Quan fa cosa d’uns mesos els membres de la Confraria de Sant Agustí em varen fer la invitació per pronunciar el pregó de Setmana Santa d’enguany vaig sentir que se’m feia un gran honor perquè tenia  l’oportunitat de participar en aquest acte que és una  alta fita dins la vida felanitxera des de fa quasi cinquanta anys i, d’aquesta manera, podia afegir el meu nom a la llista de personalitats rellevants en la que em sent molt a gust i entre les que hi ha des d’amics a persones admirades. Per endavant, el meu agraïment als confrares de la Confraria del Convent Sant Agustí, modèlics amb la seva trajectòria d’activitat en torn a aquestes festes.

També, voldria dir d’entrada que no em sent a l’altura de moltes de les  persones que fins ara han pres la paraula el Divendres de Dolor en aquest Convent de Sant Agustí. Em sent com un amateur que accepta participar en un acte que està enfora dels habituals camps en que duc les meves activitats. Podria dir, parafrasejant a Blai Bonet, que em sent un amateur del dogma. Potser estic fora de lloc, però això fa el repte més atractiu. Perquè tot el que pugui dir tingui sentit primer voldria fer unes precisions personals. Em podria definir com un agnòstic, per tant instal·lat  en el dubte permanent sobre la veracitat de l’existència de divinitats. Encara més, em sent més a prop, dels que pensen que el debat sobre els dogmes és superflu i que es podria evitar, però, degut a la importància històrica i social que ha tingut i té la religió i quan tantes vegades i en tants sentits diferents s’ha usat el nom de Déu per justificar determinades accions: creuades; en els recents enfrontaments a Orient els líders oposats deien actuar en nom de Déu; hem vist accions terroristes justificades en tan alt patrocini; conqueridors, inquisidors; discriminacions, i així podríem seguir amb una llarga llista dubtosament exemplar. Per tant no és possible obviar el tema. Encara més, les xifres de seguidors de les religions són espectaculars, un vuitanta per cent de la població mundial professa qualque creença i quasi el quaranta per cent afirma que és cristiana. La magnitud d’aquestes dades parla per ella mateixa. A tot això hauria d’afegir, d’altra banda, que no puc negar el bagatge cristià de la meva formació i de la majoria dels que estem reunits aquí, marcats pel que hem après a la vida del poble, ple de celebracions religioses, el que ens varen ensenyar a  l’escola i, també, i de manera destacada del que em varen ensenyar mon pare i ma mare. Si voleu em podria definir  com un agnòstic cristià,  conceptes més bé contradictoris, però aquestes són els meus condicionants: els rebuts i els que són de collita pròpia.  

No obstant del que he dit som ben conscient d’on som i del significat que té pel món cristià la commemoració de la Pasqua de Resurrecció, celebració que dona el seu sentit més profund a la religió catòlica. Vagi per endavant el meu respecte per les persones que en aquests dies celebren la festa més important de les seves creences, com és la Pasqua de Resurrecció, que dóna sentit profund a la religió catòlica.