En els apartats anteriors hem analitzat les formes que tenen de generar coneixement la ciència i la religió. Com hem pogut veure les diferències són notables,  pràcticament insalvables. Els arguments de revelació, tradició i autoritat no són acceptables des del punt de vista científic. Mentre que l’exigència de possibilitat de verificació independent, la provisionalitat del coneixement, l’absència de veritats dogmàtiques, són ben lluny del procedir del coneixement religiós.

La situació a salvar és  fer confluir ambdós conceptes en l’anàlisi d’uns mateixos fets, com si fossin conceptes homònims. Ciència i religió usen mètodes diferents, amb concepcions que es troben a les antípodes una de l’altre. I si els volem fer confluir inevitablement xoquen i s’han de fer esforços per trobar punts de possible unió.

Un dels problemes més importants ve de la interpretació de les Sagrades Escriptures que són un conjunt de llibres que narren la història d’un poble i les seves relacions amb la divinitat. Allà es recullen el conjunt de dominis de la religió que hem descrit abans: històries, mites, revelacions, lleis, normes, profecies que constitueixen el cos explicatiu de la relació de l’ésser humà amb la divinitat i amb el món real en el que es viu. Si els seguidors estrictes pretenen la literalitat dels seus continguts, de manera immediata ha d’aparèixer el problema, perquè es narren fets que just s’haurien de prendre com una forma metafòrica d’explicació i no una explicació literal.

Podem seguiré la relació entre religió i ciència considerant l’estudi fet per Ian Barbour, un dels teòrics que més ha aprofundit en aquest tema i  que ha esquematitzat la relació entre ciència i religió  en quatre possibilitats: conflicte, independència, diàleg i integració. 

La primera possibilitat apuntada és la de conflicte. Hem vist que religió i ciència són mètodes ben oposats i de difícil conjunció, però segurament la polarització de la discussió l’hem de trobar en la història i amb els enfrontaments que en èpoques passades acabaren en certs casos de manera tràgica. Posarem els exemples que més aviat ens poden acudir al pensament i són els més coneguts de tothom

Hi ha discussions que s’han abandonat des de temps enrera perquè l’acumulació d’evidències fa el debat inútil. Encara que en segles anteriors va tenir una gran virulència. Pensem en l’heliocentrisme i les aportacions de Copèrnic i Galileu, que en el darrer cas va acabar de manera cruenta. Es va passar a reconèixer que el sol no girava en torn a la terra, sinó al revés i, a més, que la terra no just no és el centre del Univers, sinó que està situada en una de tantes galàxies: la Via Làctia i, encara en aquesta, ocupem una de les foranes, ben enfora del seu centre. Sabem com va acabar la discussió. En primer lloc, d’una manera tràgica per una persona defensava unes idees determinades. Amb el temps l’acumulació de proves en favor del que defensaven els científics els hi va donar la raó. Fins i tot, l’església  va presentar disculpes, segles desprès, però ho va fer.

L’origen del Univers és un altre dels conflictes més coneguts. Tenim, d’una banda, la descripció de Gènesi i, de l’altre, la teoria del big bang, la gran explosió que va donar lloc a tots els materials que constitueixen el Univers. Aquesta darrera teoria pràcticament està acceptada ja per tothom, encara que no es pugui experimentar directament hi ha tal acumulació d’observacions i mesures que fan que la teoria sigui perfectament coherent. En aquesta teoria just hi ha un punt que no està aclarit i és saber d’on prové tota la matèria. Existia abans? Han existit universos anteriors? Hi poden haver respostes diferents des de la ciència i des de la religió, igualment vàlides? Aquest és un punt pel que encara no hi ha resposta científica, a pesar de que ja existeixen hipòtesis que permetrien explicar la formació de matèria sense necessitat d’acudir a explicar-la com una creació.

Precisament aquest punt no explicat en la formació del Univers és el que es proposa com base de relació entre ciència i religió: el diàleg. El diàleg, en el seu sentit literal és obvi que s’ha de mantenir com  a necessitat de comunicació, però aquí s’ha d’entendre com la proposta de certs autors que proposen establir ponts entre ciència i religió, especialment en aquells punts en que no hi ha una explicació definitiva  , per exemple en els casos de creació i cosmologia.  No es veu que es pugui anar massa enllà amb aquest pont d’enteniment, perquè els temes pels quals avui no hi ha una resposta clara, segur que en poc temps hi haurà respostes científics prou contrastades que podrien rompre.

Encara seguint a Ian Barbour, la integració entre ciència i religió seria una altra possibilitat. Es tracta d’aconseguir un enteniment basat en certs aspectes del que s’anomena teologia natural, la qual sosté que la ciència no pot explicar, per ella mateixa, de manera absoluta el Univers físic, el seu secret més profund no s’explica just per realitat material i les seves lleis. Ha tingut més seguidors entre els científics, especialment físics, que entre els teòlegs. La teologia natural o, actualment, teologia de la naturalesa amb unes certes variacions entre ells, ha realitzat propostes des de temps antics. Una de les propostes més conegudes era la que l’expressió d’ordre i precisió de la natura exigia que existís un ésser intel·ligent que ho hagués organitzat tot. Es comparava el funcionament del món amb un rellotge i el que havia dissenyat i controla el seu funcionament era  el rellotger celestial.

Finalment, una altra proposta és la d’independència absoluta entre religió i ciència. Aquesta postura ha estat especialment defensada per Stephen Jay Gould, un dels divulgadors més grans de l’evolució i, en general, de biologia. Proposa la independència total entre ciència i religió, es tracta de dos magisteris independents. La ciència s’ocuparia del regne físic, empíric i la religió dels valors morals, del sentit de la vida. Aquesta postura seguida per molts de científics i teòlegs, penso que és la més adequada per ser mantinguda actualment. Manifesta un respecte absolut a dues maneres de pensar i concebre el món i justifica la postura de molt científics que són, també, seguidors dels postulats de la religió i teòlegs que accepten els principis científics. Fa compatible que es pugui tenir les dues condicions de religiós i científic.

Penso que aquest és la postura més adequada, reconèixer ciència i religió com dues coses diferents i compatibles. És millor destacar aquesta independència, el que suposa un esforç per ambdues parts, que eviten la confrontació o establir uns ponts que són excessivament fràgils que ni suporten les idees que els creen.