De tots és sabut el greu deteriorament patrimonial que patiren les nostres illes durant la segona meitat del segle XX. L’abandó de les possessions i l’envelliment dels pobles degut als baixos rendiments agrícoles i a l’èxode de l’interior cap al litoral, provocaren un progressiu deteriorament dels habitatges tradicionals de l’interior de l’illa que foren substituïts per pisos de nova construcció a la perifèria de Palma o al litoral turístic balear en general.

Cal destacar que aquest fet es produí sobretot a l’illa de Mallorca que, per la seva grandària, feia preferible el canvi de domicili a la permanència al poble d’origen, generalment mal comunicat i lluny del nou lloc de treball. No obstant, en els nuclis d’interior de Mallorca propers al litoral turístic i a l’illa d’Eivissa en general, també es veu un cert abandonament i substitució dels habitatges tradicionals per d’altres de moderns que permetien descobrir tots els nous equipaments de que disposaven aquestes noves construccions. Una conseqüència dels ingressos que generava el turisme, que afavoriren la remodelació de les cases velles que s’adaptaren a les noves modes i necessitats de l’època marcada com dèiem per una valoració de tot allò forà en detriment d’allò autòcton. Un fenomen anomenat internacionalment com a efecte exemple, pel qual la població local menysté allò propi en detriment d’allò forà importat pel turista, considerat com a superior.

A propòsit del cas d’Eivissa, Eduard Mira (1974), en un article sobre l’arquitecte Erwin Broner, explicava prou bé aquesta problemàtica comparant-la amb menysvaloració dels nadius vers la seva llengua, considerada fins aleshores com a inferior davant d’altres com el castellà o l’anglès. A l’igual que existeix una política de redreçament lingüístic pel català, es proposava que n’existís un altra per a lluitar contra una nova estètica que res no tenia a veure amb l’arquitectura tradicional i que segons ell no feia més que mesclar diferents concepcions arquitectòniques sense sentit. Exposava així la seva voluntat d’anar cap a un model urbanístic que tot i tenir en compte les necessitats de modernització tingués cura a l’hora de triar els elements i línies arquitectòniques.

Pel que fa Menorca, és sens dubte el cas de les Illes Balears on el patrimoni ha patit menys els efectes de la seva substitució. La presència de normatives reguladores i protectores del patrimoni des de ben prest n’han estat en gran part els responsables. Tant a Eivissa com Mallorca, també hi hagué intents de legislar en aquest sentit però sense l’èxit aconseguit a Menorca. De fet a Mallorca, fins a l’inici del boom de vendes a estrangers europeus, només algunes elits socials conservacionistes s’havien fet ressò sobre la necessitat de preservació del patrimoni arquitectònic. Tot i que amb el temps han anat augmentant la seva influència en capes cada cop més grans de la població, constituïen una minoria conscienciada en el si d’una majoria que veia en dit grups un retorn al passat i, sobretot, un obstacle per al progrés econòmic.

Paral·lelament, a les zones rurals s’iniciava un boom de construcció de noves casetes per a passar els caps de setmana construïdes majoritàriament amb els nous materials i ingressos que aportava el progrés que res tenien a veure amb l’arquitectura tradicional, canviant en moltes ocasions els usos de les tradicionals rotes a segons habitatges. En d’altres casos, no s’ha tractat d’una ampliació de l’habitatge o edificació construïda sinó de cases de nova planta construïdes a les hores lliures sense cap tipus de llicencia o permís .

Pel que fa els cascs antics, no tots patiren la degradació de Palma o si més no, ho feren amb menor intensitat. La ciutat vella d’Eivissa constituí des dels seus inicis un territori turístic viu en què, a excepció d’algunes barriades, continuava havent-hi una certa vida social. Pel que fa Ciutadella i Maó, es pot dir que l’impacte fou menor degut al fet que els cascs antics, sobretot el de Maó, no foren abandonats fins fa relativament poc.

Els anys noranta, no obstant, marcaren l’inici d’una dinàmica contraposada propiciada per un gir radical sobre la valorització "d’allò antic" o "autèntic". Pel que fa el casc antic de Palma, la necessitat de disposar d’aparcaments ha suposat la destrucció massiva de carrers i habitatges tradicionals que, sobretot a barris com Sa Gerreria han suposat la substitució de l’arquitectura, la gent i el teixit comercial existent per un altre de caràcter exclusivament residencial. Degut a això, els pàrquings del casc antic han proliferat a mesura que les noves tècniques de restauració han apostat per enderrocar l’edifici sense la façana i mantenir un pàrquing subterrani.

S’ha de constatar que la nova construcció tracta de seguir en general les característiques tradicionals de l’habitatge incorporant-hi però el màxim confort: calefacció, aïllament, excusat interior, lluminositat... L’inconvenient actual d’aquestes vivendes no és, per tant, la pèrdua de confort sinó les dificultats d’adquisició que presenten actualment per els antics pobladors i/o usufructuaris, molts dels quals hi vivien de lloguer.

Cal lligar aquest canvi a l’establiment de ciutadans europeus a les nostres illes que des del principi s’han decantat per l’adquisició de cases rehabilitades amb elements arquitectònics tradicionals provocant així una major valorització d’un patrimoni immobiliari sovint ruïnós. Com en el cas de les rotes, en moltes ocasions, s’han canviat els usos d’aquests habitatges si bé en aquesta ocasió de residencial a turístic-residencial.

Els propietaris han vist així, com aquelles cases que havien respectat els elements tradicionals, es venien millor que aquells que els havien substituït per d’altres altres més moderns i funcionals. Per això, es començà a prendre consciència que, a l’hora de remodelar els habitatges no només estava en joc el patrimoni, sinó el valor real de l'habitatge.

El desig de l’estranger ric d’adquirir un habitatge tradicional ha fet però que en moltes ocasions s’acabin recreant formes d’arquitectura tradicional que altrament mai havien existit sobrecarregant d’elements ornamentals que recorden als del passat. Es tendeix així a l'exageració, amb la inclusió d'elements desproporcionats com, per exemple, les arquejades típiques dels palaus senyorials en cases de poble o similars.

No en va, el gust per allò que es considera "l’estil arquitectònic tradicional mallorquí" pot anar associat a una certa banalització de la cultura local des del moment en què els elements patrimonials i de cultura popular s'exageren o es modifiquen respecte al seu ús tradicional. Moltes vegades, la nova casa construïda o rehabilitada, té per funció mostrar al visitant el poder adquisitiu del propietari. Aquesta visió produeix que de vegades el binomi antic/car influeixi al propietari a l'hora de posar elements que representin riquesa tal i com s’hagués fet en el passat. Imitacions de finestres gòtiques i vitralls de colors s’instal·len a cases que tot just superen els 100 anys, fins arribar a crear-se una veritable indústria de falsos elements arquitectònics que imiten els elements del passat. Tot i amb això, segons J. Miralles (2004), existeix una percepció social en el fet que els estrangers europeus contribueixen a rehabilitar i millorar el patrimoni arquitectònic.

A aquest procés de rehabilitació del patrimoni hi han ajudat a més altres factors com ara el major poder adquisitiu dels residents gràcies a la venda de part del patrimoni familiar i la millora de les infraestructures, que permeten una millor comunicació amb la ciutat. Com explicàvem anteriorment al capítol 1, gran part d’aquestes vivendes i pobles, ja no es troben en zones deprimides o de difícil accés i en conseqüència, si abans de viure en una zona del casc antic o en un poble pintoresc presentava nombroses incomoditats: dificultat d’avituallament, dificultat d’accés centre–perifèria i lloc de treball, dificultat d’aparcament... En definitiva, les noves comunicacions, les remodelacions, el sanejament, i les noves infraestructures de comunicació, han fet possible que moltes zones abans aïllades ara es trobin relativament a prop de la ciutat.