que el continu creixement econòmic del Nord contrasta amb un índex de natalitat cada dia més baix. Al Sud, la situació és inversa. Quina solució existeix a aquest desequilibri demogràfic?. De moment ens trobem amb dues polítiques contraposades a un i altre extrem. Mentre el Nord tracta d’incentivar els naixements amb mesures més o menys eficaces, alguns països del Sud tracten de reduir la taxa de natalitat amb mesures que sovint xoquen amb valors religiosos i culturals ancestrals.

F. Dumont definia ja al 1995 la riba nord de la mediterrània com a "L’Europa arrugada" qualificant de suïcidi, el procés de transició demogràfica (75) que portava a l’envelliment de la població europea. Entre altres raons perquè en una societat de benestar en què la població jubilada percep una pensió vitalícia es fa difícil mantenir la seguretat social si disminueixen els contribuents i augmenten els beneficiaris. Per això, a poc a poc s’ha anat acceptant la idea que la immigració és beneficiosa per a l’estat d’acollida.

No obstant, l’economia d’un país es pot veure fortament influenciada tant si és receptora com si és emissora d’emigrants. Els països emissors es beneficien d’unes divises extres com les que percebia Espanya quan enviava a centenars de milers de persones a treballar a Suïssa aconseguint així nombrosos ingressos per a l’Estat en forma de divises. Pel que fa els països receptors, s’aconsegueix una mà d’obra per a treballs que la població autòctona no està disposada a fer alhora que s’ajuda a rejovenir i mantenir l’estat de benestar atès que la major part de la immigració és, tot i l’envelliment que suposa el turisme residencial, majoritàriament jove.

La manca de futur al país d’origen, unit a la popularització dels mitjans de comunicació occidentals als països del Sud, on hom pot veure els béns de consum i qualitat de vida del Nord, contribueixen sens dubte al fet que anualment milers d’immigrants tractin de creuar l’Estret de Gibraltar tot i els perills que això comporta. El més segur, per tant, és que fins que no existeixi una esperança i perspectiva de futur al país d’origen i mentre les pautes demogràfiques siguin tant distants les migracions continuaran.

Centrant-nos a Espanya, el mes de novembre de 2006 l’equip econòmic de Moncloa (Presidència del Govern d’Espanya) va presentar l’informe "Immigració i economia espanyola 1996-2006" que relacionava el creixement econòmic actual amb l’augment de població experimentat com a conseqüència de la immigració. Segons l’informe, Espanya tindria encara marge per augmentar la seva població en un 50% en els propers anys, passant dels 44 milions d’habitants censats el 2006 fins arribar als 66 milions.

Tot i aquest espectacular augment, la densitat de població espanyola es situaria en 86 h/Km2, molt per davall de l’actual mitjana europea actual estimada en 117’5 h/Km2. Per altra banda, Espanya amb l’11% de la seva població d’origen estranger, ocupa l’onzè lloc entre els països desenvolupats. Un percentatge molt per sota altres països com per exemple Austràlia i el Canadà que amb un 20’3% i 18’9% ocupen les primeres posicions a nivell internacional. Cal matisar que les dades anteriors divergirien molt del cas de les Illes Balears on el percentatge d’estrangers és molt superior a la mitjana estatal amb més d’un 18% d’estrangers en un territori on ja al 1998 la densitat de població era de 157’5 h/Km2, molt per sobre de la mitjana europea.

Altres dades significatives de l’informe són que el 30% del creixement del PIB durant els darrers 10 anys, i el 50% del creixement del PIB durant el darrer quinquenni es deurien sobretot a la immigració que ha crescut per sobre del 3% els darrers 4 anys: 2004 (3’2%); 2005 (3’5%); 2006 ( 4%); 2007 (3%). Concretament, segons aquest informe la immigració laboral hauria aportat 23.402 milions d’euros, molt per sobre de les despeses estimades en 18.618 milions d’euros. Per tant, la immigració suposaria anualment un saldo positiu per a l’economia espanyola de 4.784 milions d’euros. Unes dades que encara serien més significatives pel que fa als costos i als ingressos a la Seguretat Social que al 2005 aportaren 8.000 milions d’euros rebent-ne tan sols 400 en pensions.

Aquest balanç econòmic positiu del fenomen immigratori a Espanya pot extrapolar-se a les Illes Balears si bé cal tenir en compte altres factors. Diferents investigadors (Alenyar, Tarabini, Salvà...) han remarcat el caràcter insular i la limitació de recursos que presentem, fent especial èmfasi en la necessitat de no sobrepassar un llindar de població resident en funció del tamany i possibilitats de cada illa degut a la limitació dels recursos naturals (espai, aigua, energia, eliminació de fems, urbanisme, etc.). A més és important destacar alguns aspectes i singularitats de les Illes balears que fan que el nostre cas difereixi en gran mesura d’altres territoris de l’Estat:

• El fet turístic: Les Balears a més de la pressió humana de la població resident i immigrant rep anualment la visita de més de 15 milions de turistes augmentant greument la petjada ecològica (76) ja de per si elevada.
• El fet cultural: Com ja hem vist en anteriors capítols, l’existència d’una llengua pròpia minoritzada, crea nous interrogants sobre les seves perspectives de futur atès que actualment la integració lingüística dels nouvinguts és majoritàriament en castellà.

Evidentment un territori limitat com el nostre, marcat per les insularitats, presenta majors reptes per acollir la immigració, tot i que de disposar de la inversió econòmica necessària (77) es poden compensar gran part d’aquestes limitacions de caire natural. Així per exemple els propers anys arribarà a les Illes el gasoducte i el cable elèctric des de la Comunitat Valenciana mentre que les dessaladores han solucionat en gran part els problemes de la manca d’aigua a l’arxipèlag. En relació a l’habitatge cal recordar l’existència de nombrosos pisos buits i pel que fa el parc automobilístic desmesurat que, tot s’ha de dir, existeix des d’abans de l’onada immigratòria estrangera, té a veure més amb l’economia turística (cotxes de lloguer) que amb l’adquisició de vehicles per part dels immigrants. En tot cas la solució passa indefugiblement per millorar el transport públic, les infraestructures, etc.

En síntesi, podem dir que sempre hi ha arguments a favor i en contra respecte als límits de la presència de població resident d’origen peninsular i/o estranger a les Illes. No obstant això, el debat no es tant dels límits en relació a l’espai i als recursos naturals, com de sostenibilitat econòmica del model productiu balear. Segons l’IBAE, el PIB de les Illes ha crescut una mitjana anual del 9’2% entre 1983 i 2004, davant el 8’7% de la mitjana espanyola, fet que mostra el dinamisme de l’economia de les Illes. A pesar d’això, la crisi econòmica local estatal i internacional iniciada el 2008, obre un interrogant sobre la capacitat de cohesió social d’una societat acostumada fins ara a l’abundància.