No ha estat  senzill elegir un tema per parlar en aquest pregó. No hi ha cap llibre en el món que hagi estat més estudiat i comentat que les Sagrades Escriptures i aquests pregons en són un reflex. En anys anteriors, erudits en diversos camps han analitzat i aprofundit en el missatge que contenen. Així que trobava que era molt difícil, davant dels il·lustres predecessors que he tingut dir qualque cosa original o extreure’n una faceta nova. Així que m’he decantat per un tema, que encara que no em sigui rigorosament propi m’ha cridat l’atenció des d’anys enrere. Voldria parlar sobre màgia, ciència i religió, com a sistemes per interpretar el món. No és que tampoc sigui molt innovador perquè la literatura acumulada és molta, però l’he trobat més a prop de la meva activitat professional. I, també, per què és curiositat personal des d’anys enrere. Som suposadament científic, per tant certs aspectes del tema a tractar em són més pròxims i, a més, em permet reflexionar sobre les relacions de la ciència amb altres conceptes en els que hi ha hagut controvèrsies, friccions i intents dogmàtics des d’un costat i l’altre per veure qui està en possessió de la veritat. A més, no podem ignorar que, a vegades, la confrontació s’ha resolt de manera cruenta. He de dir que quan vaig fer un esquema del que podria parlar, tot el que volia dir ha estat dir per altres i millor. Però com que el xoc entre mites, fe i raó lluny d’amainar, sovint revifa amb freqüència i amb més força que la desitjada, no està de més fer un gest cap a la comprensió, el respecte i anar a la recerca d’objectius que siguin assumibles per tots, però això vendrà un poc més tard en una proposta final a tall de conclusió.  

Des dels tres camps que vaig a afrontar: màgia, ciència i religió han intentant fer una explicació del món que ens rodeja . Són tres maneres que tenim els humans d’interpretar el conjunt de fenòmens que formen la nostra vida: condicionen el dia a dia, han condicionant la història i  ens poden marcar el futur. Parlarem més de ciència i religió, crec que ens afecten de més a prop que la màgia, que ofereix una visió del món que em sembla sinó superada, encara que quedin molt de practicants i creients dels seus principis, però que està ocupant un lloc més residual dins la societat. Encara que en els darrers temps reviu dins certes interpretacions de la religió. Les tres visions són complexes i es formen per molts de conceptes diferents.    

D’una manera molt simplificada, potser massa, voldria explicar una possible gènesi d’aquests conceptes, les similituds i les diferències.  El seu punt de coincidència és intentar explicar la relació que existeix entre causa i efecte d’aquelles coses que preocupen a la humanitat; els efectes observats són els mateixos: la salut, la malaltia, el temps, el cicles agrícoles, la caça o més sofisticats com els moviments del sol i els planetes o les estacions de l’any. Difereixen en l’explicació de la causa. Potser un exemple ens ajudi a veure aquestes diferències. Contemplarem el fenomen de la pluja des dels diferents punts de vista. Actualment, sabem que certs canvis atmosfèrics condueixen a la presència de la pluja, a vegades acompanyats de  gran aparell elèctric, vent i altres fenòmens.  Els babilònics, 3.500 abans de Crist, veien exactament el mateix que veiem ara, però l’explicaven per la intervenció d’un immens ocell, anomenat Imbugud, que al sortir del seu refugi cobria amb les seves ales tot el cel de niguls negres de tempesta i devorava el Bou del Cel que amb el seu tòrrid alè cremava els cultius. Es tracta, com es veu, d’una explicació basada en mites..

 Si avancem un grapat d’anys i ens situem als 500 anys abans de Crist, podem veure quina era l’explicació que feia Anaxímenes, filòsof grec que habitava a Mileto, del mateix fenomen. Pensava que l’aire era la base de la formació de tota la matèria, l’atmosfera era l’estat de distribució de l’aire més uniforme i diàfan i que quan aquest s’anava condensant formava l’aigua, primer, i si es condensava més encara la terra i les roques. Explicava la formació de pluja per un procés  en que l’aire, invisible en l’estat de màxima uniformitat, s’anava fent més evident per la presència de fred, calor, humitat i vent. Quan l’aire es torna més espès per compressió va prenent formes diferents: forma niguls, i si es comprimeix més forma gotes d’aigua i pot passar posteriorment a neu o calabruix.

No entrarem a considerar com pensem que es forma actualment la pluja, però sabem que és un fenomen que podem explicar perfectament sense acudir a cap agent misteriós. A aquest tipus d’explicació no s’hi va arribar fins als segles XVII i XVIII. Una altra cosa és que plogui quan volem i en la quantitat que volem. No dominem el fenomen just el podem explicar. A lo millor és per això que encara a certs indrets organitzen processons demanant la pluja als sant encarregats, suposadament, d’aquests menesters. És a dir, la religió no descarta ni contradiu l’explicació científica, però amb el convicció  que hi ha un ésser superior que ho controla de tot no està demés demanar-li que tergiversi l’ordre natural de les coses.   

En aquest exemple hi hem fet jugar les diverses conviccions de les que parlem: màgia, ciència i religió. Voldria cridar l’atenció sobre com ha anat canviant l’explicació del fenomen, des d’una  explicació completament  irracional a la justificació dels grecs que introdueix el una explicació amb causes naturals, potser encara no encertades, però més pròximes a la realitat que les mítiques. El que importa és que els grecs obren un nou camí per explicar el que passa: el raonament. Els grecs han aportat la filosofia al coneixement de la humanitat. Dissortadament el camí que ells varen descobrir va quedar molt temps abandonat, no fou fins fa ben pocs segles que es va emprendre de nou els seus ensenyaments.

 Màgia, ciència i religió són expressions del coneixement humà sobre el món que difereix en les causes  que provoquen els fets. Abans d’entrar en detalls de cada una d’elles voldria citar als autors més reconeguts i com han vist ells les relacions entre aquests conceptes.

Segurament l’autor més conegut de tothom és James Frazer, autor de La rama daurada, obra en la que presenta una gran quantitat d’informacions i exemples provinents de diverses civilitzacions. Frazer veu una relació lineal entre màgia, religió i ciència i amb aquest ordre. Altres antropòlegs que el primer foren les concepcions màgiques que conduïren, d’una banda, a la religió i de, l’altra, a la ciència

Bronislaw Malinowski, un altre autor ben conegut, i reconegut per la seva obra: Màgia, ciència, religió, estima que els pobles primitius distingien entre els fenòmens simples i assequibles a l’observació científica, empírica o tradicional i altres fenòmens que fugien a la seva interpretació i no els podien controlar, aquests varen derivar en màgia i mites. Segons el mateix autor, la religió va néixer com una preocupació davant la mort i amb l’esperança d’aconseguir la supervivència.

He anomenat aquí els estudiosos clàssics i que són més coneguts per la difusió que han tingut les seves idees. Podem trobar altres opinions que matisen el que s’ha dit fins ara i, fins i tot, ho contradiuen totalment. Ja es poden imaginar que reduir a esquemes de pensament més de sis mil anys d’història no és tasca senzilla, sobretot quan manquen tantes informacions fiables. El més probable que aquests diferents conceptes convisquessin, com encara ho fan ara, des del principi. I que des del principi es mirés les diverses facetes que oferia cada situació.