Com avançàvem en pàgines anteriors, la litoralització és una de les conseqüències més notables del desenvolupament turístic. Antigament, la costa havia estat en general despoblada per la por a les incursions de pirates i menystinguda pel seu baix rendiment agrícola. El boom del turisme canvià aquesta realitat i es començaren a construir hotels o apartaments per a ús turístic eixamplant petits nuclis de població ja existents arreu de les costes de Mallorca i d’Eivissa i, en menor mesura, de Menorca. La major part però eren de nova planta i s’anaren nodrint de població arribada dels pobles d’interior, immigrants peninsulars i turistes.

El canvi d’estructura econòmica de les Illes va motivar des d’un inici el desplaçament de persones de la part forana a les principals ciutats illenques i també als nuclis turístics, provocant un èxode rural important durant les dècades dels anys 50, 60 i 70, especialment a Mallorca i Eivissa, illes pioneres en el desenvolupament del turisme de masses.

Les migracions del camp a la ciutat i nuclis costaners s’accelerà a partir dels 60, amb l’entrada en crisi de l’agricultura i l’emergència d’una nova economia basada en el turisme. Aquesta alta rendibilitat del litoral en detriment del camp inicià l’èxode de l’interior cap a la ciutat i els nuclis costaners. La part forana s’anà despoblant i envellint a causa de les poques perspectives de futur que oferia l’agricultura. Així, mentre les generacions més joves optaren per emigrar al litoral a la recerca d’una millora salarial i laboral, les generacions més velles, més conservardors a l’hora de readaptar-se a les demandes de l’economia, optaren per romadre.

D’altra banda, l’alta mobilitat és una característica bàsica de les migracions actuals, especialment d’aquelles que anomenem econòmiques. És a dir, el treballador canvia de destinació migratòria en funció de l’obtenció d’una feina i, després, es desplaça tota la família. Aquest fet té unes repercussions directes en relació a les migracions internes a les Illes.

En el cas de Mallorca, pràcticament tots els pobles d’interior presenten un creixement vegetatiu negatiu fins als anys 90 en què, gràcies a la immigració comunitària i extracomunitària, en la majoria de casos tornarà a ser positiu. En termes generals, podem establir dos grans blocs a partir de la comparació de les dades demogràfiques municipals dels anys 1960, 1970 i 2000 respectivament:

Saldo positiu:

Dins dels pobles que tenien un saldo positiu entre els 60 i 70, ens trobem amb quatre subcategories.

• La primera, correspon a aquells pobles que han incrementat la població a partir del desenvolupament turístic en el seu terme municipal. Els municipis que més han crescut són Calvià, Son Servera, Santanyi, Llucmajor i Alcúdia, que presenten un creixement constant des del boom del turisme fins ara.
• La segona, es tracta d’aquells nuclis que han crescut com a urbs més o menys importants. El seu creixement es caracteritza en part pel seu desenvolupament industrial o de serveis que els ha transformat en les ciutats secundàries de Mallorca. Manacor i Inca són els casos mes representatius en desenvolupar una indústria de mobles, perles artificials i calçat respectivament.
• El tercer grup es tractaria d’aquells nuclis urbans propers a les zones industrials o turístiques que han crescut a partir del creixement econòmic dels nuclis de població especificats anteriorment. La millora de les carreteres i les infraestructures ha possibilitat que pobles com ara Marratxí, Santa Maria, Binissalem, Valldemosa etc., tenguin una fàcil comunicació amb centres econòmics importants.
• Finalment, existiria un quart grup format per aquells nuclis que creixeren a partir dels 80, amb l’arribada dels primers turistes o estrangers residents. En alguns d’aquests municipis, tot i perdre població en un principi, va atreure l’atenció turística-residencial, circumstància que va evitar el decreixement demogràfic a què estaven condemnats. La nova població és caracteritza per ser en part l’avantguarda dels estrangers residents en el sentit que són els indrets on començaren a instal·lar-se els pioners. Els casos més destacats són els de la serra de Tramuntana a pobles com ara Deià, Fornalutx, Sóller, Artà o Capdepera, entre altres.

Saldo negatiu :

Els municipis que perderen població entre els anys 60 i 70 són bàsicament aquells pobles que vivien gairebé exclusivament de l’agricultura i que a més es trobaven lluny de les grans ciutats i del litoral. Així, per exemple, Porreres, Montuïri, Petra, Sant Joan, Costitx o Sineu perderen població perquè estaven ubicats lluny de qualsevol ciutat o nucli de litoral. La seva situació geogràfica enmig de Palma i Manacor impossibilitava o dificultava un desplaçament a aquestes ciutats. Tanmateix, en els últims anys aquests municipis han tornat a guanyar població gràcies a l’alt preu dels immobles de la ciutat i sobretot, a la creació de noves infraestructures que han millorat la comunicació entre Palma i la part forana convertint els nuclis d’interior en pobles dormitori de la ciutat. Aquest fet juntament amb el fenomen migratori ha rejovenit l’interior de l’illa i n’ha augmentat la població.

En relació a les Illes de Menorca i Eivissa, en el conjunt del període considerat, la pràctica totalitat dels municipis han augmentat de manera considerable la seva població, especialment, en el cas de les Pitiüses.

En el cas de Menorca aquest fenomen es va desenvolupar posteriorment (anys 80) i amb menor intensitat que a la resta de l’arxipèlag a causa del manteniment d’una estructura econòmica amb un pes important del sector ramader, industrial, bijuter, etc.

Pel que fa a l’illa de Formentera, tota en conjunt es pot considerar un pol turístic sense necessitat de canvi de residència i localitat, a causa de les seves reduïdes dimensions. Això no obstant, ja que els nuclis de major activitat turística també es troben localitzats a determinats indrets, aquest fet provoca desplaçaments diaris del lloc de residència al lloc de treball de molts d’autòctons.

Per altra banda, la concentració d’institucions, serveis, administracions, etc., a les capitals insulars ha provocat de sempre el desplaçament de persones cap a aquests llocs, fins i tot de les illes menors a Mallorca per raons d’estudis, econòmiques, administratives, polítiques, etc.

Malgrat tot això, el tarannà illenc es troba molt lligat a l’illa i al municipi de naixement, per la qual cosa cada illenc, si pot, intenta residir a la seva illa i municipi. En aquest sentit l’actual procés de rururbanització provoca un cert retorn als pobles d’origen per viure, cosa que provoca desplaçament diaris de treballadors cap a les principals ciutats de les Illes a on es troben la majoria de llocs de feina.

Aquestes migracions internes pel que fa als treballadors estrangers no responen a les raons de caire emocional o afectiu, sinó exclusivament a motivacions econòmiques (migrants extracomunitaris) i també paisatgístiques i mediambientals (migrants comunitaris).

El fet cert és que en aquests moments no hi ha estudis quantitatius al respecte, si bé els diferents observadors citen explícitament la importància i la reactivació de les migracions internes a les Illes, afavorides en gran part per les infraestructures realitzades durant els darrers anys, especialment a les Illes de Mallorca i d’Eivissa, i molt contestades per moviments ecologistes i també per col·lectius socials cada vegada més nombrosos.

A l’illa de Menorca, com a reserva de la Biosfera, la seva població i classe política es troba més sensibilitzada sobre la conservació i el perill de crear infraestructures que a curt termini poden afavorir els desplaçaments interns però que a un termini més llarg alteren el seu equilibri ecològic, per la qual cosa també en relació a les migracions internes mostren un major equilibri que a la resta.