4. LA INTEGRACIÓ A TRAVÉS DEL MÓN SOCIAL I LABORAL

Sigui quina sigui la política pública de la gestió de la diversitat, la integració dels diferents grups o col·lectius d’immigrants es troba en funció d’una sèrie de variables endògenes a la societat d’acollida i a l’immigrant tals com: el temps de residència a les Illes, l’afinitat lingüística i cultural,la religió, l’edat, el sexe, la capacitat d’adaptació al món laboral, etc. Tot i així, la política social i laboral que es faci i en conseqüència l’acollida de l’immigrant seran decisius a l’hora de cohesionar la societat per sobre del lloc de procedència de l’individu.

Per tant, perquè existeixi una integració, cal contemplar les qüestions que sorgeixen entorn de l'accés del treball (com seria, quins sectors tenen més ocupació), l'habitatge (que respon de per si mateix a un problema per als propis espanyols), la sanitat i l'educació.

En aquest sentit és imprescindible entendre que quan parlem d’immigració, parlem "d’immigracions", cadascuna d’elles amb unes característiques molt diverses. El tractament de la diversitat per tan s’haurà d’entendre des de la mateixa diversitat entenent cada cas per separat. En cap cas però sense deixar de tenir en compte que l’actitud de la societat d’acollida envers els diferents col·lectius immigrats influeix en el procés i eficàcia de la integració social.

4.1. La integració social

Les principals dificultats que troben els immigrants depenen de la forma d’entrada a la comunitat autònoma i del temps d’estada, és a dir, de la fase immigratòria en què es troben. Així, durant la fase d’acollida, la principal preocupació és l’obtenció i manteniment del permís de residència i treball, fet que generalment s’anomena l’obtenció dels "papers".

A una fase posterior, si bé molt sovint paral·lelament a la primera, la problemàtica té a veure amb factors d’integració com, per exemple, el reagrupament familiar, l’aprenentatge de les llengües d’acollida, l’habitatge, l’escola, la sanitat, etc. Les comunitats d’asiàtics, curiosament, manifesten no tenir problemes greus, fet explicable per l’existència d’una xarxa social de recolzament important. La principal necessitat que manifesten es l’aprenentatge de la llengua (castellà i, en menor mesura, el català).

Segons la Fundació Gadeso (2008), existeixen diferències en quan a les prioritats atenent al lloc de procedència. Així per exemple per al col·lectiu subsaharià i nod-africà les principals dificultats es troben dins l’àmbit laboral i per als llatinoamericans l’objectiu primordial és el reagrupament familiar, aquests són els que més fàcilment s’adapten o s’integren a la nostra comunitat autònoma, l’idioma, la cultura i la religió comunes de l’estat influeixen notablement en aquest fet.

Els nord-africans presenten majors dificultats d’integració a causa de molts factors entre els que podem destacar la religió. En aquest sentit, Sami Naïr (2007) creu que l’Islam es "inassimilable" per les societats occidentals, degut bàsicament als estereotips i prejudicis existents. Les diferents enquestes realitzades apunten a la religió com el principal obstacle en la relació entre espanyols i musulmans.

Per a una part significativa de la societat, en la línea del nacionalisme cívic explicat anteriorment, les persones que pertanyen a una minoria han de renunciar a aspectes de la seva religió i cultura quan aquestes entren en conflicte amb la llei del país d’acollida. Per això, la pregunta clau és: fins a quin punt els immigrants s’allunyen dels valors predominants a les seves societats d’origen per apropar-se als valors predominants a la societat d’acollida?

Això es deuria als fets següents:

  • Els sentiments de control de la seva pròpia vida i de llibertat per decidir, ja que comparen la seva actual capacitat d’elecció i control sobre la seva pròpia vida amb el que tenien als seus països d’origen.
  • Com més semblants són les característiques de l’immigrant amb la zona d’acollida, més fàcil és la integració. En qualsevol cas, com més alt és el nivell educatiu més alta és la integració.
  • El grau de confiança en la família és molt elevat en tots els grups d’immigrants.
  • La confiança amb els veïns és superior que amb la societat en general. El contacte proper i diari afavoreix la integració.

Sense generalitzar, els canvis sociològics dels darrers anys ha provocat un canvi de mentalitat en la societat espanyola que fa que aquesta cada vegada valori més el lleure i l’oci per damunt del treball. Una realitat que fomenta i afavoreix la inclusió de la immigració en el mercat laboral i la seva valoració social com a emprenedors.

Rosa Aparicio i Andrés Tornos (2002) han estudiat el paper de les xarxes informals (vincles familiars, socials, geogràfics, etc.), com a mecanisme de mobilització dels fluxos migratoris i com a eines d’integració social. En ocasions però, les xarxes d’ajut esdevenen instruments de control i a vegades, obstacles per a la integració. Per això, segons els autors anteriors en la línea definida per Semprini a propòsit del model multicultural liberal, les nombroses associacions d’immigrants que s’han constituït a les Illes Balears, no deixen de suposar un cert obstacle a la integració.

En qualsevol cas però cal tenir en compte que l’impacte que suposa l’absència de llaços socials és terrible i que l’associacionisme dels immigrants és en certa manera una de les poques maneres que tenen a hores d’ara de participar de la vida pública. A més, com afirma Bourdieu (1991) el capital social és la suma dels recursos actuals i virtuals que resulten disponibles a un individu o a un grup per posseir una xarxa duradora de relacions de mútua vinculació recíproca amb altres i de mutu reconeixement.

4.2. La integració laboral

Probablement sigui l’àmbit laboral un dels millors mecanismes afavoridors de la integració de la població estrangera. Per això no és estrany que gran part del debat polític estatal versi sobre quina ha de ser la postura del govern front a la regularització o no dels permisos de treball i, en conseqüència, de tota la immigració extracomunitària.

Amb la Llei d'Estrangeria, des d'on s'apliquen les polítiques d'integració (Direcció general de Migracions, 1995), als col·lectius de major afluència els ha estat restringida la seva admissió. Aquesta política migratòria ha comportat un augment en el nombre d'indocumentats, ja que els individus provinents de països als quals se'ls imposa un visat d'entrada no canvien les seves intencions, sinó que busquen nous camins per a arribar; un exemple clar són "les pasteres".

Al conjunt de l’Estat, les categories de permisos de treball (Ministeri de Treball i Assumptes Socials, 1997) es divideixen en dos tipus: per compte aliè i per compte propi. En el primer es distingeixen quatre subgrups: el permís A, permisos estacionals o de temporada, amb una durada de nou mesos i no renovable; el B, que es concedeix per a un treball determinat i té un any de durada; el C, que es concedeix per a qualsevol tipus d'activitat, és vàlid per cinc anys i pot ser renovat. Quant als permisos per compte propi: el permís D s'atorga per a realitzar una activitat determinada, en un àmbit geogràfic determinat, amb una durada d'un any, però susceptible de renovació, que s'obté per a realitzar qualsevol activitat per compte propi, en qualsevol lloc d'Espanya, és vàlid per cinc anys i també renovable. Finalment, existeix un permís F, que es dóna als treballadors de zones frontereres tant per a activitats per compte aliè com pròpia, amb una durada màxima de tres anys.

Al 1996, el govern va modificar aquesta reglamentació eliminant els permisos A i F, que conduïen a situacions clarament marginals establint nous períodes de vigència. Els permisos A i B poden tenir una durada d'un any i renovar-se fins a dos. Els C i D tenen tres anys de vigència i es donen als qui hagin residit per un període d’igual temps en el país. D’aquests, es creen els permanents per a tots aquells que tinguin una residència de sis o més anys, renovables automàticament cada cinc anys.

Segons les dades de l’IBAE, l’any 2005 es comptabilitzaren a les Illes Balears 421.246 treballadors d’alta a la Seguretat Social, amb un increment de 21.968 treballadors més que l’any 2004; fenomen únicament explicable per la forta immigració cap a l’arxipèlag. La població estrangera d’alta a la Seguretat Social era de 62.038, és a dir, un 14’7% del total; el seu creixement respecte a l’any 2004 fou de 15.861 treballadors. Dels treballadors estrangers un 69’9% eren assalariats (43,355) i el 16’8% autònoms (10.408), un 11’2% cotitza al règim de la llar (6.979) i un 2’1% a la resta (1.296). Finalment, el nombre d’aturats era de 38.340, dels quals 6.452 eren estrangers (16’8%), dividits en: 2.266 de la UE (35’1%) i 4.186 de la resta del món (64’9%).

L’estructura econòmica de les Illes, cada vegada més decantada cap al sector serveis, afavoreix la presència d’aquesta mà d’obra estrangera indocumentada que, com vèiem es col·loca sobretot al sector serveis i de la construcció, i, en petita proporció a l’agricultura. Com era d’esperar, existeix una forta diferència entre ciutadans comunitaris i extracomunitaris de manera que els estrangers de la UE predominen al sector dels autònoms i els extracomunitaris a la modalitat assalariada.

La crisi del sector immobiliari i la frenada de la construcció que s’observa des de finals de 2007 han obert un interrogant sobre el futur de milers de treballadors de la construcció que a hores d’ara tenen un futur incert. Si bé es cert que part dels immigrants es desplaçaran a altres països a la recerca d’oportunitats laborals, molts altres romandran aquí essent per tant necessari plantejar-se quines polítiques socials es duran a terme des de les institucions per tal de reubicar laboralment aquesta població.