El procés emigratori descrit anteriorment respon a la tipologia de migració internacional; per contra la immigració majoritària a les Illes Balears al llarg del segle XX, especialment des de la dècada de 1960 i, pràcticament fins a la segona meitat de la dècada de 1980, ha estat fonamentalment de tipus nacional, es a dir, d’origen peninsular.

Amb tot, al llarg de la segona meitat del segle XX la població estrangera a les Balears anà augmentant paulatinament tal i com es desprèn a la taula 1.

Taula 1. Increment de la població estrangera a les Illes Balears (1940-1986)

 

Dècada	Increment de la població estrangera
1940-1949	497
1950-1959	964
1960-1969	3.879
1970-1979	8.222
1980-1986	8.556
Total estrangers 1986	23.948

Font: A. Moll (1989)

En aquests procés i saldo migratori (emigració – immigració) de les illes de Mallorca i d’Eivissa i Formentera, s’observen moltes similituds, a diferència de l’illa de Menorca que segueix un creixement demogràfic i migratori un poc diferent sobretot en relació a la immigració d’origen peninsular. Això es deu a que Menorca ha estat tradicionalment una illa amb un important sector industrial, juntament amb un sector agropecuari molt dinàmic que va provocar una incorporació més tardana a l’activitat turística i, per tant, no va necessitar tanta mà d’obra de l’exterior com la resta de les Illes Balears.

 

Taula 2. Creixement de la població de les Illes Balears (1901-1979)

Període	Creixement natural	Migracion	Creixement absolut
1901-1910	7’80	-4’34	3’46
1911-1920	5’32	-0’49	4’83
1921-1930	5’70	2’71	8’41
1931-1940	2’54	8’31	10’85
1941-1950	3’71	0’57	4’28
1951-1955	3’52	0’74	4’26
1956-1960	4’88	3’20	8’08
1961-1965	7’43	14’82	22’25
1966-1970	8’24	16’71	24’95
1971-1975	9’17	17’20	26’37
1976-1979	6’78	6’65	13’43

Font: IBAE

Cal destacar que a partir de 1920 l’emigració de Palma és menor i esdevé un àrea receptora de persones d’altres pobles i de les altres Illes, procés paral·lel al seu creixement urbà. Palma, com a capital provincial i municipi econòmicament més dinàmic creix des de finals del segle XIX i principis del XX com a resultat de la immigració de persones procedents d’altres municipis de Mallorca, de les altres illes (Menorca i Eivissa) i també de persones procedents de Catalunya, aquests darrers treballadors qualificats del comerç i d’altres sectors.

A part de les migracions internes, que tornarem a analitzar més endavant, el principal moviment demogràfic de les nostres Illes vendrà donat pel desenvolupament del turisme, i es pot afirmar que les migracions i el turisme són dos dels fenòmens socials contemporanis més importants de les Illes Balears . Ambdós, han definit i defineixen una societat en permanent canvi des del boom del turisme dels anys 60. Els balears però no en conservam la patent car s’observa internacionalment que quan una zona turística es desenvolupa provoca una allau immigratori com a fruit del desenvolupament econòmic. Per això, podem analitzar les principals migracions a les Illes Balears en relació al desenvolupament turístic o turístic inmobiliari.

2.1. L’era preturística

Podem acotar aquest període des de la postguerra fins a l’inici de l’enlairament del turisme de masses. La immigració cap a Balears, després de la Guerra Civil, coincideix amb el creixement i millora dels transports i el desenvolupament de tres sectors econòmics: els serveis, la construcció i l’hostaleria. Per això, el reclam en aquells anys foren les grans obres públiques e infraestructures com l’ampliació del port, el passeig marítim, la construcció de l’aeroport de Palma, etc.

Durant les dècades de 1940 i 1950 va venir població de la península per treballar a diferents obres d’infraestructures com el Dic de l’Oest, el passeig Marítim, millora de carreteres, etc. En ocasions foren treballadors voluntaris procedents d’àrees del Llevant espanyol, especialment de Múrcia, i en altres casos, presoners de guerra que vingueren a treballar en obres com l’anomenada carretera dels presos, etc.

A les pedreres com la de Gènova, on s’onseguia el material necessari per a realitzar aquestes obres públiques, també hi treballaren moltes de persones immigrades durant aquests anys, així com també a les possessions on es realitzaven feines agràries.

2.2. El període 1960 –1970

A partir de les dècades de 1960 i 1970 la immigració a Mallorca i les Pitiüses segueix un procés continu de creixement mentre que l’illa de Menorca s’incorpora posteriorment (sobretot a la dècada dels 80) a la forta expansió de l’activitat turística i, per tant, a la incorporació massiva de treballadors de fora (immigració peninsular).

Les dècades dels anys 60 i 70 coincideixen amb el boom del turisme i el desenvolupament del turisme de masses. Aquest període també coincideix amb l’èxode rural al conjunt espanyol, a la recerca de feines menys feixugues i millor pagades que les del camp. Es produí, doncs, una doble migració: interna, de la part forana i d’altres Illes cap a les zones litorals o d’incipient turisme, i externa, de les regions espanyoles més pobres, d’economia agrària cap a les Illes de Mallorca i d’Eivissa. Més endavant s’incorporaran com a destinacions les illes de Formentera i, en darrer terme, Menorca.

La gran onada d’immigració peninsular (1960-1975) estava formada per treballadors procedents d’aquelles províncies espanyoles més pobres i, en general, d’àmbits rurals atrets per la necessitat de cobrir els llocs de feina que es creaven als sectors de la construcció i del turisme.

Aquest fet es veu clarament en el procés de terciarització de l’economia i la societat que ha passat de ser eminentment agrícola a terciària però sobretot en la fi d’una societat culturalment més o menys homogènia. De fet, parafrasejant B. Bennassar (2001), el turisme i la presència de població resident procedent de l’exterior, han fet que les Illes Balears hagin canviat més, en tots els sentits (social, cultural, econòmic, poblacional), durant els darrers 45 anys que durant tota la resta de la seva història.

A la Taula 3 veiem com l’evolució dels sectors és força significativa:

Taula 3. Població ocupada per sectors d’activitat

 

Any	Sector primari	Sector secundari	Sector serveis
1900	60%	23%	17%
1950	40%	33%	25%
1960	38%	31%	31%
1970	16’5%	32’5%	51%
1980	12%	27%	61%
1990	5%	26%	69%
2000	2%	24%	72%

Font: elaboració pròpia a partir de les dades del’IBAE i A. Monserrat (1991)

La taula mostra clarament el procés de terciarització de l’economia balear, especialment a partir de la dècada de 1960 quan s’inicia el desenvolupament de la indústria turística de masses. Tan sols el sector secundari ha aconseguit mantenir unes taxes d’ocupació semblants entre 1900 (23%) i 2000 (24%) gràcies a la seva capacitat d’adaptació a la demanda dels altres dos sectors econòmics: si a començaments del segle XX la indústria balear es trobava al servei del sector primari i de l’exportació de manufactures, a final del segle, aportava productes a les diferents branques del sector serveis.

A partir de la crisi del petroli de 1973, els problemes de feina i l’atur creen un recel cap al foraster. Durant aquesta crisi hi ha una coincidència de la primera fase d’immigració residencial estrangera i un recés de la immigració peninsular, en alguns casos amb la conseqüència del retorn de treballadors.

Des dels anys 1960, la població balear no s’atura de créixer per mor de l’arribada de persones de fora d’origen peninsular. Una vegada instal·lats a les Illes, els treballadors d’origen peninsular es converteixen en un proletariat d’oci, amb una quietud laboral absoluta que facilita l’explotació de l’empresari, davant les dificultats del treball sindical en la defensa dels interessos dels treballadors.

Però també s’experimenta la vinguda, cada vegada més important, de persones procedents d’altres països que trien les Illes per residir, sovint amb la finalitat de passar els seus anys de jubilació. Com veurem, els atractius climàtics, paisatgístics i els avantatges econòmics, amb una major optimització de les seves pensions afavoreixen la seva presència a determinats indrets de les Illes Balears.

Juntament amb aquest primers immigrants estrangers residents a les Illes, procedents de països més desenvolupats del continent europeu, s’observa, principalment al llarg de les dècades de 1970 i 1980, la presència d’una immigració de caire polític procedent dels països llatinoamericans amb fortes crisis polítiques, econòmiques i socials (com ara Xile o Uruguai). En determinats casos es tracta d’antics emigrats de les Illes cap a aquests països o dels seus familiars i d’altres de classes altes (polítics, funcionaris, professions liberals, etc.) que trien les Balears per fixar la seva residència en el seu exili.

2.3. La dècada del 1980

Al llarg de la dècada dels anys 80 i, com a conseqüència del desenvolupament econòmic de les Illes Balears, sorgeix una classe burgesa, un empresariat turístic, comerciants, etc., que creen una demanda de treball domèstic important i que cada vegada es generalitza més entre les classes mitjanes de les Illes, bàsicament per la incorporació de la dona autòctona al mon del treball.

Per això, les treballadores que realitzaven aquesta tasca eren generalment, o bé, dones procedents del que hem anomenat la primera gran onada immigratòria d’origen peninsular, o bé per dones d’origen filipí. En aquest sentit cal dir que el fet de tenir una treballadora filipina es veia com a sinònim de tenir un cert prestigi social així, cal no oblidar que Filipines havia estat una antiga colònia espanyola amb forts lligams històrics amb les Balears.

Aquest fet ha esdevingut avui dia un dels principals generadors de demanda d’immigració laboral estrangera femenina procedent, bàsicament, de Llatinoamèrica. Per tant, ha creat un tipus d’immigració femenina que cobreix tasques domèstiques, de cura d’infants i persones majors. Això, sens dubte, ha afavorit la presència de les dones de classe mitjana en el mon del treball.

En aquells anys ha hagut una manca de previsió per part de les administracions, anteriorment provincials i des de 1982 autonòmiques, en la tendència de la població i la integració laboral, cultural, lingüística, etc., i per tant de convivència dels nous residents, en la línia d’afavorir la integració dels nous residents dins la llengua i cultura pròpies de l’arxipèlag.

Si a altres països europeus i, també de l’Estat espanyol, la presència d’immigrants magrebins s’havia iniciat ja durant la dècada dels anys 1950 en el desenvolupament econòmic de l’anomenada Europa industrialitzada (Alemanya, Suïssa, França, Anglaterra, etc.), en el cas de les Illes Balears serà durant la dècada dels anys 80 quan la immigració estrangera extracomunitària començà a tenir certa importància encara que pel seu baix nombre passaven gairebé desapercebuts essent la immigració d’aleshores majoritàriament peninsular.

Aquests immigrants són berbers pobres procedents del nord del Marroc, que passen a ocupar llocs de feina en sectors de l’economia balear com ara l’agricultura, la construcció i determinats serveis. Més tard, al llarg de la dècada dels anys 90, el seu nombre s’anirà incrementant de forma molt important, passant a constituir el segon col·lectiu estranger d’importància de persones residents a les Illes Balears, després de l’alemany.

Als marroquins s’afegiran, en menor mesura, els argelins i d’altres col·lectius d’origen africà fins aleshores desconeguts a les Balears: nigerians, senegalesos, etc., coneguts amb el nom genèric de subsaharians. Ja als anys finals d’aquesta dècada, observem la vinguda de persones de l’Europa de l’Est i llatinoamerica per raons polítiques, econòmiques i socials. En el cas dels llatinoamericans, en determinats casos es tracta d’antics emigrats de les Illes o dels seus familiars i d’altres de classes altes (polítics, funcionaris, professions liberals, etc.) que trien les Balears per fixar la seva residència en el seu exili.que venien per motius econòmics però sobretot polítics.

Finalment la immigració de xinesos, centrats en els sectors de la restauració i del comerç, serveix per a completar el quadre multiètnic i multicultural que s’observa a les Illes Balears a finals de la dècada dels 80.

2.4. La dècada del 1990

Aquest període coincideix amb la maduresa del turisme de masses. Sobretot però coincidirà amb un canvi de model turístic que modificarà les pautes dels que fins aleshores ens havien visitat com a turistes. Es produeix així un procés de residencialització d’una part significativa d’aquests turistes mitjançant l’adquisició o lloguer de residencies que en no poques ocasions arrendaran a d’altres compatriotes augmentant cada vegada més les visites internacionals.

L’elevada demanda de mà d’obra en la construcció s’afegirà a la del sector serveis terciaritzant-se encara més l’economia i disparant-se la demanda de mà d’obra no qualificada que aquesta vegada es cobrirà amb ciutadans de països del Sud. Aquest procés coincideix amb una reactivació de la immigració peninsular, en aquesta ocasió amb una major qualificació professional i el creixement de la immigració estrangera de caire laboral, bé procedent de la Unió Europea, o bé d’origen no comunitari.

Dins capítols posteriors analitzarem en profunditat aquest nou fenomen migratori per la qual cosa no desenvoluparen en aquest apartat el seu contingut.