A les dimensions vistes anteriorment s’ha fet referència, encara que de passada, a tot un conjunt de creences, fets, històries que consisteixen la base del coneixement religiós. Ara és qüestió de plantejar com es genera el coneixement des del punt de vista de la religió si és que el volem comparar o, fins i tot si fora possible ajuntar-lo amb el coneixement científic.

El coneixement religiós, com el científic, pretén conèixer la veritat sobre les coses i moltes vegades s’enfronta a problemes de molta més envergadura que els científics, acostumats com estan, aquests, a trossejar el problema en petits trossos. El coneixement religió prové bàsicament dels llibres: Sagrades Escriptures, dels guies espirituals de la comunitat religiosa i de la pròpia experiència. És interessant veure com que cada una d’aquestes fonts genera aquest coneixement.

Les Sagrades Escriptures, segons la tradició, foren revelades per Déu als autors materials de les mateixes. A Moisès, autor dels primers llibres i altres autors posteriors. No hi ha possibilitat de comprovació de la veracitat dels llibres, són escasses altres fonts per contrastar el que hi ha escrit.

Una altra font és la dels guies espirituals de la comunitat, podríem dir que es tracta d’una font d’autoritat. A més, quan és el Papa que emet els seus dictàmens, en casos especials és infal·lible, per tant en possessió de la veritat. Es pot dir que aquest és un argument d’autoritat.

Podem ajuntar les dues generacions de coneixement: autoritat i revelació amb una tercera: tradició, és adir, perquè sempre ha estat així.

Si comparem la generació del coneixement científic amb el religiós comprovem les dificultats que tindrem per arribar a un acord entre ambdós. Mentre el científic es bassa en la comprovació obsessiva de cada una de les afirmacions l’eina del creient és la fe que li fa acceptar les veritats promulgades pels guies espirituals. Per tant, es precisa una doble expressió de la fe: amb les creences mateixes i amb els encarregats de la transmissió d’aquests coneixements.

Finalment, hi ha un altre font de generació del coneixement, la personal, que a vegades se l’anomena coneixement pràctic, és el que es genera com a resultat de l’experiència que tenim en manejar diverses situacions. En el cas del coneixement religiós no es considera que qualsevol acció pugui aconseguir una transformació, sinó aquelles que transformen el subjecte interiorment.