La ciència és l’activitat que realitzen els científics per arribar  a tenir un coneixement el més fonamentat possible dels fenòmens naturals. La ciència es basa en el raonament, el rigor intel·lectual i l’esperit crític. La ciència és coneixement obtingut i verificat mitjançant observació i experimentació, i organitzat mitjançant un raonament lògic.

El mètode científic és la manera de fer ciència. S’usa aquest mètode per descobrir, demostrar i aplicar els coneixements que es van adquirint.  El mètode científic es composa de quatre passes diferents: observació, hipòtesi, experimentació i tesi.

La ciència estudia tot allò que és real, que es té l’evidència que existeix, que es pot captar pels sentits, de manera directa o indirecta, usant tot l’utillatge que l’enginy humà ha anat construint al llarga de la seva història: microscopis o telescopis, per veure el més gran o el més petit; aparells per realitzar mesures dels aspectes més dispars: concentració de substàncies, nombre de components  sanguinis, distàncies, velocitats, el nucli atòmic o el magnetisme. L’observació i les consegüents preguntes que suscita el que s’ha vist condueix als científics a la formulació d’hipòtesis.

La hipòtesi és una explicació raonable, possible, es tracta d’una opinió o una suposició sobre les causes de determinat fenomen. Perquè la hipòtesi es pugui donar per vàlida s’ha de poder comprovar. Aquesta tercera passa consisteix en organitzar un dispositiu experimental. L’experimentació aconseguirà l’evidència necessària per confirmar o refutar la hipòtesi. Si la hipòtesi és refutada serà precís formular-ne una de nova per explicar el que estem estudiant.

Quan la hipòtesi ha estat confirmada podem formular una teoria. La teoria és un fet científic comprovat. Moltes vegades la teoria no es bassa just en una  experimentació, sinó que són un conjunt d’elles les que formen una teoria. D’aquí que la teoria és més forta que les hipòtesis i experimentacions que la sustenten.

 El mètode científic es desprenen una sèrie de característiques de la ciència. Les seves afirmacions han de ser verificables en diferents llocs i en temps distints i en completa independència de les experimentacions anteriors. És més, quan es comuniquen els avenços s’han de donar totes les claus necessàries perquè una contribució científica sigui comprovable de manera independent.

La ciència és provisional. Quan reconeixem un fet com a científic vol dir que és una explicació vàlida pel que sabem avui sobre aquest fet, però és possible que quan hi hagi noves aportacions, a la llum de nous arguments, s’hagin de rectificar els conceptes demostrats. Aquesta capacitat d’adaptació a noves situacions és una de les fortaleses de la ciència. El camí del coneixement no s’atura mai. La ciència es troba immersa en un procés dinàmic.

La creativitat i la imaginació són valors necessaris per a fer ciència. El científic observa i imagina una explicació. Per comprovar si la explicació personal és bona la sotmet a experimentació.

La ciència ha de tenir capacitat de predicció. Quan s’analitzen les causes que determinen un fet s’han de poder predir fets que siguin conseqüència de la causa estudiada.

El mètode científic no és l’únic sistema de generar coneixement sobre el món, existeixen altres sistemes que són vàlids i no entren en contradicció a les aportacions científiques.

La descripció feta correspon al que podríem anomenar el dia a dia del treball dels científics a qualsevol dels laboratoris que hi ha en el món. Però no tot és tan clar, ni tothom hi  està absolutament d’acord i, sobretot no ha sorgit per generació espontània, sinó que constitueix la contribució de milers de persones que han treballat en torn a una mateixa problemàtica.

El mètode que es treballa en ciència s’ha desenvolupat de manera lenta. Els seus primers passos els trobem en el segle XVII en el que l’experimentació amb els objectes naturals és introduïda com una pràctica necessària per conèixer els factors que controlen els fenòmens. Fins llavors l’observació i la inducció eren les úniques pràctiques científiques. A cavall entre els segles XVII i XVIII es va produir un canvi essencial. Va coincidir amb els aires innovadors que motivaren la fundació de la Royal Society of London que va obrir les portes de la ciència moderna. El fenomen no és va produir just en el món anglosaxó, però allà on es va fer un impuls més fort per a la concepció moderna de la ciència.  Entre les seves contribucions essencials està la de que és necessari cercar l’explicació dels fenòmens naturals en la mateixa naturalesa. No s’han de cercar influències sobrenaturals per explicar els processos naturals.

S’ha de destacar aquest punt perquè en sembla important per entendre la confrontació que persisteix encara avui en dia entre ciència i religió.

El mètode científic que he exposat abans correspon a una formulació feta a principis de segle XX per l’anomenat Cercle de Viena, en el que desenvoluparen la seva activitat persones com Rudolf Carnap, Carl Hempel o Bertrand Russell que estan entre els grans filòsofs de la ciència. El seu treball es desenvolupa en un moment esplèndid de desenvolupament de la ciència i la preocupació màxima era que mitjançant el seu mètode podien arribar a descobrir la veritat sobre com funcionaven els processos sotmesos a estudi. Aquest moviment és conegut amb el nom de positivisme lògic.

En els darrers anys s’ha desenvolupat un altre manera de veure les coses. Front a la concepció anterior on interessava el coneixement ben documentat i comprovat de la realitat. Els corrents actuals van cap el constructivisme on es pensa que el coneixement es desenvolupa com una útil construcció humana que mitjançant la seva ment estableix un pont entre natura i coneixement. Aquest coneixement aprofita el que pot ser útil en cada moment i situació.

La realitat de tot això és que mentre els filòsofs de la ciència es fan preguntes sobre el significat i transcendència de la ciència, el científic, en el seu laboratori segueix aplicant el mètode científic com un seguidor de l’empirisme o positivisme lògic més estricte.