La història de l’arxipèlag Balear és inseparable de les migracions al si de la Mediterrània: fenicis, romans, vàndals, musulmans, cristians, pirates, anglesos, alemanys, marroquins, etc., han fet de les Balears una barreja de pobles i cultures que, altrament ha hagut de convertir-se en una societat tancada per sobreviure davant la vulnerabilitat que ha suposat l’aïllament i la seva frontera natural: la mar. La població autòctona, enfront d’aquesta situació ha desenvolupat una estratègia de supervivència que vendria a ser: els estranys, els turistes, els forasters són al nostre espai però no formen part de nosaltres; amb el dubte de saber amb exactitud la correspondència demogràfica del terme "nosaltres".

Amb la finalitat de no retrocedir excessivament en el temps històric ens centram, a continuació, en l’emigració balear contemporània compresa des de finals del segle XVIII fins als nostres dies.

La primera onada emigratòria balear de la història contemporània es va produir a finals del XVIII i començament del XIX després que el procés de centralització iniciat amb el decret de nova planta permetés als antics ciutadans de la corona d’Aragó comerciar amb unes terres que fins aleshores els eren vetades. El seu objectiu fou així obrir mercats amb les colònies americanes, una vegada finalitzà el monopoli comercial de Sevilla i la resta de ports espanyols s’apuntaren a la possibilitat de participar al negoci amb les Índies.

Els primers emigrants de les Illes Balears eren bàsicament personal de l’administració, de l’església, del comerç i de la milícia. A aquests cal afegir gent que anava a fer aventura (fer les amèriques), gent que fugia per no fer el servei militar, voluntaris etc. Sobretot a finals del segle XIX es produeix una forta fase emigratòria general majoritàriament, com diuen (Serra, 2001 i Buades, 2002) cap a les colònies de Cuba i Puerto Rico, que perdurarà fins a la seva independència al 1889. Aquesta emigració cap al continent americà no és un fet exclusiu de les Illes i cal situar-lo dins l’àmbit general europeu. Una vegada obtinguda la independència de les illes de Cuba i Puerto Rico, continuarà aquesta tendència emigratòria cap a altres països d’Amèrica del Sud, sobretot Argentina, Uruguai i Xile i més endavant cap a Argèlia.

En aquest sentit, el canvi de destinació cap a àrees més properes com Argel (Argèlia) es caracteritzà per tractar-se d’una població eminentment agrícola, treballadors que volien fugir d’una situació social de tipus caciquil en què era gairebé impossible prosperar econòmicament. Argel era, des de principis del XIX, un departament sota l’administració de França amb una manca de mà d’obra (pagesos, picapedrers, menestrals...), que afavorí l’efecte cridada als possibles emigrants illencs. L’emigració a Argèlia resultava més fàcil per als habitants de les Illes, bàsicament per la proximitat geogràfica i la curta durada del viatge. A l’illa de Menorca, on aquestes migracions foren especialment significatives, se’n fa memòria a una placa situada al mont Toro.

La llei d’emigració espanyola de 1907 sorgeix com a necessitat de regular aquest procés migratori. Les causes que provoquen la sortida d’efectius de la població balear cap a aquests països d’ultramar són múltiples, d’elles podem destacar l’existència de la gran propietat a les Illes amb unes relacions pràcticament feudals amb els seus treballadors, el predomini del sector primari (agricultura i ramaderia), la manca d’una indústria i un comerç forts, etc.

En general era una emigració de curta durada: volien tornar aviat "fer una temporada" i després tornar amb un cert capital per poder establir-se en millors condicions a les seves localitats d’origen. Així, per exemple, podem citar el cas d’andrixolins que anaven a Cuba a collir esponges naturals o dels gabellins que anaren a fer les amèriques. En tornar, es construïren les conegudes actualment com a cases d’indiano que encara ara mantenen elements arquitectònics de caràcter cubà.

L’emigració massiva espanyola va començar cap al 1860, creixé fins a mitjans de 1870 i experimentà un descens cap al 1885. A finals d’aquesta dècada torna a augmentar i disminueix fins 1900. De 1900 fins a la primera Guerra Mundial, l’emigració espanyola arribà a uns màxims sense precedents i minvarà en les dècades posteriors.

L’article 12 de la Llei d’Immigració de 1876 considera immigrants a:

Todo extranjero, jornalero, artesano, industrial, agricultor o profesor que, siendo menor de sesenta años, y acreditando su moralidad y sus aptitudes, llegase a la República para establecerse en ella, en buques o vapor o vela, pagando pasaje de segunda o tercera clase o teniendo el viaje pagado por cuenta de la nación, de las provincias o de las empresas partidoras protectoras de la inmigración y la colonización.

B. Sánchez (1995: 94)

En l’aproximació que realitza B. Sánchez (1995) seguint la terminologia gravitacional de l’emigració espanyola en el període de 1880-1930 cap a Argentina, Cuba, Brasil i Uruguai, hi podem observar una certa coincidència de factors d’atracció i de repulsió amb l’emigració actual del Tercer Món cap a les Illes Balears. Segons l’autora, els factors de sortida o causes de l’emigració espanyola a ultramar, foren:

• La pressió demogràfica al món rural, que va motivar un desequilibri entre població i recursos provocant una fuita d’efectius cap a nous espais urbans o del nou món.
• L’emigració esdevé un recurs de la població rural per incrementar els seus ingressos.
• Un important diferencial de salaris entre els llocs de sortida i d’arribada.

Per contra, els factors d’atracció segons, la mateixa, autora foren:

• L’expectativa d’obtenir feina.
• Millorar la posició relativa en relació a la distribució de la renda dins el grup de referència.

Altres idees referides a l’emigració espanyola a ultramar són il·lustratives per comprendre millor la situació de la immigració "no comunitària" actual que tria com a destinació Espanya, com per exemple:

• L’emigració com a estratègia familiar. Tant si surt un únic membre del nucli familiar, mecanisme més tradicional, com si és tota la família que es desplaça, l’estratègia vigent durant els darrers anys sempre respon a una estratègia familiar.
• El risc és un element important en el procés migratori, ja que aquest no sempre acaba amb èxit. El retorn sense haver assolit els objectius del projecte migratori implica un fracàs difícilment assumible per la persona o família que surt per millorar les seves condicions de vida. Sovint una situació precària en el destí triat és preferible a tornar a les dolentes condicions de l’àrea de sortida.

Les remeses dels emigrants és converteixen en un element essencial per a les seves famílies, i per extensió, per a la societat d’origen. La majoria dels emigrats de tipus econòmic estalvien el màxim possible per enviar a les seves famílies a l’àrea d’origen

Aquest procés migratori es desenvolupa fins a la dècada dels anys 1920 i 1930 del segle XX amb una certa intensitat. A partir d’aquesta dècada es diversifiquen les destinacions emigratòries de la població de les Illes, en part perquè els països receptors tradicionals posen impediments per a la immigració espanyola. Les principals destinacions de l’emigració de les Illes seran França, Alemanya i Suïssa, com altres regions de l’Estat espanyol. També cap a Veneçuela i altres àrees de Llatinoamèrica.

Els factors de proximitat i l’existència d’una xarxa de relacions comercials són importants a l’hora d’entendre la migració a França durant dècades, especialment des del municipi mallorquí de Sóller. El professor de francès i escriptor, Antoni Vicens (2000) ha analitzat les relacions entre Mallorca i França al llarg dels dos darrers segles. Per a aquest autor, l’emigració de Sóller cap a França, l’efectuaven tots els que es troben en edat laboral (11-40 anys) i la finalitat bàsica era fer un capital per tornar i viure de rendes, idea molt estesa a principis del segle XX. Un dels principals factors que expliquen el cas concret de Sóller és el seu aïllament respecte a la resta de l’illa que feia preferible el comerç en vaixell i, per tant, deixava les costes franceses i la prospera ciutat de Sête a una distància no molt major que la distància que hi havia a Palma.

Dins França, les principals destinacions foren Marsella, Languedoc, Vall Roine (Est) per treballar al carbó, a l’acer i a la mineria. Molts, tot d’una que podien, posaven en funcionament un petit comerç (fruites, hostaleria...). Entre els factors que propiciaren aquesta migració poden destacar alguns d’importants, que encara són presents a la memòria col·lectiva. Així, per exemple, era molt important les relacions personals (xarxa migratòria) i tornar amb doblers d’amagat perquè l’Estat no es quedés una part. Aquest doblers se solien invertir en el comerç, la indústria, la restauració, aspecte comú a Mallorca i a Eivissa, fenomen que durà fins els anys 60 del segle XX.

D’aquest període d’emigracions en podem observar algunes generalitats:

• Les transaccions econòmiques es feien a través de bancs (remeses), i contribuïren al desenvolupament socioeconòmic de les Balears.
• Un sector d’aquesta emigració continua residint al país d’emigració, sense que s’hagi produït el retorn.
• Quan s’analitza l’actual onada immigratòria procedent de Llatinoamèrica, s’observen relacions de parentiu entre moltes persones, que arriben actualment a les Illes i els seus pares/mares; padrins/padrines, que emigraren als citats països.
• El retorn de molts d’aquests emigrants illencs no s’ha produït per part del protagonista o del pioner del procés sinó en la persona dels seus hereus en el moment que la conjuntura econòmica, social i política d’aquests països llatinoamericans ha empitjorat, per exemple, el cas de Cuba, Veneçuela, Argentina, etc.

Aquest procés emigratori perdurarà i coincidirà amb les primeres onades immigratòries, durant els anys 60. En síntesi, podem deduir que les migracions contemporànies responen a motivacions i mecanismes similars. Convé no caure en el punt de vista de l’adanisme, que consisteix a pensar que el fenomen és nou, i que ens manquen referències per actuar en conseqüència. Aquesta és una idea falsa que cal superar.