Per a Bates i Plog (1990), la cultura és el sistema de valors i conductes compartits pels membres d’una comunitat. Etimològicament, la paraula cultura prové del llatí cultus referida al treball al camp. El mot cultura va estar llargament associat a aquesta definició fins que partir del segle XX es comença a utilitzar en el sentit que ens ocupa. Per a les ciències socials el concepte de cultura és comunament precisat en diverses definicions particulars que podem classificar com l'accepció sociològica, l'antropològica i l'estètica.

En l'accepció estètica, la cultura és el substantiu comú i abstracte que «descriu treballs i pràctica d'activitats intel·lectuals i específicament artística, com en cultura musical, literatura, pintura…» (Williams, 1976). Es tracta d'un concepte que considera que aquesta creix en la mesura que s'acosta o eleva cap a les manifestacions més altes de l'esperit i la creativitat humana, amb la qual cosa es considera un individu culte quan més coneix d'aquelles manifestacions i per contraposició, inculte o de poca cultura quan té escassa educació.

En l'accepció antropològica, la cultura és el substantiu comú que indica una forma particular de vida, de gent, d'un període o d'un grup humà. Aquest concepte està lligat a l'apreciació i anàlisi d'elements tals com valors, costums, normes, estils de vida, formes o implements materials, l'organització social, etc. Aprecia el present mirant cap al passat que li va donar forma, ens permet apreciar varietats de cultures particulars, com la cultura del camperol, la cultura de joves, cultura ètnica, etc.

Finalment, en l'accepció sociològica, s'entén com un concepte abstracte que descriu processos de desenvolupament intel·lectual, espiritual i estètics de l'esdevenir humà, incloent la ciència i la tecnologia. En general es refereix a la suma de coneixements (que posseeix sobre el món o l'univers, incloent totes les arts, les ciències exactes, les ciències humanes i la filosofia) compartits per una societat i que utilitza en forma pràctica o guarda en la ment dels seus intel·lectuals.

Seguint les dues darreres accepcions, la cultura com a tal és un aprenentatge que s’adquireix i és transmet mitjançant la socialització. Aquest procés, anomenat pels antropòlegs enculturació, variarà en una mateixa societat al llarg de la seva història degut al fet que les societats es troben en un estat permanent de canvi i evolució. La cultura per tant no és quelcom immutable sinó dinàmic i en permanent evolució.

Les normes de comportament, la llengua, vestimentes, balls, gastronomia, festes, costums i formes de veure el món etc., són part d’aquesta cultura que dóna sentit a la realitat compartida. Aquesta realitat és així interpretada a partir d’esquemes mentals que varien segons les necessitats d’adaptació dels individus com a mecanisme per a satisfer les necessitats. Això farà, entre d’altres coses, que la cultura es comparteixi diferencialment atenent a nombroses variables del mateix grup cultural: estatus econòmic, intel·lectual, etc.

La cultura de les nostres illes no n’és una excepció. El que es considera com a cultura pròpia ha anat canviant i evolucionant al llarg de la història fins al punt que nombrosos elements que ara considerem com a propis són d’origen forà. Així, per exemple, les tomàtigues del pa amb oli són originàries d’Amèrica i no foren introduïdes fins que existiren uns llaços comercials més o menys constants entre ambdós continents. També, la sobrassada, considerada com uns dels principals elements gastronòmics de l’illa, és originària de l’illa de Sicília i les sínies i gran part de la nostra toponímia és d’arrels àrabs.

Això és deu a que quan diferents cultures entren en contacte, s’estableix una interrelació entre aquestes que pot donar lloc a nombrosos escenaris que dependran de variables com ara la fortalesa de la cultura amfitriona, l’existència o no de polítiques culturals i d’acolliment, les variables exògenes a la mateixa cultura: economia, geografia del territori etc. Amb el temps, pot succeir que una acabi predominant sobre l’altra, que les diferents cultures acabin per crear-ne una de nova o que les diferents cultures s’estableixin en comunitats diferenciades més o menys permeables. En tots els casos, el més normal es que els diferents grups culturals es vegin influenciats amb major o menor grau per les altres cultures.

Els teòrics de la cultura presenten diversos corrents que tracten d’analitzar i valorar les característiques d’aquestes topades de cultures. Així, l’evolucionisme multilineal, considera que no existeix una única línia que marqui el desenvolupament de les cultures. Per contra, existeix una diversitat en els patrons de desenvolupament dels elements de la societat responsables de la diversitat cultural existent al món. Si la influència d’unes amb les altres produeix la fusió i el mestissatge, ens podem fer dues grans preguntes: la primera és si amb la globalització es produirà una fusió de les diferents cultures existents al món fins a crear-ne una de nova i universal.

Autors com Isaiah Berlín (1998) creuen que tot i aquesta tendència a la uniformització, les ànsies de diferenciació i les diferents maneres de concebre el món no faran més que produir una nova divisió de la societat en cultures. Per contra, d’altres com E. Gellner (1997) o E. Hobsbawm (1991) sostenen que la uniformització de les cultures és un procés inevitable i necessari atès que les defenses de les identitats nacionals i en definitiva, els nacionalismes, són els responsables de la major part dels conflictes del segle XX.

L’altra gran pregunta és si existeixen realment cultures o formes de cultura superiors o inferiors. La subjectivitat de la resposta es divideix entre els qui creuen que sí, que l’evolució humana produeix un model de societat cada cop més important de manera que avui dia les societats occidentals són superiors a aquelles del tercer món com ho demostra el fet que la nostra cultura ha passat ja pels estadis d’aquestes altres cultures. La segona postura, creu que no, car tot avanç social ho és des del punt de vista que es vulgui veure ja que es podria considerar l’actual individualisme de les societats occidentals com un retrocés respecte a cultures on la parcel·la comunitària és mes important.

Actualment, el relativisme cultural és la tendència que té més prestigi en molts cercles intel·lectuals però encara no ha respost moltes incògnites. La seva proposta es basa en el fet que el coneixement i l’anàlisi de les cultures no pròpies s’ha de fer a partir dels seus valors culturals establint una igualtat de totes les cultures. Una de les crítiques a aquesta cosmovisió és la subordinació que pateix l’individu respecte el que ha de ser, forçosament, la seva cultura nacional. S’afirma així que el relativisme cultural amaga en el fons, un cert paternalisme cultural per part de cultures superiors cap a cultures inferiors tractant de preservar una diversitat cultural en certa mesura artificial. Altres crítiques que es fan a aquesta corrent són:

• Guetització i estancament de les cultures minoritàries. Ja que el relativisme cultural també ha de respectar la cultura d’aquells qui fomenten la segregació.
• El romanticisme vers alguns aspectes culturals, que deforma una realitat que ens fa exagerar els aspectes positius d’una cultura sense veure’n els negatius.
• El conservadurisme que veu les cultures com a quelcom estàtic i inamovible quan en realitat la seva funció és tot el contrari, adaptar-se a les necessitats i evolucionar.

Les diferents crítiques han fet que cada vegada es tendeixi a anàlisis sistèmiques de la societat i la cultura d’un poble tractant de ser sensibles amb les comunitats culturals alhora que es permet la màxima llibertat de l’individu. Així, per exemple, W. Kymilka (1996) dóna molta importància a la pertinença cultural i afirma que encara que és possible que les persones decideixin abandonar la pròpia cultura és una renúncia a alguna cosa al que raonablement es té dret.

Sami Naïr ens diu d’una banda que els immigrants tenen necessitat d’una pedagogia per part de la societat d’acollida per poder entrar-hi a dins i, per altra banda, que aquest procés ha de ser voluntari, lliure per part de l’immigrant.

La societat d’acollida ha de treballar en la línia de crear els ciutadans del demà, sense exclusió. Per això, aquest especialista en migracions internacionals assenyala dos àmbits d’actuació:

• A nivell particular es tracta de transmetre la cultura d’acollida: els valors a través de l’escola, les regles socials, les relacions de gènere, etc. Sempre considerem els drets i els deures com a vessants de la mateixa moneda, a partir d’unes relacions de llibertat, d’igualtat i d’equilibri.
• A nivell social partir d’una vertadera política de ciutadania, reconèixer tots els drets, començant pel dret a la mobilitat social, la lluita contra el racisme i la xenofòbia, etc.

Per aconseguir aquests objectius, els factors claus de la integració son l’escola, la feina, els mitjans de comunicació, etc.

A les Illes Balears, el fet identitari més important fins a ara ha estat la llengua i s’ha obert un debat sobre quin ha de ser el sistema d'integració en una societat en què la llengua pròpia és, dins el context sociolingüístic, una llengua minoritzada. A dia d'avui el debat sobre quina ha de ser la política lingüística que es fomenti entre la immigració encara es troba en una situació embrionària i tan sols alguns autors han començat a redactar documents a partir de les experiències viscudes en altres territoris similars al nostre (Isidor Marí, 2002). Tanmateix, existeixen altres manifestacions culturals que també mantenen un debat sobre quin ha de ser el seu futur: ball de bot, instruments culturals, festes, gastronomia, artesania i un llarg etc.

En aquest capítol volem analitzar alguns dels principals canvis recents que s’han produït a partir de l’arribada d’estrangers a les nostres illes, sabent que tan sols es tracta d’una petita introducció a un fenomen en permanent evolució que, en el nostre cas, forma part de les mateixes arrels creades a partir de l’intercanvi cultural constant de tota la història de les Balears.